Pep Sala: "El documental sobre el Carles el vaig trobar innecessari"

BarcelonaFiligranes en estèreo (L'Indi Music, 2024) és el disc de Sau30, el projecte de Pep Sala (Vic, 1960) que va néixer el 2017 per commemorar el 30è aniversari del grup Sau, que va compartir amb Carles Sabater (1962-1999). Sau30, amb el cantant Jonathan Argüelles, presentarà l'àlbum en directe el 20 de desembre al Casino l'Aliança del Poblenou.

Com vau decidir donar continuïtat al projecte Sau30 amb un altre disc?

— Pep Sala: El febrer va fer 25 anys de la mort del Carles, i vam dir de fer alguna cosa per homenatjar-lo. El que sabem fer més bé és música, així que vam fer una cançó, Nous poemes i velles promeses, i a partir d'allà vam entrar, com diu el Jonathan, en mode disc. Al setembre ja teníem onze cançons, i ara farem una gira fins a la primavera per presentar-les.

Totes les composicions són posteriors a Nous poemes i velles promeses? No n'heu tret cap del calaix?

— P.S.: No m'agrada gaire recuperar cançons del calaix, perquè crec que les cançons són un reflex d'un moment de la vida del grup, de l'artista o de qui les fa. Si agafés una cançó de fa deu anys, potser jo mateix m'hi sentiria poc identificat. Això també ens passa als artistes quan toquem cançons velles. A veure, quan toquem Foc al cos està molt bé, perquè és una cançó que va ser un èxit del seu moment i la gent la vol escoltar, però no és la cançó que diria "si vols saber com soc, escolta aquesta cançó".

I tu, Jonathan, quan interpretes alguna cançó d'ell, li demanes explicacions sobre la lletra o tires pel dret?

— P.S.: Sí que m'ho demana.

— Jonathan Argüelles: Bé, com que fa molt temps que el conec, quan fa una lletra més o menys ja veus cap on tira. A més a més, ja té molt agafat el meu to de veu.

A mi no em cal és una d’aquestes cançons que has fet pensant en la veu del Jonathan?

— P.S.: Sí, aquesta és la que més. De tota manera, excepte Nous poemes i velles promeses, que vam considerar que l'havia de cantar jo, i A mi no em cal, que de bon principi tenia clar que era per al Jonathan, a la resta hem volgut jugar a combinar les nostres veus. I n'estic molt orgullós, perquè fa molts anys que ho volia fer. Amb el Carles ho havíem provat de fer a vegades, però mai fins a aquest nivell. I a mi m'agrada molt. Soc molt fan de Simon & Garfunkel, Everly Brothers i els Beatles, que això ho feien a cada cançó. I penso que és collonut.

I del soul també n'ets fan, oi?

— P.S.: Sí, i qui no? A la meva generació hi ha un capítol, la pel·lícula dels Blues Brothers, que va marcar un abans i un després. Devia tenir 18 o 19 anys, i l'endemà de veure-la vaig anar a comprar discos d'Aretha Franklin i James Brown. El que hi ha en aquella pel·lícula és or pur.

A Nous poemes i velles promeses dius "que la vida és de veritat".

— P.S.: Aquesta és la cançó que vaig fer amb motiu dels 25 anys de la mort del Carles, i té moltes clucades d'ullet als fans a partir de dir frases que són a altres cançons de Sau. Una d'elles és aquesta, que és de la cançó Percentatges, que diu: "He llegit en algun lloc / que la vida és de veritat". I "en algun lloc" és el llibre Las personas del verbo, de Jaime Gil de Biedma, que té un poema que es diu Pandémica y celeste, que hi diu això, que la vida és de debò.

I quan us vau adonar que la vida anava de debò?

— P.S.: Home, durant l'època de Sau ja vam anar descobrint que la vida anava de debò i, malauradament, en vam agafar consciència amb la mort del Carles.

A De mi mateix hi ha una altra frase: "Hi ha ferides que no es tanquen". Hi ha cap ferida que no s'hagi tancat encara en Sau?

— P.S.: Sí, segurament que sí. Moltes, moltes. Més que tancar, coses que no pots oblidar. Per exemple: vam fer un concert a la Monumental que vam aconseguir que hi participessin músics com Robbie Robertson, de The Band, i Phil Manzanera. Va ser un concert collonut, i l’endemà va sortir una crítica molt personal cap al Carles a La Vanguardia [signada per Karles Torra, hi deia: "Cas curiós, el d’aquest noi, per a qui cantar suposa una missió impossible [...] A Sabater l’haurien fet fora a hòsties de qualsevol escenari europeu"]. Això són coses que no oblides. Són coses personals que no tenen res a veure amb una crítica de música.

