Pep Plaza: “Encara venc assegurances perquè l'hi vaig prometre a l’avi”

BarcelonaPep Plaza (Mataró, 1972) s'ha marcat el repte de treballar un projecte teatral en què gairebé no improvisa. El substitut és una obra d'autoficció sobre un imitador cansat de no poder ser ell mateix a l'escenari. L'actor de Polònia hi encarna els dubtes i les contradiccions d'aquest humorista en crisi que buscarà la manera de fer valdre la seva identitat. Entremig hi apareixeran més de 50 personatges com Jordi Pujol, Joan Pera i Pere Aragonès combinats amb les intervencions de la mare de l'artista o un dels seus grans amics, Espartac Peran. L'espectacle s'estrena aquest dijous al Teatre Borràs.

És el teu primer espectacle en què pràcticament no hi ha improvisació. Per què aquest canvi?

— És un viatge, una història del gènere d’autoficció. Moltes coses són realitat, d’altres formen part de la ficció. Hem escrit aquesta barreja a quatre mans amb el dramaturg Pere Anglas, i ell ho ha dirigit. Aquí hi ha el component teatral, que no hi era en altres espectacles. Les meves arrels són el teatre. Vaig començar fent teatre amateur amb 12 o 13 anys i vaig acabar amb 25 o 26. Ho enyorava molt. 

¿Aquesta és la vegada que ensenyes més el Pep Plaza sense disfresses, la teva part personal?

— Sí, és on parlo més de mi. A més hi participa el meu entorn: la mare hi té un cameo, el Quim Masferrer també, l’Espartac Peran és l’amic del protagonista i, en realitat, també és amic meu. M’acompanya al llarg de tota la trama, mentre s’embolica la troca. Aquí tenim un text i per a mi és un repte, perquè no hi estic acostumat. Normalment, el que faig més és baixar, parlar a platea i improvisar. Aquesta és la meva zona de confort. 

¿Les imitacions t’han fet de màscara per amagar-te a tu mateix, tots aquests anys?

— A la tele tothom em coneix per les màscares que em poso. Però al teatre és diferent. Hi ha el meu personatge, que soc jo, el Pep. La resta formen part de flashbacks i d’imitacions, però jo explico la meva història. No és un espectacle on faig veus i prou, també explico coses i la gent em veu a mi sense màscares, en l’essència més pura.

¿Et fa respecte exposar-te d’aquesta manera?

— I ara! M’encanta. És un espectacle entranyable. La meva mare m’acompanya, veig fotos dels avis, del meu pare, que va morir molt jove. Són les meves arrels, i em serveix per explicar històries molt divertides. Per a mi aquest espectacle és una manera que la gent em conegui més. 

Estàs sol a l’escenari. Com ho portes?

— Estic sol però hi ha escenes trepidants, de set personatges alhora. I a més no hi ha ni un bigoti, ni una perruca, ni un canvi de vestuari. Tot és el gest i la veu, fins i tot hi ha música en directe. Durant 18 anys he estat fent Crackòvia i Polònia. No hi havia manera que pogués fer res amb la cara neta. Aquí fins i tot jo mateix haig de moure l'escenografia, que és un banc gran que es desmunta i serveix per traslladar l'espectador d'escena en escena, del restaurant al cotxe i a la consulta del psiquiatre. Hi ha moments molt coordinats tècnicament perquè també apareixen vídeos, àudios i escenes que projectem en directe a la pantalla.

Vas treballar en castellà amb Antena 3 entre el 2003 i el 2007, però després vas decidir quedar-te a Catalunya. ¿Va ser una decisió personal, professional o circumstancial?

— Personal. En el moment en què hauria pogut sortir fora vaig ser pare del meu primer fill i el vaig prioritzar molt. Volia estar amb la família, no viatjant cap a Madrid amunt i avall. Molts companys m’ho diuen, que a Madrid hi trobaria feina, però aquí estic més tranquil. A vegades faig coses en castellà amb empreses que tenen la seu a Madrid o a Sevilla, però de moment segueixo a Catalunya.

¿Has pogut conciliar bé la paternitat amb la feina?

— Soc pare adoptiu, i quan va arribar el primer fill, del Congo, em vaig demanar el permís de paternitat jo. Recordo que quan tenia actuacions aprofitava al màxim explicant-li contes i històries, abans d’arribar a les proves de so. A més, amb el primer vam ser una de les famílies que es van quedar penjades el 2007, quan els tràmits d’adopció es van paralitzar per problemes burocràtics. Ho vam passar malament, però després tot ha anat bé.

¿Has tingut sempre seguretat econòmica, en el camp de les imitacions?

— Abans de guanyar-me la vida al 100% amb l’humor i el teatre feia de comercial d’assegurances. És una feina que encara mantinc. Tinc una cartera i, mira, si vols ara te’n faig una. Quan vaig començar a actuar, el meu avi em va convèncer per entrar a treballar a l’Agrupació Mútua. La mare m’hi va mig obligar perquè ho veia una feina segura, no com l’altra. Encara ara venc assegurances perquè l'hi vaig prometre a l’avi, que em va dir: “Si t’ho pots combinar no ho deixis mai, que és una assegurança de vida”. I li he fet cas.

On et veus professionalment d’aquí 10 anys?

— Ara estic fent el Polònia a la tele i El substitut al teatre, i tinc la cartera asseguradora des de fa 30 anys. Però a més faig de mestre de cerimònies per a festes privades i empreses, una feina que vaig començar abans de ser popular i que he mantingut com una mena d’agraïment, perquè al principi em va ajudar i m’ha portat fins aquí. Mentre estigui bé em veig a l’escenari, perquè és el que sempre he volgut fer des de petit: treballar fent riure a la gent.