Perpinyà, el centre del món

PalmaPerpinyà, la capital de la Catalunya del Nord, va ser notícia el cap de setmana passat per l’acte que hi va fer l’expresident català Carles Puigdemont i que, segons els organitzadors, va reunir-hi 200.000 persones -100.000, segons la Prefectura francesa-. Però molt abans de quedar sota el domini de París, Perpinyà havia estat durant 67 anys la capital del Regne de Mallorca (1276-1343). En teoria, juntament amb Palma, si bé la cort s’estimava més quedar allà, a l’actual Palau dels Reis de Mallorca, que aventurar-se per les aigües del Mediterrani. I sí, ha estat sempre Catalunya: des dels temps de la Marca Hispànica (segle IX) i fins a l’actualitat: “Perpinyà la Catalana” és com anomena la ciutat el seu Ajuntament a la web municipal.

Amb una població de devers 125.000 habitants, Perpinyà queda a 39 quilòmetres de la frontera -una barrera avui inoperant amb els dos estats europeus dins l’espai Schengen- i a menys de 200 quilòmetres de Barcelona. La seva estació és el centre del Món, segons deia Salvador Dalí, i fins i tot la desapareguda Paloma Chamorro titulà així un programa cultural a Televisió Espanyola. Quan es va obrir un centre comercial al costat del complex ferroviari, li posaren aquest nom: El Centre del Món. En català.

La catalanitat de Perpinyà i del seu entorn ha cobrat encara més empenta des del moment en què la reforma del 2015 -amb Manuel Valls, avui regidor a Barcelona, com a primer ministre- reduí el nombre de regions, de vint-i-dues a només tretze, per estalviar doblers en despesa administrativa. La que fins llavors era coneguda com Languedoc-Roussillon quedà integrada dins l’Occitània. I el vell nom de Ruscino (el Rosselló) va caure del mapa francès. De la mà de Valls, doncs, desapareixia l’única paraula catalana a la geografia política gal·la. No és estrany que el batle, Jean-Marc Pujol (dels Republicans), doni suport a les iniciatives que rubriquen la catalanitat de la seva vila, com la visita de Puigdemont.

De fet, Occitània forma part, juntament amb Catalunya i les Illes Balears, de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, que es va crear el 2004, com a entitat de cooperació en matèria econòmica, social, política i cultural, i la seva seu és al complex comercial El Centre del Món. Així, la construcció europea ha fet possible que Perpinyà torni a ser -en certa manera- capital de l’Arxipèlag, gairebé set segles més tard.

Tècnicament, el Rosselló, o la Catalunya del Nord -o fins i tot, la Mallorca continental-, correspon al Departament dels Pirineus Orientals, que reuneix els antics territoris del Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent i Alta Cerdanya, de l’àmbit català; més una comarca occitana, la Fenolleda. La Revolució Francesa, amb un culte exagerat per la ‘igualtat’ -entesa com a uniformitat-, va fer tabula rasa de les denominacions històriques i va establir els departaments, model de les províncies espanyoles, amb noms de rius i de muntanyes i amb una xifra d’identificació: als Pirineus Orientals els correspon el 66. Sovint s’ha fet servir la denominació del Rosselló per a tota aquesta Catalunya transpirenaica.

Les cames de Lluís XIV

L’actitud centralitzadora no era cap novetat; la França revolucionària va heretar aquesta obsessió dels seus monarques. Ja Lluís XIV, el 1700, havia prohibit per decret l’ús del català a la documentació oficial. “Repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”, deia. Curiosament, el retrat més cèlebre del Rei Sol, aquest amb mantell d’ermini i flors de lis, amb les cames creuades i ben visibles -n’estava molt orgullós, de les seves cames-, i al qual sembla que ens està advertint “l’Estat som jo”, és obra d’un pintor de Perpinyà, Hyacinthe -Jacint- Rigaud (1659-1743), que va fer fortuna a la Cort de Versalles. El museu d’art de Perpinyà, reinaugurat el 2017 després d’una àmplia remodelació, du el seu nom. L’escultor Arístides Mallol és un altre artista de renom molt vinculat a la ciutat.

De fet, fou amb un jove Lluís XIV quan el Tractat dels Pirineus, el 1659, cedí el Rosselló a França, que perdia la Corona d’Aragó, és a dir, la monarquia hispànica, en retrocés davant la nova gran potència continental. Per un error al document, que mai no es va esmenar, la vila de Llívia en quedà exclosa i continuà fora del domini francès. Abans de la integració europea, els seus habitants ja creuaven la frontera cada dia per fer la compra. El Tractat dels Pirineus també concertava el matrimoni de Lluís amb la infanta Maria Teresa, cosins per dos costats: els seus pares, Lluís XIII i Ana, i Felip IV i Isabel, eren germans, els fills d’Enric IV de França i de Felip III d’Espanya. Gràcies a aquestes noces en família, un net de Lluís XIV, Felip V, rebria la corona hispànica, amb la mateixa dèria centralitzadora del seu padrí.

Els desitjos francesos pels antics territoris mallorquins venien de temps enrere. Ja Lluís XI, al segle XV, posà setge a Perpinyà i els seus ciutadans, fidels a Joan II d’Aragó, pare de Ferran el Catòlic, passaren gana fins al punt d’haver d’alimentar-se de rosegadors. D’aquí, el malnom de menja-rates amb el qual foren coneguts, i el títol de ‘Fidelíssima’ que rebé la ciutat. Una llosa just davant la Seu, amb unes rates gravades i una inscripció en llatí, recorda aquest episodi. Dedins, la catedral de Sant Joan Baptista mostra, orgullosament, el sepulcre del rei Sanç de Mallorca, ja que és sabut que el seu pare, Jaume II, i el seu nebot i successor, Jaume III, estan enterrats a la Seu de Palma. Els tres sarcòfags foren esculpits per Frederic Marès. Segons Bartomeu Bestard, l’estàtua jacent de Sanç I es va pagar per subscripció popular dels mallorquins, per 80.000 pessetes, i es va dur a Perpinyà. Ara, en el cas del rei Sanç, només hi ha el seu sepulcre a Perpinyà. Els seus ossos no se sap on són, tot i que es creu que poden ser amb les restes de la seva mare, Esclarmonda de Foix, a algun lloc de Sant Joan el Vell, al costat de la Seu.

