Àgata Roca: “Un periodista em va dir: «A tu, sent Roca Maragall, et cal fer teatre?»”

El nom d’Àgata Roca Maragall (Barcelona, 1968) s’acaba d’afegir a una llista de grans actrius catalanes que han guanyat el premi Margarida Xirgu: la Carulla, l’Espert, la Sardà, la Vilarasau, la Lizaran o la Sampietro. Ella és l’Àgata. La petita de cinc germanes, la noia tímida i pallassa que volia ser periodista, l’actriu que viu potser el millor moment de la seva carrera: l’elogi unànime al seu paper a L’imperatiu categòric, un mes a Buenos Aires omplint cada nit amb les T de Teatre, i el 22 de juliol recollirà, emocionada, el premi Margarida Xirgu abans d’anar-se’n de vacances.

Completa la frase: “Últimament...”

— Últimament estic molt agraïda i molt emocionada.

T’he notat molt emocionada aquests últims dies a les entrevistes que has concedit al Xavi Bundó i a l’Agnès Marquès. Què t’ha emocionat tant del premi Margarida Xirgu?

— M’ha emocionat el moment en què ha arribat. No havia experimentat mai que em donessin un premi, que hi hagués un reconeixement tan unànime per una feina que he fet. És un dels guardons més antics que hi ha a Catalunya, que té el nom d’una actriu reconegudíssima. Vaig rebre la notícia quan era a Buenos Aires, que és una de les cases de la Xirgu. I és un premi que m’han donat per una obra que he fet al Teatre Lliure, el mateix lloc on vaig debutar fent de figurant en una obra de Lluís Pascual. Tot plegat, m’he permès emocionar-me. Vaig tenir un moment de pudor, un cert punt de pensar que era una cosa que m’anava gran, i llavors vaig dir-me: “Ho has de viure, estàs en aquest globus”. Sabent que tot el que puja baixa, que jo soc la mateixa i que no em canvia gens la vida.

El primer motiu d’emoció que m’has dit és “el moment en què ha arribat”. Quin moment és?

— Un moment en què m’he fet gran, soc una dona madura, porto més de trenta anys de professió i en què hi ha aquest tòpic –que és una realitat– que les dones, amb l’edat, tenim por de desaparèixer. No només en la feina d’actriu, sinó en moltes més. Que als cinquanta llargs arribi aquest reconeixement serveix per fer-me adonar, quan tingui moments de crisi –perquè tots en tenim, i més en moltes feines que són insegures i que depenen de l’estima dels altres–, que soc una afortunada.

Tu ets la petita de cinc germanes. Sempre deus haver sigut "la nena".

— Sempre, i això és meravellós. El meu pare, fins als últims dies, deia: “Mira, la meva petita”. La nena s’ha fet gran, afortunadament.

El 22 de juliol et donen el premi Margarida Xirgu al Teatre Romea. Quin missatge vols donar? Tens el discurs preparat, ja?

— El faig a la nit, quan no puc dormir. M’envio àudios per WhatsApp. És curiós que, quan veus algú que recull un premi, dius: “Ai, que pesats amb el pare, la mare, l’avi... A mi què m’importa!”. Però quan estàs en aquesta situació és qui et ve al cap, perquè tu ets qui ets gràcies a la suma de moltes coses i de molta gent. A mi em venen els meus pares, les meves germanes, els meus fills, em ve el meu marit, les meves companyes de T de Teatre, que han estat la meva escola de teatre i de vida... Llavors em sap molt de greu, però ho he d’agrair a aquesta gent.

Estàs avisant que et faràs pesada?

— Sí, però durarà molt poc. I he tingut la sort que la Victoria Spunzberg m’ha convidat a pujar a un tren meravellós, com és L’imperatiu categòric. Si no m’hi hagués convidat, no tindria aquest premi. Hi ha moltíssimes actrius que es mereixen molts premis, però potser no han tingut l’oportunitat que he tingut jo. I també diré –ja estic fent tot el discurs– que els actors tenim el privilegi que ens aplaudeixen molt. I és veritat que a vegades ens poden enfonsar, perquè estàs en boca de molta gent, i això ens dona fragilitat. Però no totes les feines tenen aquest reconeixement. A mi m’estan dient coses molt maques, aquests dies, i m’agradaria que en les altres feines també hi hagués la possibilitat de dir-se coses maques.

