10 pel·lícules imprescindibles del D'A

BarcelonaLa crisi sanitària provocada pel coronavirus ha fet que el D'A es transformi en festival online. Del 30 d'abril al 9 de maig, la plataforma Filmin acull una panoràmica del millor cinema d'autor de l'últim any, una tria d'èxits del circuit de festivals, noves obres de directors consagrats i pel·lícules d'autors emergents que enguany no arribaran al centenar habitual de títols, però sí a una xifra encara important de 64 films, entre curts i llargs. Fem una tria de 10 pel·lícules imprescindibles de l'edició del 2020.

'Habitación 212' (Christophe Honoré)

Segons l'article 212 del Codi Civil francès, els cònjuges d'un matrimoni es deuen respecte, assistència i fidelitat. Potser per això, quan el seu marit descobreix les seves infidelitats, la protagonista d'aquest film marxa de casa i s'allotja a l'habitació 212 de l'hotel més pròxim. Barreja de fantasia sexual, vodevil psicoanalític i comèdia de fantasmes, la pel·lícula de Cristophe Honoré que inaugura el D'A és un divertimento recargolat amb bones interpretacions de Benjamin Biolay com a marit cornut i melancòlic, Vincent Lacoste com el seu alter ego juvenil i una esplèndida Chiara Mastroianni com a reina de la funció.

'Nomad. In the footsteps of Bruce Chatwin' (Werner Herzog)

“No hem tingut mai la intenció de fer una pel·lícula biogràfica sobre Bruce Chatwin”, alerta la cavernosa veu de Werner Herzog al principi del documental. I així és: Nomad: In the footstep of Bruce Chatwin és un homenatge a un vell amic, una recerca dels traços que va deixar la vida de l'escriptor i aventurer anglès a través dels “paisatges de l'ànima” i les terres que va explorar, des dels aborígens del desert australià fins a les tribus nòmades de la Patagònia. En realitat, la identificació entre el director alemany i Chatwin acaba explicant moltes coses sobre el mateix Herzog, que es despulla emocionalment i firma el seu documental més personal des d'El meu enemic íntim.

'Adam' (Rhys Ernst)

“La pel·lícula és desagradable i completament equivocada a tants nivells que el sol fet que existeixi em fa vomitar”, diu una de les crítiques d'Adama IMDB. Quin és el pecat d'aquesta simpàtica comèdia adolescent? Retratar l'univers LGTBIQ amb una mirada àcida que es riu tant del patetisme d'un adolescent a qui confonen amb un noi trans –ell aprofita l'equívoc per lligar-se una noia lesbiana– com de les convencions i rituals de l'escena queer novaiorquesa del 2006, quan termes com cis començaven a obrir-se pas. Que el director sigui Rhys Ernst, productor de la sèrie Transparent, ja és prou senyal que el problema no és que el film sigui transfòbic, sinó la pell fina d'alguna gent.

'Un blanco, blanco día' (Hlynur Pálmason)

L'expolicia que interpreta Ingvar Sigurðsson a Un blanco, blanco día encaixaria en un western de John Ford: home de poques paraules, viu en una cabana enmig del no-res, alimentant el dolor per la mort de la seva dona fins que comença a sospitar que ella li feia el salt. La segona pel·lícula de Hlynur Pálmason és un drama fibrós i estilitzat, un neowestern en terres islandeses amarat d'un estat d'ànim desesperançat, gairebé nihilista, amb moments de violència i fins i tot d'humor que trenquen la gravetat de la pel·lícula sorpresa d'aquest D'A.

'Leyenda dorada' (Chema García Ibarra i Ion de Sosa)

La millor pel·lícula de la programació espanyola del D'A la trobem en els curts. Leyenda dorada és un encanteri en forma de pel·lícula, un misteri filmat per Ion de Sosa (True love) i Chema García Ibarra (Uranes, La disco resplandece) en una piscina de poble a l'estiu. No hi ha cap història i alhora n'hi ha milers: una invocació màgica, un miracle aquàtic, una cançó compartida i un plat combinat de salsitxes, patates fregides i amanida com a santíssima trinitat pagana i popular. Leyenda dorada és un divertimento minimalista i alhora infinit, amb ecos de Buñuel i una personalitat única.

'Little Joe' (Jessica Hausner)

Una científica crea una nova espècie de planta que, sospita, actua com un virus infectant els humans i alterant la seva voluntat. Sona a remake botànic de La invasió dels ultracossos, però la nova pel·lícula de la cineasta austríaca Jessica Hausner és en realitat una comèdia glacial sobre la il·lusió de la felicitat, pertorbadora, perversa i plena d'ambigüitat i dobles lectures morals. Hausner, directora de pel·lícules com Amour fou (2014) i la magistral Lourdes (2009), protagonitza la retrospectiva d'aquesta edició del D'A.

'To the ends of the earth' (Kiyoshi Kurosawa)

Ara que el món s'assembla a les primeres pel·lícules de Kiyoshi Kurosawa, el director japonès ja no practica aquell cinema de terror al·legòric que va llançar la seva carrera a finals dels 90. To the ends of the earth s'allunya de les coordenades del gènere per acompanyar una presentadora de la televisió japonesa (Atsuko Maeda, esplèndida) que enregistra un programa sobre l'Uzbekistan, una epopeia amb moments còmics, dramàtics i de tensió, una barreja de registres que no perd de vista l'objectiu final: mostrar com projectem sobre els altres els nostres valors i prejudicis.

'Roubaix, une lumière' (Arnaud Desplechin)

Una versió francesa de The wire escrita per Dostoievski seria una forma possible de descriure la nova pel·lícula d'Arnaud Desplechin, un dels autors clau del cinema francès contemporani. El director de Conte de Nadal (2008) i Tres records de la meva joventut (2015) s'estrena en el noir amb una minuciosa reconstrucció del treball dels policies de la ciutat de Roubaix basada en un cas real del 2002. Sòbria i exhaustiva, destaca el treball d'unes Léa Seydoux i Sara Forestier menys glamuroses que mai i el carismàtic comissari que interpreta Roschdy Zem.

'The twentieth century' (Matthew Rankin)

El canadenc Guy Maddin és un dels autors de capçalera del D'A, però aquest any no hi ha cap obra seva a la programació. O si? The twentieth century és el primer llarg d'un director debutant, Matthew Rankin, també canadenc, també de Winnipeg, que passaria perfectament com a alter ego de Maddin, o almenys com a hereu del seu cinema d'estètica nostàlgica i subversió de fons, autor d'experiments fílmics tan fascinants com aquesta embogida biografia de joventut del primer ministre canadenc William Lyon Mackenzie King, que inclou fantasies edípiques, fetitxisme per les sabates, un cactus ejaculador i unes primàries absolutament delirants.

'Aznavour par Charles' (Marc Domenico)

El 2017, un any abans de morir, Charles Aznavour va mostrar-li al director Marc Domenico els seus tresors fílmics: totes les pel·lícules que havia rodat fins al 1982 amb la càmera Paillard-Bolex que Édith Piaf li havia regalat el 1948. El cantant va morir el 2018, però Domenico reuneix les seves filmacions per construir un retrat seu a través de la seva mirada, de la seva inquietud i curiositat per la vida dels altres. Un document singular que completa una narració de l'actor Romain Duris elaborada a partir d'anotacions personals i entrevistes d'Aznavour.