Justament en parlaves al documental Carles Sabater. No espereu res de mi.

— Nosaltres vam triomfar una mica sense el permís de la premsa. Vam actuar a Zeleste [l'actual Razzmatazz]. La premsa hi va anar a veure què feien aquests nanos, i es van trobar que van quedar 500 persones al carrer! Vam començar el concert i quan anàvem a fer la cançó Perestroika, va marxar la llum de l'escenari i dels instruments. I el Carles diu: "No la podem tocar, feu-la vosaltres". I la va cantar el públic. Aleshores, algú que no sabia res d'aquell grup devia pensar: "Tothom sap qui són aquesta gent, menys nosaltres". I això no ens ho van perdonar mai.

Va passar especialment amb la crítica barcelonina?

— P.S.: Amb la premsa diària. En canvi, amb la gent de la revista Popular 1 teníem una relació extraordinària. No perquè ens tractessin bé; jo accepto que algú em digui "En aquest disc potser no has estat prou encertat". Ho accepto bé. El que no entenc són aquelles crítiques al Carles.

Què us va semblar documental sobre el Carles?

— P.S.: El vaig trobar innecessari. No calia. Amb el Carles sempre havíem preservat la nostra intimitat. I, d'altra banda, es ven una imatge del Carles que no s'ajusta gens a la veritat. Carles era un tio estupend, amb els seus problemes, els seus defectes. Un tio que l'important que va fer no era drogar-se. L'important que va fer va ser ser un músic de collons, un cantant increïble, un actor brutal, un tio amb una presència i amb una visió de l'espectacle acollonant. I penso que és això el que hem de recordar. El documental el trobo molt de xafarderia, molt d'anar a buscar el morbo de les coses.

I tu, Jonathan, que no vas viure aquell moment dels anys 90 amb el grup, com vas veure el documental?

— J.A.: Em va semblar sorprenent. Per a mi, el documental era com posar imatges al llibre del Pep Blay [Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater (Navona, 2024)]. Pel que explica gent que el va conèixer molt de prop, sembla que el Carles era una persona molt reservada amb les seves coses, i que ara surtin aquelles imatges tan íntimes filmades amb la seva càmera a casa, a la cuina, a l'habitació... Ningú li ha pogut preguntar al Carles què li semblava.

— P.S.: Ens hauríem de preguntar què en pensaria ell.

Com veieu la música catalana actual?

— J.A.: Hi ha moltes coses. Algunes són interessants. Per exemple, em sembla fantàstic que un grup com The Tyets estigui funcionant superbé. Però al voltant del moviment de la música urbana hi ha tota una sèrie de grups i de propostes que no sé si totes són prou vàlides per donar-los el ressò que se'ls està donant. I el que passa a Catalunya és que, com que som un país molt petit, no hem sigut capaços d'entendre que hi ha molts estils diferents. Que està molt bé que hi hagi aquest moviment, però també està molt bé que hi hagi bandes de folk o de rock o de tal. I ara assenyalo els mitjans: normalment ens centrem molt en les mogudes que hi ha en un moment determinat, i com que ara és el moment de la música urbana, el que estigui fora d'això a vegades costa que pugui treure al cap perquè no se li dona veu.

— P.S.: Jo ho veig diferent. Bé, tinc un altre punt de vista: el món del rock és mort. S'ha acabat. Adeu.

— J.A.: S'ha acabat, però hi ha grups que podrien fer rock i podrien funcionar.

— P.S.: Però com a moviment s’ha acabat. És a dir, el rock va néixer com una forma de protesta, de rebel·lia. En el fons, eren els antisistema d'aquella època. Actualment, el rock el fa el sistema. Aleshores, com a concepte, s'ha mort. Hi ha un negoci que el sistema crea, des de l'Adele fins a la Rosalía, que són artistes brutals, però no és allò.

Això que explicava el Jonathan, aquesta sensació que hi ha quatre o cinc grups que són vàlids i que funcionen i que al voltant hi ha molt grup que no és tan bo però que igualment té molt de ressò, això no passava també als 90?

— P.S.: Sí, penso que això ha passat sempre.