Tu que ets una persona tímida, ja has descobert quina és la raó última per la qual et guanyes la vida en un escenari, perquè et vegi tothom?

— Sempre dic que soc tímida, aparentment. Després soc molt pallassa, m’agrada molt el sentit de l’humor. Suposo que en el fons tots els que ens dediquem a aquestes feines, inevitablement, hem de tenir un punt que ens agradi que ens mirin, perquè si no no s’entén. Era la petita de cinc germanes, la necessitat de cridar l’atenció, de fer xous per cridar l’atenció...

Portes més de 30 anys amb T de Teatre; 25 anys amb el teu marit, Cesc Gay; 25 anys vivint a Gràcia. Quin és l’últim gran canvi que has fet a la teva vida?

— No soc gaire de canvis. No he hagut mai de prendre decisions molt fortes a la vida. Tot m’ho he anat trobant. M’he trobat vivint amb la meva parella, tenint fills, vam fer una funció amb T de Teatre i portem més de 30 anys juntes. No ho sé, potser encara hi soc a temps, de canviar coses, però de moment no canvio res.

Sí que hi havia el desig de ser periodista, d’emmirallar-te en altres periodistes. Recordo que m’havies explicat que anaves a veure l’Iñaki Gabilondo...

— A les vuit del matí, a Madrid. Jo feia temporada allà, als anys 90, sortia de nit i em llevava a les set i me n’anava als estudis de la SER a veure aquelles tertúlies polítiques que feia. 

Quina és l’última vegada que has pensat: “Hauria d’haver sigut periodista”?

— Sempre tinc aquesta sensació, però he pogut anar fent coses, he fet col·laboracions amb tu a la ràdio, amb la Rosa Badia a la SER, ara al Planta baixa, vaig presentar un magazín a Betevé, l’Hola Barcelona. Però sí que l’altre dia, que estava amb l’Agnès Marquès i veia el prompter, pensava: “Ara m’encantaria dir-li: «Em deixes un moment?»”. A més, no per res, és que tinc la sensació que ho hauria fet bé, m’hi veia.

Quin tipus de periodisme et veies fent?

— Abans jugava molt a fer de corresponsal, allò d’Àgata Roca, TV3, París. Després, presentar un magazín, el que ja vaig fer amb l’Hola, Barcelona. O, fins i tot, les notícies. Però saps què passa? Que a vegades, de nervis, se m’escapa el riure, i això per a les notícies... 

Acabes de fer 56 anys. Com has celebrat el teu últim aniversari?

— Doncs mira, molt bonic, a Buenos Aires, amb les meves companyes de T de Teatre. Em van organitzar un brunch sorpresa al barri de Chacarita, un dels que més m’agrada, em van donar un ram de flors i altres regals. Va ser preciós.

Quina edat és 56?

— Home, deunidó, eh. Fa impressió. A vegades mirem fotos dels 40 anys i ara veiem que estàvem moníssimes, i ja recordem que llavors dèiem: “Quin horror!” Hauríem de començar a veure’ns tal com som, que està molt bé fer-se gran.

Quantes vegades has pensat: quina llàstima que el meu pare no hagi pogut veure aquesta última obra, L’imperatiu categòric?

— Quan vaig fer aquesta obra, vaig convidar el meu oncle, l’únic germà que li queda viu al pare. Al vestíbul em va dir: “Li hauria encantat”. Ja sabia que es referia al meu pare, perquè era molt filosòfic, era la seva inquietud, constantment llegia llibres de filosofia. El dia que es va fer oficial el premi Margarida Xirgu em vaig passar el matí plorant. Va donar la casualitat que estava sola a casa i no podia parar de plorar. El meu pare s’hauria emocionat moltíssim i, per altra banda, veia claríssim que això m’ho havia enviat ell. El meu pare sempre em va donar confiança absoluta per fer el que volgués fer. Ell va renunciar a ser advocat per fer-se fotògraf. 

L’últim germà que li queda viu és Miquel Roca Junyent. Ell s’ha convertit ara en el teu fan número u?

