Perejaume: “Fugir pot ser aturar-se”

PalmaDiu Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) que arrelar i desarrelar-se, més que contraris, són “probablement equivalents”. “És com quan camines”, reflexiona, “que la planta del peu es planta i s’arrenca, es planta i s’arrenca… Pensar-ho com una dualitat és molt primari, hi ha una identitat entre arrelar-se i desarrelar-se i depèn de com ho facis potser sigui el mateix. La salvació es troba en aquestes paradoxes”.

Són precisament aquestes paradoxes les que s’articulen a la intervenció d’aquest artista i escriptor que es pot veure a l’Estudi General Lul·lià de Palma –de dilluns a divendres, entre les 12 i les 17 h–, fins a finals de febrer. L’obra està formada per una gran alzina situada al bell mig del claustre d’aquest edifici i, en diferents moments del dia, balla mentre sonen textos de Ramon Llull musicats per Jaume Ayats amb veus polifòniques que remeten a antigues tonades populars. La poesia i precisió amb què ha batiat la proposta, La rel de l’arbre és una roda, completen l’engranatge amb què Perejaume conjuga tendresa i bellesa, seny i follia, quietud i moviment. Val a dir, però, que aquesta “frase feliç”, en paraules de Perejaume, no és seva, sinó que prové del llibre Començament de medicina de Ramon Llull, a qui l’artista qualifica d’autor “inesgotable”.

Llegir i rellegir Ramon Llull

“Sempre li don voltes, a Llull”, afirma Perejaume, “perquè es resisteix a ser comprès. Té uns 300 llibres escrits i, a més, fa servir aquest tipus d’escriptura en què t’extravies mentre llegeixes. I dona una imatge brillantísima, amb una modulació extraordinària de la llengua. Que una llengua acabada d’aparèixer sigui tan flexible i mal·leable en la creació de neologismes crea una atracció molt gran”.

En aquest sentit, Perejaume destaca l’aspecte xocant i poètic, dadaista fins i tot, de lligar arrel i moviment per part de Llull, malgrat en subratlla el caràcter “absolutament funcional” dins la seva obra. “Tots els arbres lul·lians són rodes, el coneixement, la virtut… I amb ells es genera una esfera que articula tot el seu discurs”, explica. Un discurs que, de múltiples maneres, està directament connectat i reflectit en la trajectòria de Perejaume, sempre vinculada a l’observació, a la recerca i a la poesia des de diverses vessants. “El que fa un creador potser és provar camins, trobar afluències entre coses que en principi semblen de difícil articulació o lligam, connectar coses que d’entrada semblaria que no es poden connectar”, explica. I afegeix que “el llenguatge col·lectiu té potències i recursos que serveixen per fer ponts transitables per anar d’aquí a allà i no caure dins el forat”. “El món poètic ens aboca a fer connexions i a fer-les àgils, a saltar lluny i fer peu a l’altra banda per no quedar penjat al buit”, sentencia, tot i que tot d’una es corregeix. I rosegant les paraules mentre les pronuncia, ho matisa: “O potser es tracti de fer la connexió tan llarga que puguis quedar-te momentàniament penjat al buit… Sí, és més bé això”, conclou.

Pel que fa a aquestes connexions en el món contemporani, per a Perejaume han esdevingut “molt necessàries”, ja que ens trobam en un món “molt trencat i barrejat, amb un punt caòtic” on trobar-les esdevé, diu, plaent i pràctic. En aquest sentit, l’artista que és Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura subratlla el valor “inqüestionable” del planeta Terra, encara que considera que l’hem “empetitit molt”. “La modernitat ha valorat més el temps que l’espai i potser per això no valoram tant aquesta idea de paradís que és el planeta. El valor de cada pam és extraordinari, malgrat que aquests cants als llocs sovint es presten a interpretacions jeràrquiques: el meu lloc enfront del teu. Donam un valor a un cim dels Alps que no donam a una rotonda d’una autopista i això és un disbarat: qualsevol pam és equiparable, tots tenen el mateix pes i gravetat en el món, i tots tenen un valor infinit”, argumenta.

I és que l’artista defensa, també a través de la seva obra, que la natura ho és tot. “No hi ha res que no sigui natura, ho som nosaltres, les taules, els pots, les llaunes, l’asfalt… No hi ha altre paradís que no sigui el món, i és limitat, com ho és la nostra imaginació. I tot allò limitat té un valor infinit”, subratlla. I són precisament aquestes limitacions a la tasca creativa allò que la fan tan necessària i complexa, segons ell mateix explica. “Un mateix sent que sovint repeteix els discursos”, afirma, “i per dir qualque cosa que tingui una mica de novetat t’has d’esprémer el cervell. Si tinguessis novetats contínuament no tindria cap valor la creació”. I és en aquest punt on la poètica de les paradoxes es fa novament present.

“Una cosa per ser gran ha de ser petita, com per ser vella ha de ser tendra”, puntualitza Perejaume. “I tot això ja ho trobem present a la mitologia. Quan Apol·lo penetra Dafne, ella s’atura i arrela. Fugir pot ser aturar-se, no per córrer més deixarà d’atrapar-la Apol·lo, així que ella es planta. El que tot això planteja és el col·lapse de les dicotomies”, resumeix. I és just aquesta idea, la del col·lapse de les dicotomies, la que representa i irradia l’alzina que Perejaume ha sembrat a l’epicentre d’un dels llocs de referència dels estudis lul·lians, convertint-la en una espècie de brollador. “Hi ha un llibret meu, Fonts líquides i fonts lignificades, que gira al voltant de la idea dels arbres com a brolladors, com si fossin fonts quietes en què la saba puja i baixa”, relata, “i això connecta amb els jardins renaixentistes i els hortus conclusos, on el brollador d’aigua raja i canta infinitament, fent que les plantes que hi ha al voltant rebin l’estímul i això les empenyi a créixer infinitament”. I és precisament en aquest buit entre l’estímul infinit del broll i la quietud silenciosa de la saba on Perejaume ens deixa momentàniament penjats amb la roda que són totes les arrels dels arbres.