‘La flor’, la pel·lícula que no es vol acabar

Locarno“I què més m’expliques?”, repeteix una de les protagonistes de La flor a la seva millor amiga mentre recorden els detalls d’una història d’amor turmentosa. La passió insaciable pel relat que mostra el personatge defineix també el cinema de Mariano Llinás, el director argentí que presenta al Festival de Locarno aquesta obra de més de 13 hores. Una pel·lícula tan llarga que encara no l’hem acabat de veure.

Llinás es va donar a conèixer internacionalment amb el seu film anterior, Historias extraordinarias (2008), on ja feia palesa la voluntat per desplegar una narració, o tres per ser més exactes, de llargada poc habitual. Si un escriptor no es planteja una novel·la amb una extensió predeterminada, per què ho ha de fer un cineasta? L’argentí s’allibera de la cotilla del format estàndard de llargmetratge, que dicta sense cap altra raó que la comercial que un film no s’ha d’estendre més enllà dels 100-120 minuts de cinema i s’entrega a la pràctica de narracions-riu que en el cinema també han conreat i conreen altres directors com el filipí Lav Díaz, a qui la Filmoteca de Catalunya acaba de dedicar una retrospectiva, o els ja desapareguts Jacques Rivette i Raoul Ruiz.

L’èxit actual de la ficció televisiva ha actualitzat el gust per gaudir d’històries de llarga durada. Els films de Llinás també es divideixen en episodis, disposen d’intermedis i adopten estructures arbrades que s’expandeixen a mesura que avancen. Tanmateix, no s’emmirallen en les sèries. Ans al contrari, l’argentí reconnecta el cinema amb diverses tradicions novel·lesques i, sobretot a La flor, amb un format també d’origen literari molt habitual al cinema primitiu, el serial.

Variacions en femení

Els episodis que hem vist fins ara de la pel·lícula i allò que n’explica el mateix director permeten apuntar que La flor expandeix la seva pulsió narradora però amb algunes diferències respecte a Historias extraordinarias. En el seu film anterior, editat recentment en DVD per Intermedio, trenava tres relats diferents que mai arribaven a entrecreuar-se, conduïts cadascun per un protagonista masculí que s’inscrivia en variants de la narrativa d’intriga o d’aventures del segle XIX, passades pel filtre de la renovació del relat que du a terme Jorge Luis Borges. Allà el pes de la narració el portava una veu en off omnipresent. A La flor el relat oral segueix presidint la pel·lícula, però aquí a través, sobretot, del treball d’un grup d’actrius que, a més, alternen diferents papers segons el capítol. I si el film del 2008 treballava a partir de l’expansió d’històries que avancen i n’engendren de noves, a La flor es revisa i es renova la tradició narrativa des del concepte de les variacions.

El protagonisme femení més gran atorga especial interès a episodis com el segon, la història d’amor i desamor d’una parella de cantants melòdics estil Pimpinela que se’ns explica des de diferents punts de vista, estils i gèneres. La reivindicació de la cançó popular sentimental no és estranya al cinema, només cal pensar en Pedro Almodóvar. Però fins ara ningú li havia atorgat aquesta categoria de vehicle narratiu a desconstruir i reivindicar. En la tercera part, la variació s’expressa a partir de les diferents llengües i accents que propicia una història d’espionatge internacional on s’enfronten dos grups femenins d’agents secrets. Llinás rellegeix els codis dels gèneres propis del serial des d’un estil sobri i devot de la tradició amb què entronca, però amarat d’una inevitable ironia.

La passió insaciable per narrar del cinema de l’argentí no només es manifesta en la durada i l’estructura dels seus films i en com s’impliquen els personatges en la transmissió de les històries. Llinás enganxa els espectadors en aquesta relació addictiva que desemboca en la súplica de l’“I què més m’expliques?” La flor és un film que podria no acabar-se mai. I això que les cloendes de les diferents parts no juguen al final obert que esperona a voler continuar amb el visionat, sinó a rematar de la manera més sublim possible la història encetada. Però sempre en voldries més...