Rosy Rodríguez: “Sense el consentiment de la meva família no hauria fet la pel·lícula”

PalmaUn dia Rosy Rodríguez va anar a visitar la seva mare i damunt la taula hi havia un fullet que deia: “Se cerquen gitanos i gitanes per a una pel·lícula”. Era un dels centenars amb què la directora basca Arantxa Echevarría havia empaperat els barris gitanos de Madrid per al seu film Carmen y Lola, que es projectarà el 6 d’abril al CineCiutat de Palma en el marc de l’OUT, Mostra de Cinema de Diversitat Afectiva. No seria fàcil: la pel·lícula narra el primer amor entre dues adolescents gitanes, una qüestió encara tabú per a aquesta comunitat.

Rosy Rodríguez va veure el fullet damunt la taula de la seva mare, el va agafar i es va presentar al càsting aquell mateix dia. No sap ben bé per què: “Jo mai de la vida m’havia plantejat ser actriu”, afirma. “Em va cridar l’atenció el fet que se cercassin gitanos i gitanes per a una pel·lícula”, prossegueix.

Va fer el càsting i la varen agafar. I va sentir alegria però també por, per la possible reacció de la seva família quan els comunicàs que volia fer una pel·lícula d’amor homosexual. Primer ho va contar a la seva mare i al seu marit; després, a la resta de la família; i la reacció va ser bastant bona. “Jo m’esperava que fos molt pitjor i ara n’estic encantada, perquè em fan costat en tot”, asssegura Rosy.

La seva mare ho va acceptar de seguida, però al seu marit li va costar un temps assumir-ho. “No li agradava del tot, però després de xerrar-ne molt amb ell, el vàrem acabar convencent”, explica. La conversa amb Arantxa, la directora, va ser essencial. Li va dir: “No siguis tan egoista, aquest pot ser un futur per a ella”. “Va parlar-hi molt seriosament i, a poc a poc, el vàrem anar convencent, fins que va dir que sí”, recorda Rosy. I si la seva família li hagués dit que no? “Òbviament, no hauria fet la pel·lícula”, respon.

Després arribà el rodatge, que ella va gaudir molt, “tot i la calor i que havíem de repetir moltíssim les escenes”, confessa. Curiosament, l’escena que més li va costar no en va ser una de sexual, sinó el moment en què havia d’insultar la seva companya, Zaira Morales. No podia, no li sortien les paraules. “La falta de caràcter no va ser el problema, perquè jo en tenc molt, de caràcter, però ella no m’havia fet res, no estava enfadada per dir-li allò”, afegeix. L’ escena preferida va ser aquella en què li demana la mà: “Va ser preciosa”.

Rosy Rodríguez té ara 21 anys i en fa gairebé cinc que és casada, encara que no va fer la cerimònia de casament gitana perquè no volia que la seva família es gastàs tants doblers. Quan va conèixer qui ara és el seu marit, ella tenia 17 anys i la seguretat que el seu pare no acceptaria la relació, “perquè òbviament, com tot pare, no volia que la seva filla es casàs”, explica. “Em deia, en broma, ‘tu, per monja’”. És per això que es va escapar de casa, “per fer-ho més fàcil”. “Quan vaig tornar ja havia perdut la virginitat i llavors ja està, era el meu marit. El meu pare no va tenir cap altre remei que acceptar-lo”, detalla.

Després de la pel·lícula, la vida de Rosy Rodríguez ha canviat substancialment. Sortir al carrer i ser reconeguda, passejar-se per les catifes del festival de Canes, dels premis Goya i dels Forqué és una realitat molt llunyana a la que vivia dos anys enrere.

Li va costar molt adaptar-se al ritme del cine: “Jo era mestressa de casa i així, de sobte, tot aquest canvi... És normal”. Un canvi que també ha hagut de transitar la seva família, “però s’hi han acostumat molt bé”.

Quan veu dos homes o dues dones besar-se, ara Rosy no té cap tipus de problema i aquest gir radical en la seva mentalitat també li ha brindat la pel·lícula. “Abans no podia veure dos homes o dues dones besar-se. És que no podia, em feia com ‘coseta’. Més dos homes que dues dones, perquè en la comunitat gitana els homes són molt ‘mascles’”. Ara té amics gais i amigues lesbianes, alguns que ja coneixia d’abans i d’altres que han vingut després d’aquest projecte. Rosy creu que el seu entorn també comença a veure l’homosexualitat d’una altra manera: “S’han atrevit a veure la pel·lícula, i això ja és una passa endavant”.