Crítica de música

El perenne encant del Noucentisme

El tenor David Alegret es llueix en un recital de cançó catalana a L'Auditori

El pianista Rubén Fernández Aguirre i el tenor David Alegret a L'Auditori.
2 min
Regala aquest article

David Alegret i Rubén Fernández Aguirre

  • L’Auditori, 15 de gener del 2025

David Alegret s’ha convertit en un dels nostres millors ambaixadors de la causa noucentista: artífex (juntament amb el pianista Rubén Fernández Aguirre) del disc Carneriana, el tenor català segueix explorant els nostres poetes de la mà de compositors de generacions contrastades, i que en el cas del recital de dimecres a la sala Alícia de Larrocha de L’Auditori arriben fins a Hèctor Parra, autor del primer quadern d’Illa dels lliris vermells sobre poemes de Mercè Rodoreda. Aquesta va ser la prova de foc del recital, per l’exigència que el compositor català imposa a l’intèrpret. Alegret se’n va sortir amb nota al llarg de compassos de gran dificultat tècnica, sense el suport melòdic d’un piano que va a la seva –bravo Rubén Fernández Aguirre!–, de manera que els dos solistes es veuen transitant per camins bifurcats.

La veu sempre clara, de línies pures, inherent a la tessitura de líric lleuger, dota Alegret del millor instrument per servir la transparència dels poemes de Josep Carner, Tomàs Garcés, Josep Maria de Sagarra o Joan Salvat-Papasseit, gràcies a les partitures que s’hi van plegar, com ara les d’Eduard Toldrà, Joaquim Zamacois, Joaquim Serra, Xavier Montsalvatge, Ricard Lamote de Grignon, Joan Llongueres o Francesc Pujol. I la simetria tonal de Miquel Ortega amb un Preludi que era estrena absoluta i que es dedicava a Fernández Aguirre.

Alegret va lluir-se gràcies al seu instrument privilegiat, amb domini del fraseig i de les mitges veus, amb nitidesa en el registre agut i amb certa opacitat en el greu, degut al cansament del tenor per raons personals. Tanmateix, i a mesura que avançava el recital, la veu s’anava escalfant per treure tot el potencial d’un programa aplaudit amb convicció per un aforament (ai las!) massa escarransit davant de la rellevància d’un repertori d’aquestes característiques. Creiem o no creiem en la cultura nostrada? Ja va sent hora que els grans equipaments de la ciutat es facin ressò de vetllades com aquestes, que ajuden a legitimar un patrimoni del qual ens hem de sentir ben orgullosos, sobretot amb excel·lents ambaixadors com els que ocupaven l’escena de la sala 4 de L’Auditori.

stats