— Sempre m’ha seguit molt. M’estic emocionant... Quan van fallant els del sostre que tenim, fa impressió. Van marxant i et comences a sentir orfe. Per sort, tinc la meva mare, però fa impressió sentir que tot aquest sostre que et protegeix no hi serà. El meu tiet sempre m’ha seguit, hem tingut molta afinitat i, des que no hi és el meu pare, conscientment o inconscientment, sempre em truca, em felicita i em vol venir a veure totes les obres.

Tertúlies polítiques amb Iñaki Gabilondo; un tiet que és Miquel Roca Junyent; Pasqual Maragall i Ernest Maragall són cosins de la teva mare. No has tingut mai el cuquet polític?

— Seria nefasta com a política, em falten convicció i ganes. M’interessa molt la política, però no per fer-la en primera persona. Tot s’ha de dir que últimament m’està cansant una mica. 

En algun moment algú ha utilitzat que et diguessis Roca i Maragall en contra teva?

— Sí, hi va haver un any que els dos es van presentar a l’alcaldia de Barcelona. Recordo un periodista –ara no te'n sabria dir el nom, però sé qui era, el podria buscar– que en una entrevista em va dir: “A tu, sent Roca Maragall, et cal fer teatre?” Quina llàstima que no m’ho preguntés ara, perquè li fotria una repassada. Amb els anys en vas aprenent, abans era més tímida. Ara em permeto dir les coses. Sí que hi ha hagut aquest prejudici, a vegades al teatre: “Ai, aquesta noia de Sant Gervasi”. Una noia de Sant Gervasi que ha anat a l’escola pública tota la vida. Que si no hi hagués anat, no passaria res. Els que van a l’escola privada també poden ser actors. Els noms són el que són, l’origen és el que és i n’estic superorgullosa. La meva vida l’hauries de conèixer per saber com és.

Tu a la vida real ets més còmica o més dramàtica?

— Jo soc molt còmica i trec molta comicitat de les situacions dramàtiques, que això va molt bé. Soc molt apagafocs. Dono la volta a situacions dramàtiques i aconsegueixo fer riure la gent. Però a vegades, amb les meves pròpies coses, em costa més posar-hi humor. Per exemple, abans jo era una persona que plorava molt, però ara amb l’edat ploro menys. Anem tenint més eines, algun avantatge ha de tenir fer-se gran.

Què és l’últim que t’ha tret de polleguera, Àgata?

— Jo vaig amb moto per Barcelona i això té coses bones i coses dolentes. Ahir, sortia de l’aparcament marxa enrere i vaig notar com una pressió, vaig insistir, em vaig girar i vaig notar que estava picant contra una altra moto. Vaig dir: “Perdona, perdona”. Es va girar, ni em va mirar i em va fer, amb un menyspreu absolut: “Tira”. “Tu m’has sentit que t’he demanat perdó?” I ell: “Que t’estic dient que tiris!”. Jo volia resoldre-ho, li havia demanat perdó: “Tu m’has sentit?” Vaig acabar tirant i pensant què podia fer per humiliar-lo. Vaig marxar rient molt i tocant la bocina “Pa-pa-ra-papa-papa”. Encara es devia emprenyar més. Si hagués sigut un tio, ni m’ho hagués fet, segur. 

Quina és l’última vegada que has pensat a marxar a viure fora de Barcelona?

— Mira, ahir vaig anar a sopar a casa d’una amiga, a Vallvidrera, en una terrassa fantàstica. I vaig pensar: “I si...?”. Quan torno de vacances, sempre miro pisos i cases fora de Barcelona, però no. Crec que soc molt urbana, molt de ciutat, crec que viuré sempre aquí. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Sí, Pájaros de barro.

Aquesta és del Manolo García. Acabem, les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Doncs moltes gràcies per convidar-me. M’agrada molt parlar, sembla que soc tímida, però em sembla que he parlat molt. I a més, ja saps que la comunicació amb tu sempre és molt fàcil. Podríem estar parlant hores i hores.

Però llavors ens faríem pesats...

— I no volem. Menys és més. Però a vegades em fico en jardins, per això no podria ser política. M’agrada molt parlar i després fa por veure els titulars. 

Quin titular has donat avui?

— Espero no haver-ne donat cap...