Una pel·lícula que lluita contra els estereotips trans i abraça la universalitat

“Estic farta que m’agafin per ser trans, que em redueixin a ser trans”, es lamenta la Rafi, Raphäelle Pérez, en un moment de Mi vacío y yo, segon capítol del díptic, juntament amb Sedimentos (2019), amb què Adrián Silvestre ens presenta amb una claredat meridiana i punyent els anhels d’un grup de dones trans, basculant entre la ficció i la realitat, l’experiència individual i la col·lectiva.

Aquest projecte dual ja és significatiu pel teixit creatiu que hi ha darrere de les dues pel·lícules: la iniciativa I-vaginarium, dedicada a les diverses dimensions de la salut de les dones transsexuals, i la companyia de teatre La Conquesta del Pol Sud, que va portar als escenaris la història de la Rafi a Raphäelle. Però també és important sobretot per la seva lucidesa narrativa, sense por de tombar estereotips ni de mostrar contradiccions, sobre una realitat que, a poc a poc, sembla que troba el seu lloc en les creacions fílmiques.

En el cas de Mi vacío y yo, Pérez, amb l’ajuda al guió de Silvestre i Carlos Marqués-Marcet, ens proposa seguir la seva vida autoficcionada en un recorregut d’autoconeixement que ens parla d’un cas individual per abraçar emocions universals. Des de les frustracions sexuals i sentimentals que pateix fins a arribar al final d’un camí que és alhora l’inici d’un nou viatge, ella és, i amb raó, l’estrella de la funció. A través d'una posada en escena d’un naturalisme cristal·lí, Silvestre aconsegueix mostrar-la com si fos un personatge rohmerià sota el signe de Judy Garland, perquè la Rafi commou com a dona a la recerca de si mateixa i de l’amor, enamorada al mateix temps de l’espectacle. Una diva pròxima i colpidora, lleugera i profunda.