El magnífic joc pirandellià de pur teatre de Peeping Tom

La platea dreta ratificava un nou èxit de Peeping Tom tot i tractar-se d’una proposta molt diferent de la dansa-teatre a la qual ens tenien acostumats. “Però això no era una companyia de dansa?”, diu Chey Jurado, el ballarí de danses urbanes extremeny en qui es concentren quasi totes les frases coreogràfiques d’aquest espectacle. Ho era. I és que la parella artística i sentimental que van fundar Peeping Tom, Gabriela Carrizo i Franck Chartier, i sobre la qual es van aixecar els grans èxits de la companyia, ja no treballen junts.

Ni dansa-teatre, ni teatre-dansa. Teatre. Teatre de text. Teatre dins el teatre amb ressons del joc de miralls pirandellians. Teatre sobre el teatre. Teatre per repensar el teatre. I la creació. “No tinc idees, estic bloquejat”, diu la veu del director sense rostre amagat en algun lloc del teatre quan els intèrprets reclamen què han de fer. Uns intèrprets que entren i surten dels personatges i que fan servir els seus propis noms. Intèrprets que s’encaren amb el director perquè sempre està tocant els mateixos temes: dones abusades, nens morts, desarrelament. Teatre sobre l’ofici del teatre. Sobre els sacrificis que comporta. Sobre el desdoblament entre intèrpret i personatge i les seves relacions amb l’omnipotent director. Una ficció sobre una realitat i una realitat sobre una ficció.

I tot passa a les gèlides aigües de l'illa Decepció a l’Antàrtida (imponent escenografia). De fet, el títol de l’espectacle respon a les coordenades d’aquesta illa. Una nau immobilitzada pel gel i uns tripulants que poden morir de gana, de fred o de desesperació. L’aïllament forçat en correspondència amb l’aïllament vital que pot provocar l’entrega absoluta al teatre. La solitud de l’actor i l’actriu quan cau el teló. A la fi, un esquer per al joc de miralls citat, per a una brillant juguesca autoreferencial del director i la companyia. I quant d’humor que hi ha. Hilarant l’escena de la mort de Lauren. I quanta tragèdia en l’èpic i tràgic final on l’actor i ballarí portuguès Romeu Runa escenifica l’esquizofrènia entre el que mostra i el Gòl·lum que amaga. Un brutal exercici de cos sobre un angoixant monòleg amb expedició inclosa a la platea. No s’ho perdin.