A l’extrem oposat de la ciutat vella s’alça el Palau dels Reis de Mallorca, molt a prop de l’avinguda de les Balears. El va fer construir Jaume II i era la residència habitual dels monarques illencs, més que no Palma. Té unes vistes espectaculars de la ciutat.

Perpinyà té una semblança notable amb la capital mallorquina: les riberes enjardinades de La Basse, els bulevards envoltant el barri històric i la Llotja de Mar. Vora el riu, el monument a Francesc Aragó (1786-1853), destacadíssim científic que visità Mallorca en el moment més inoportú -la Guerra del Francès-, que inspirà algunes de les històries de Jules Verne i que fou diputat pels Pirineus Orientals. Aragó també va ensopegar amb el centralisme: en examinar-se a París, li varen objectar que el seu llinatge no era francès. Als peus de la seva estàtua se celebrà la primera trobada -clandestina, és clar- de la Resistència local, a la II Guerra Mundial.

El protagonista de Clovis Dardentor, novel·la de Verne que en part s’ambienta a les Balears, és de Perpinyà, i s’extasia en saber de la presència del científic a Mallorca: “Aragó -repetia en Dardentor-, Aragó, el cèlebre infant d’Estagel, el fill gloriós del districte de la meva Perpinyà, dels meus Pirineus Orientals!”. El seu criat, Patrice, li retreu els seus modals poc refinats: “El senyor es deu pensar segurament que és a Perpinyà, a la casa de la Place de la Loge...”.

Excursions cinematogràfiques

El símbol en pedra de Perpinyà és el Castellet, antiga porta de les murades, a dalt del qual sempre oneja la senyera de les quatre barres. Molt a prop, el cinema del mateix nom, destinació d’excursions dels espanyols durant el franquisme per gaudir de pel·lícules prohibides, bé pel seu contingut ideològic, bé per les seves audàcies eròtiques. A la ciutat també destaca la Cinemateca, l’Institut Jean Vigo.

Perpinyà sobresurt per la seva activitat cultural. El festival de premsa gràfica Visa pour l’Image està considerat el primer del món: el 2018, hi participaren una dotzena de fotògrafs de les Illes. El Filaf, Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film, arriba aquest 2020 a la desena edició. El Teatre de l’Arxipèlag, dissenyat per Jean Nouvel, és un equipament que voldria qualsevol ciutat i que dirigeix Borja Sitjà. A cent metres de l’estació hi ha un atractiu centre d’art contemporani que es diu -com no-Á Cent Metres du Centre du Monde.

De retorn a la ciutat vella, la plaça de la República és un bon lloc on fer un cafè a les terrasses i descansar del recorregut per l’antiga capital dels reis de Mallorca. Malauradament, és poc probable que hi sentiu parlar català, si bé és molt present a la retolació dels carrers, una demostració de la seva catalanitat per part de l’Ajuntament.

Dos premis Nobel de literatura i un poeta de Maó

L’antic convent de Santa Clara de Perpinyà és ara la seu del Centre de Documentació dels Francesos d’Algèria, una institució que preserva la memòria dels prop d’un milió d’algerians d’origen europeu -entre ells, desenes de milers d’ascendència balear, sobretot menorquina- que varen haver de deixar el seu país amb la declaració d’independència de 1962, després d’una sagnant guerra civil. Un mur recorda 2.410 llinatges de persones desaparegudes en el conflicte. La seva col·lecció inclou un petit fons dedicat a Albert Camus (1913-1960), algerià de família materna menorquina i premi Nobel de literatura el 1957. Existeix a Perpinyà un Col·legi Albert Camus, a l’avinguda del mateix nom.

Un altre premi Nobel de literatura estretament lligat a Perpinyà és Claude Simon (1913-2005). De mare rossellonesa, tot i que nasqué a Madagascar -un altre fill del colonialisme francès-, passà a la capital del Rosselló la seva infantesa, que deixà recreada a una de les seves novel·les més destacades, El tramvia. Es va mantenir sempre vinculat al Rosselló, amb casa a Salses, on cultivava vinyes. Quan el 1985 li donaren el Nobel a Estocolm, va fer notar al rei Carles Gustau que era la primera vegada que un descendent d’un mariscal de Napoleó (Bernardotte, avantpassat de la família reial sueca) lliurava aquest guardó a un altre descendent d’un altre mariscal napoleònic, que era el seu cas.

Sense Nobel pel mig, malauradament, una altra figura literària de Perpinyà és Gumersind Gomila (1905-1970), poeta i pintor nascut a Maó, però la trajectòria del qual es desenvolupa sobretot al Rosselló i que serví de pont entre la cultura de llengua catalana i l’occitana, aleshores ressorgida gràcies al moviment felibre. Creador de l’Institut d’Estudis Occitans, la seva producció inclou quatre poemaris i la novel·la inèdita Els divins extravagants i sembla, segons l’Institut Menorquí d’Estudis, que “dues monografies sobre Jacint Verdaguer”.

Un quart escriptor destacat és Walter Benjamin (1892-1940), enterrat al proper Portbou i visitant que fou d’Eivissa. El centre d’art contemporani municipal de Perpinyà du el seu nom.