Alejandro González Iñárritu: “La desacreditació i la censura no han de tenir cabuda en la crítica cinematogràfica”

BarcelonaUn Alejandro González Iñárritu especialment amable i comunicatiu va presentar a l'últim Festival de Sant Sebastià Bardo, la seva pel·lícula més personal i autobiogràfica i, també, la que s'ha rebut pitjor de la carrera del director de Birdman i El renegat. L'endemà d'anunciar-se que el director havia retallat 22 minuts de la versió de més de tres hores de Bardo presentada a Venècia, Iñárritu defensava amb vehemència davant un petit grup de periodistes aquesta pel·lícula sobre el retorn a Mèxic d'un periodista i cineasta aclamat pel públic que s'estrena aquesta setmana a les sales i el 16 de desembre estarà disponible a Netflix.

D’on sorgeix aquesta necessitat per fer una pel·lícula tan volgudament autobiogràfica?

— És difícil d’explicar, però, després de 21 anys als Estats Units, lluny del meu país, i amb una edat en què comences a veure de prop l’altra migració, em van venir tot de reflexions, somnis, pors i preguntes. I em va semblar important, per a mi i ningú més, posar en ordre tot això i analitzar algunes coses que durant aquests anys no m’havia parat mai a pensar. És gairebé un rescat d’una memòria personal i també col·lectiva d’un país que vaig deixar, donar-li sentit a una cosa que no en té, de sentit. I va ser un acte catàrtic, però també molt orgànic.

Ha coincidit amb una onada d’autoficcions d’altres cineastes: Almodóvar, Cuarón, Branagh, Spielberg...

— Les memòries són molt celebrades en la literatura i en la pintura, l’autoretrat és gairebé obligat en els artistes. Però en el cinema l’autoretrat no està ben vist, i em sembla important no censurar aquest gènere, sobretot en el to insultant amb què es fa de vegades. El millor que pot explicar qualsevol és el que li ha passat. La teva experiència és única, el millor que pots oferir al públic. Que hi hagi tants directors fent aquest tipus de cinema té a veure, em sembla, amb l’edat. La pandèmia també hi té molt a veure. Jo no recordo bé la meva infància, no podria construir la meva vida a partir d’aquesta etapa, però sí a partir del que he viscut i he après en els últims 25 anys.

Quines lliçons li han deixat aquests anys?

— Més que lliçons, la satisfacció que m’ha proporcionat aquesta pel·lícula és posar al seu lloc coses de la meva manera de veure i pensar el món. És molt difícil parlar del desplaçament i la identitat trencada. I se m’acusa molt de fer-ho des del privilegi, perquè jo he sigut un privilegiat, no ho nego. Però, més enllà de l’èxit i el fracàs de l’aventura, tots els migrants compartim una mateixa sensació de desassossec. I haver-la posat en imatges m’omple de felicitat.

Com es veu Mèxic des dels Estats Units?

— Com un guacamole increïble de bogeria, contradiccions, bellesa, cúmbia, vitalitat, color, mort, impunitat, violència, narcotràfic, colonialisme, invasions ideològiques, mestissatge, art... Mèxic és un estat mental molt cabró. És un dels països més rics i complexos i no es pot abordar fàcilment. A més, hi ha molta joventut i està en procés de constant evolució i involució que m’encanta i alhora m’espanta. És un país on pot passar de tot, una festa increïble com la de la pel·lícula i la desolació de les ombres dels carrers. I això és el que intenta plasmar la pel·lícula.

Bardo introdueix la figura d’un periodista molt crític amb el protagonista. ¿Se sent molt qüestionat per la crítica?

— El pitjor càstig per a un cineasta és la indiferència. I una pel·lícula que agrada a tothom és sospitosa. La crítica és important i ha d’existir, però no pot ser un atac personal. La desacreditació i la censura no han de tenir cabuda en la crítica cinematogràfica. I és perillós, perquè fa que els cineastes joves tinguin por d’expressar el que senten i això ens pot mutilar culturalment. Si no ens atrevim a parlar des de nosaltres, farem només productes d'encàrrec i adaptacions de novel·les.

Les reaccions negatives a Bardo en l'estrena a Venècia han influït en la decisió de retallar 22 minuts de la pel·lícula?

— No, jo no faig pel·lícules per als crítics, sinó per a mi. El públic m'interessa, però els crítics no. De fet, ja fa quatre pel·lícules que no llegeixo ni una sola crítica per salut mental, però em fan un resum del que diuen. Coneixia bé el risc que implicava una pel·lícula com aquesta i no la vaig fer per obtenir ovacions o premis. Està bé que hi hagi gent a qui no li agradi, no és una pel·lícula fàcil i alguns se senten aclaparats. Però el mecanisme de defensa no pot ser desmembrar-la. No és que em sorprengui, perquè en el cinema no està permès parlar de tu mateix des de l'èxit i el privilegi. És una censura cultural que es permet en la literatura però aquí no, perquè el cinema ha de ser un producte de consum fàcil. I pel que fa al muntatge, vaig acabar la pel·lícula dos dies abans de marxar a Venècia. I després, al Festival de Telluride, em vaig adonar que en alguns moments podia fer un treball de síntesi i aprimar algunes seqüències, donar-li múscul i netejar-la de greix... Però la pel·lícula està intacta. Tu la vas veure a Venècia?

No, a Sant Sebastià, la versió editada.

— Si l'haguessis vist també a Venècia segurament no detectaries les diferències. Amb 21 grams i Babel també vaig reobrir el muntatge després dels festivals i no el vaig acabar fins al dia abans de l'estrena. Una pel·lícula és un procés interminable, no l'acabes mai. I jo soc un carnisser, no tinc pietat amb mi mateix. Si he de deixar una pel·lícula per a tota la vida, val més fer-ho com m'agradi més. Juan Rulfo va trigar disset anys a editar Pedro Páramo. Jo potser no necessito disset anys, però m'encantaria tenir uns mesos més.

Com veu ara aquell director que fa 22 anys va venir a Sant Sebastià a presentar Amores perros?

— Amb nostàlgia i alegria. Aleshores sentia una innocència molt bonica. Ara arrossego un bagatge d’expectatives i prejudicis, el preu de la consciència i la responsabilitat. Fa 22 anys jo era jove i molt celebrat, era la novetat. Vaig venir amb els meus pares, que no entenien de cinema, però tot i veure molta excitació al voltant de la meva pel·lícula em deien: "Fill meu, però quan deixaràs això i tornaràs a treballar?" El món del cinema els feia por, per a ells estava ple de drogoaddictes i perills.