Peralada ovaciona una òpera barroca

PeraladaL’òpera és un art que, depenent del repertori, serveix en safata la reinterpretació dels seus codis significants. El públic d’avui, més aviat poc lector, coneix poc (o gens) les gestes que Tasso o Ariosto van immortalitzar en les seves obres poètiques. En aquest sentit, una epopeia com Orlando furioso és actualment una obra pràcticament desconeguda del gran públic. No ho era en temps de Händel i no pas perquè la gent llegís més (al contrari), sinó perquè l’òpera sovint acudia a les pàgines d’Ariosto com a excusa narrativa al servei de les opere serie.

Com enfrontar-se, doncs, a una òpera com Orlando, inèdita fins ara a casa nostra? Rafael R. Villalobos opta per un clàssic del segle XX i ens remet a Orlando. A biography i a un episodi biogràfic de la seva autora, Virginia Woolf: la relació que va mantenir amb Vita Sackville-West i amb l’amant d’aquesta, Violet Trefusis. Un trio amorós com el que mantenen en l’òpera els personatges d’Orlando, Angelica i Medoro.

La intel·ligència i saviesa teatral de Villalobos

Villalobos no és una jove promesa, sinó una consolidada realitat. A l’espera de veure entre nosaltres la seva versió de Tosca representada recentment a Brussel·les, el director sevillà demostra tenir intel·ligència i saviesa teatral. Però el problema de presentar un espectacle com aquest és que l'immens espai dels jardins del castell de Peralada dilueix el treball de personatges i la introspecció psicològica que aquesta dramatúrgia demana.

En canvi, el format reduït a nivell musical va funcionar, perquè l’encertada amplificació formava part de la proposta teatral. I això comptava, i molt, a l’hora de veure un espectacle de petit format. A més, la batuta de Dani Espasa davant de Vespres d’Arnadí va contribuir a l’excel·lència del conjunt. Un èxit que no seria tal si no s’hagués comptat amb un planter de bones veus, algunes de les quals extraordinàries. I és que tenir un cantactor de referència com Xavier Sabata en el paper titular fa pensar que la cosa tindrà garanties. I en va tenir, amb un treball minuciós per part del contratenor d'Avià. També va excel·lir la delicada i molt musical Dorinda de Marie Lys. Del baríton José Antonio López només cal lamentar que el paper de Zoroastro sigui tan reduït, per bé que la dramatúrgia de Villalobos li confereix una omnipresencialitat (especialment al primer i tercer actes) que resulta molt efectiva. Sabina Puértolas va ser una Angelica molt eficient en les àries lentes i una mica fora d'estil en les pàgines de bravura, al costat del discret Medoro d'Eve-Maud Hubeaux.

Tot i algunes desercions (l'espectacle era sense pausa), el públic va aplaudir moltes de les àries que formen una òpera de Händel que, sense ser de les millors de l'autor d'El Messies, és una perfecta mostra de l'òpera del seu temps.