El llegat de Pere Portabella ressona a la Mostra de Venècia

Enviat especial a VenèciaDisset anys després de l’estrena mundial, a la Mostra de Venècia, d’El silenci abans de Bach –el penúltim llargmetratge de Pere Portabella–, el certamen italià ha homenatjat el cineasta figuerenc amb la presentació del documental Constel·lació Portabella. Aquesta producció catalana dirigida per l’italià Claudio Zulian, que s'ha programat a la secció Venice Classics, celebra el llegat artístic de l’autor de Vampir Cuadecuc, sense oblidar la dimensió política de qui va ser senador per Girona en la legislatura constituent espanyola, entre 1977 i 1979. És possible que Constel·lació Portabella, amb la seva vocació didàctica, se situï als antípodes de l’esperit transgressor del cinema de Portabella, però no hi ha dubte que som davant d’un treball exemplar d’anàlisi periodística. Així, el film proposa un recorregut cronològic per l’obra del director de Pont de Varsòvia, des dels seus inicis com a productor –amb el polèmic triomf de Viridiana de Luis Buñuel a Canes com a zenit traumàtic– fins a la dimensió conceptual dels seus últims treballs. “Per portar Bach fins al segle XXI, havia de barrejar la seva música amb els sorolls urbans del present”, declara el cineasta en unes imatges d’arxiu.

Les imatges dels films de Portabella conviuen amb intervencions d'ell a diferents mitjans de comunicació. “Els codis formals són importants, els arguments subsidiaris”, defensa al bell mig de la pel·lícula, just després que els títols de crèdit recorrin la pantalla (una de les poques picades d’ullet a l’heterodòxia del cineasta). Mentre que, del costat de la política, Zulian selecciona un fragment del programa Tres senyores i un senyor en què Susanna Griso preguntava: “Vostè hauria preferit fer un punt i a part, una ruptura, en lloc de la Transició?”. La resposta de Portabella: “Jo era dels que defensàvem la ruptura democràtica..., però una de les coses bones que té la política és que pot passar l'impredictible. S’ha de ser sensible a la realitat, que acostuma a tenir la raó”.

A Constel·lació Portabella, les imatges i el testimoni del cineasta estan ben acompanyats per les veus d’un conjunt d’experts que analitzen la seva obra. Jordi Balló destaca el talent de Portabella per “fer pel·lícules sobre el present per a espectadors del futur”. Marcelo Expósito reivindica la condició “d’inventor de formes” de l’autor d’El sopar, el documental de creació estrenat l’any 1974 sobre la condició del pres polític. I, com la cirereta elogiosa del pastís, l’historiador britànic Steven Marsh, autor del valuós llibre El cine español contra sí mismo, situa Portabella en el triumvirat canònic del cinema espanyol, al costat de Luis Buñuel i Pedro Almodóvar.

Rupturista Kitano

En una afortunada coincidència, l’estrena de Constel·lació Portabella a Venècia ha coincidit amb la projecció, fora de competició, de Broken rage, una genialitat irreverent del japonès Takeshi Kitano. Si les nocions de “ruptura” i “fragmentació” defineixen, segons Zulian, l’obra de Portabella, Kitano porta aquests principis a la pràctica en una pel·lícula partida en dues meitats que proposa un hilarant exercici de reescriptura fílmica. En la primera part, Kitano recupera el nihilisme de la seva obra primerenca encarnant a un assassí a sou lacònic i solitari. Però, en la segona meitat, el mateix relat noir és devorat per la comèdia física, hereva de Buster Keaton, i l’humor surrealista que Kitano ha explorat en la seva carrera televisiva. El resultat és una joia de 62 minuts que llueix com una barreja impossible dels imaginaris de Jean-Pierre Melville i els Monty Python.