Pere Sbert: “Per què he de veure James Bond si puc ser James Bond?”

PalmaRecorda que va jugar la primera partida quan tenia 4 anys. El videojoc es deia Space invaders i ho va fer amb un Spectrum 48K, anomenat El Gomas per les peces de goma del teclat. De llavors ençà, Pere Sbert (Palma, 1978) confessa que gairebé no ha deixat de jugar ni un sol dia. No ho veu estrany, ho fan milions de persones de la seva generació i quasi totes les que han nascut després. Sense deixar els videojocs, va estudiar psicologia i treballa en consultoria d’empreses en temes de recursos humans. Com a psicòleg i jugador, pot analitzar els videojocs des de dues perspectives diferents. El març del 2015, Pere Sbert va obrir un blog, Con F... de Freak! El seu nickname, FZero, no és un nom de guerra; ell és més de reflexió. Això sí, com es llegeix en el seu perfil del blog, no s’està de dir-ho: “Som un freak i ho duc amb orgull”. I amb normalitat.

Moltes famílies veuen amb preocupació les hores que els fills dediquen als videojocs. Com a psicòleg i jugador, què els diríeu?

Els diria que entenguin que el videojoc és la forma d’entreteniment del segle XXI. Va arribar per quedar i s’ha establert amb un enorme seguiment, que no fa més que créixer perquè les seves possibilitats són immenses: avui triplica la facturació del cinema. Se’ls ha demonitzat durant anys i encara es fa, quan el que cal és normalitzar-los. Si espanten és per desconeixement. Els videojocs tenen enormes avantatges si no s’hi juga de manera patològica. Com en qualsevol altra activitat. I aquí entra l’educació. Jugar és el que hem fet sempre. Els fills, la immensa majoria, jugaran amb videojocs sí o sí, i pot ser molt sa. Com a pares, tenim la responsabilitat d’informar-nos, fer cas al codi PEGI [Pan European Game Information] i, com es feia abans, decidir si al teu fill li vols comprar una metralleta o una cuina. El que és dolent és quan el videojoc es converteix en un cangur, com també ha passat amb la tele.

Quantes hores jugau al dia?

T’he de respondre que moltes menys de les que m’agradaria. Ara, entre la feina, una filla de mesos i el blog, sé que només puc jugar una hora o una i mitja al dia. Aquesta setmana, que la mare i la nina són fora, he de reconèixer que ho he aprofitat per jugar sis o set hores diàries.

Què hi ha de l’addicció? Us hi heu sentit enganxat alguna vegada?

No he sentit mai que la meva afició als videojocs fos negativa per a mi. També és cert que no m’atreuen gaire els videojocs online ; a mi m’agrada més que em contin i em facin viure històries. Els videojocs online estan dissenyats per ser fortament addictius perquè juguen molt bé amb el reforç, amb els premis, i estan mesurats perquè els jugadors sempre estiguin a punt d’aconseguir alguna cosa. Jocs com World of Warcraft, League of Legends o Overwatch, alguns dels més coneguts, enganxen molt perquè tens la necessitat de ser-hi. Si no hi ets, continua sense tu.

Quins són els que us atreuen més?

Jo jug a tots, però els que més m’agraden són els basats en la narrativa, més que no en l’habilitat. Deim que hi ha dues classes de videojocs: els que jugues assegut cap endavant (acció, habilitat i coordinació de la mà i l’ull) i els que t’estires cap enrere, els que a mi més m’interessen. En jocs com Mass effect, Fire watch, Inside i Life is strange, que són així, habitualment jugues sol, et donen responsabilitat, has de prendre decisions, crear estratègies i fins i tot et plantegen dilemes morals. Aquests jocs han arribat a nivells de maduresa a l’alçada del cinema.

Creis que hem de parlar de problemes de sociabilitat pel fet de jugar amb una pantalla o que són altres maneres de relacionar-se?

No sé per què es veu bé que una persona llegeixi al costat d’una altra, i en canvi si jugues amb una pantalla sembla que no li tinguis consideració. En tot cas, jo gaudesc del meu oci sol. Jugar és ostracisme, m’ajuda a estar amb mi mateix. És més, hi ha una frase, que ara no sé de qui és, que m’agrada molt: “Jo no jug a videojocs perquè no tingui vida, sinó perquè he decidit tenir-ne moltes”. Jugam perquè té un component interactiu, que és allò que no t’ofereix el cinema. Els videojocs beuen del cinema, de la música, de la literatura, de l’art. Però en comptes de ser un espectador, en el videojoc tu fas part de la història, com si una novel·la s’anàs transformant segons les teves decisions. Les possibilitats que té el videojoc són extraordinàries. I jo em deman per què he d’anar a veure James Bond si puc ser James Bond. I això t’ho diu un cinèfil.

En un post del vostre blog us demanau si estam preparats per a la realitat virtual. Ho estam?

El meu primer contacte amb la realitat virtual em va deixar emocionat i espantat a parts iguals. No sé si el nostre cervell i el nostre cos estan preparats per submergir-nos en mons que no existeixen, on podem viure situacions realment intenses, de por, d’enamorament, d’excitació o de violència extrema, entrant en territoris de la moral i de l’ètica.

Molts joves volen ser bloguers o youtubers. Us dóna per viure, a vós?

A veure, a mi sovint m’han oferit monetitzar el meu blog i sempre ho he rebutjat, perquè això em suposaria uns peatges que no estic dispost a pagar. Vull un blog d’opinió i informació lliure i independent, no una pàgina d’anuncis.