Montse Virgili i Neus Albis: “Els periodistes som garants que el que diem estigui contrastat”

PalmaLa conversa entre Montse Virgili (Tarragona, 1976) i Neus Albis (Pollença, 1971) no dona treva a qui les escolta. Ambdues tenen dècades de trajectòria com a periodistes i han viscut la irrupció de les noves tecnologies a una professió en evolució constant.

Com vàreu arribar al periodisme? Què us motiva encara de la professió?

— M.V. El que més m’havia agradat sempre era escriure. Com que no hi havia res d’escriptura, vaig pensar que el periodisme s’hi devia assemblar. A casa meva no havien estudiat cap carrera, però el meu pare havia treballat en un diari quan jo era petita. Em va dir que, per favor, no fes Periodisme, que fes una carrera de profit. I jo, que tenia més ganes de partir de casa que de res, me’n vaig anar a fer Dret. Mentre ho feia, vaig començar Periodisme i, per tossuderia, vaig acabar-les totes dues. El que més m’agrada és la curiositat, conèixer gent i històries humanes. No soc del periodisme polític, m’emociona molt més la història personal.

— N.A. M’agradaria saber en quin moment i per què vaig decidir estudiar Periodisme, perquè no me’n record. Només sé que vaig fer la prescripció com tocava i que no vaig entrar a la convocatòria de juny. Vaig començar Filologia Catalana i, quan feia unes setmanes que era a Palma, em van enviar una carta dient que entrava a Periodisme. Els meus pares em van dir: “Tu volies fer Periodisme i Periodisme has de fer”. He exercit la meva professió de manera molt vocacional, però és una vocació que m’ha vingut exercint. El meu ventall d’interessos és molt ampli perquè m’interessen molt la gent i l’actualitat en general. M’interessa tot.

Sou dones de la mateixa generació. Us va costar obrir-vos pas? Encara hi ha pedra per picar?

— M.V. Sí. Si no hagués estat dona, hauria tingut una carrera més ràpida, menys obstacles, i jo mateixa hauria tingut més confiança en mi, perquè també és una cosa interna. Treballo a Catalunya Ràdio i hi ha igualtat de sous. Però al final no és veritat: els càrrecs més importants els continuen tenint els homes. Amb aquesta idea que ja hem aconseguit la igualtat, ens l’estan colant encara.

— N.A. També ho crec, però mentiria si digués en primera persona que he notat que ho he tingut més difícil. Sé, evidentment, que això existeix. Socialment, i estic d’acord amb Montse, pensam que ja sí [hem aconseguit la igualtat], però no. Moltes vegades assumesc una càrrega extra en molts àmbits.

També heu viscut l’impacte de les noves tecnologies en el periodisme. Quines cares, positiva i fosca, hi veis?

— N.A. Les eines i la manera de contar han variat molt. Però la informació ha de passar pel sedàs del professional. Sembla que tots podem ser periodistes perquè podem contar el que passa a les xarxes socials. Però, encara que un periodista i un ciutadà anònim vegin el mateix, la manera d’explicar-ho no és la mateixa si no ets un professional. No em fan por les noves tecnologies. Hi veig aspectes positius. Quan vaig començar a la televisió, per fer un directe necessitàvem moltes coses tècnicament. Ara, amb poc podem fer molt. Ara bé, hi ha els efectes negatius de les xarxes socials i la immediatesa, com no contrastar de vegades les coses i les notícies falses.

— M.V. Hi veig coses positives en general, però n’hi ha dues que m’irriten. Quan has de fer un article o un guió, de vegades es dona per bo el que es troba a internet sense comprovar-ho. Amb la immediatesa, es perd una mica de curiositat. També hi ha aquest periodisme de fa dos segons: com que Twitter ha dit no sé què, doncs de seguida ho veiem a les xarxes. Per a la resta, tot meravellós. M’encanta que hi hagi una cosa que es diu Google i la Viquipèdia. Però no oblidem que els periodistes som garants que el que diem estigui contrastat.

El periodisme en català és més necessari que mai?

— N.A. Sí. Sempre he donat més valor a fer periodisme en català i sempre he fet feina en mitjans que han tingut el català com a llengua vehicular, tant a Televisió Espanyola com a Televisió de Mallorca i IB3. La llengua que surt per aquesta finestra [els mitjans] s’ha de parlar de manera correcta perquè només hi som nosaltres.

— M.V. Es parla molt ara de l’amenaça del català, i la ràdio pública i en català és dels reductes que tenim. Hem de ser molt exigents amb la manera que parlem, com pronunciem. És molt important.

Com duis el tema de l’autocrítica i l’autoexigència?

— M.V. Jo tinc una Hitler dins meu. Soc el meu pitjor enemic i no em deixo en pau. Una pregunta que em pugui deixar sembla que ja invalida tota una hora de programa. Crec que he de fer teràpia [riu].

— N.A. No hi ha ningú que pugui ser més dura amb mi mateixa que jo. Quan he fet programes setmanals, això ha estat terrible per mi, perquè un programa amb el qual no quedes contenta et persegueix tota una setmana.