Perseguits i estigmatitzats: així viuen els nòmades que aguanten 13 minuts sota l'aigua

BarcelonaTot va començar quan l'ambaixada de Filipines va preguntar al Museu Marítim si entre la seva col·lecció hi havia objectes provinents del seu país. "Vam indagar sobre la història de dues embarcacions que teníem i de les quals pràcticament no sabíem res. Al registre vam trobar que van arribar a Barcelona el 1899, quan Filipines va aconseguir la independència", explica Pere Izquierdo, director de l'àrea de col·leccions i coneixement del Museu Marítim, i comissari de l'exposició Sama-bajau. Nòmades de la mar, que es pot veure fins al 17 de març del 2024.

Una d'aquestes embarcacions és la Bangka, feta d'una sola peça amb el tronc buidat d'una cedrela. S'utilitza des del Paleolític i va ingressar a l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 22 d'agost de 1899. L'altra és la Vinta, una mica més sofisticada, que va arribar a la capital catalana el 7 de juliol de 1899 de la mà del capità Modest Pelegrí a bord del vapor Puerto Rico. Aquesta embarcació repatriava 838 espanyols, la majoria militars, després de la guerra d'independència filipina, i provenia de l'illa de Jolo.

Jolo va ser la porta que va obrir tot un món al museu. Un món tan fascinant que n'han decidit fer una exposició. Es tracta d'una illa volcànica i molt fèrtil, una mica més gran que Menorca. El més interessant és la seva població. A la terra i al mar hi viuen, molt malavingudes, dues ètnies: els tausugs i els bajaus. "Els tausugs menyspreen als bajaus", detalla Izquierdo. Fins al punt que els anomenen iuwaan, que es podria traduir com a gent a qui escopir. Els tausugs són guerrers i viuen a terra. Els bajaus són un poble dispers. Tradicionalment vivien en barcasses al mar de Sulu, però cada vegada més tendeixen a viure en palafits, cases sobre el mar. En comptes de cultivar tomàquets a l'hort, tenen cogombres de mar o anemones de mar a l'aigua que els fa de jardí sota casa.

El que els fa únics al món és una mutació que els permet estar tretze minuts sota l'aigua i baixar fins a setanta metres de profunditat. Tal com explica una investigació que es va publicar a la revista Cell, després de mil·lennis de baixar al fons marí per aprofitar-ne els recursos, han desenvolupat una melsa molt més gran i, per tant, una reserva més àmplia de globus vermells i d'oxigenació. La població s'estima en 1,1 milions, dels quals 564.000 viuen a les Filipines, 200.000 a Indonèsia i 347.000 a Malàisia. Els de Filipines, un arxipèlag amb més de 7.600 illes, tenen la nacionalitat filipina, però ni Indonèsia ni Malàisia els reconeix perquè han nascut al mar i això fa que no tinguin els mateixos drets que la resta de la població. Se'ls considera estrangers.

Sense nacionalitat

"Hi ha molts perjudicis contra ells", afirma Izquierdo. A més, a Indonèsia i Malàisia reben pressions perquè molts no s'han islamitzat i continuen adorant el déu del mar, Omboh Madilao. Tenen altres singularitats: "Les dones estan molt empoderades, és una societat matrilocal, perquè qui té la barca és la dona i l'home és qui va a viure a casa d'ella", detalla el director del Museu Marítim. Només van a terra per enterrar els seus morts, per construir les embarcacions o per comerciar. A l'exposició s'explica que els joves bajaus es rebenten expressament els timpans per no haver de compensar la pressió durant les immersions.

Izquierdo admira l'ús sostenible que fa del medi ambient aquesta ètnia estigmatitzada i perseguida: "Viuen dels recursos marítims sense destruir-los. Cultiven agar-agar (un extracte d'alga molt utilitzat a la cuina asiàtica i també des de fa uns anys a Catalunya). No l'arrenquen mai tot sinó que en deixen perquè es vagi reproduint i creixent. També crien ostres de manera sostenible, pesquen tonyines –però les engreixen abans–, cogombres de mar que es consumeixen molt a la cuina xinesa, cavallets de mar...", explica el comissari de l'exposició. "Podem aprendre molt de la manera com han viscut de manera sostenible en un món en què el nivell de la mar està pujant lentament", afegeix.

Tanmateix, no ho tenen gens fàcil. El mar del qual viuen cada vegada està sent més sobreexplotat per la indústria pesquera estrangera, sobretot provinent de la Xina i del Japó. "Els eduquen pràcticament a l'aigua", diu Izquierdo (a l'exposició hi ha una embarcació que fa d'escola). Per protegir-se del sol, les dones es fan una crema amb arròs i la pols d'una alga. I alguns es fabriquen les seves pròpies ulleres de busseig amb fusta, fil de pescar, pneumàtic i vidre.

No és fàcil per als bajaus conviure amb els tausugs. Jolo va ser espanyola durant molt poc temps, perquè els militars no van aconseguir conquerir l'illa fins al 1876. Van necessitar trenta anys per controlar una illa de la mida de Menorca. "Hi van arribar a enviar 9.000 soldats i una trentena d'embarcacions", detalla Izquierdo. Des del segle XV fins al 1984, l'illa va ser un sultanat islàmic que es dedicava a la pirateria. "Els tausugs capturaven esclaus i se'ls venien per comprar armes i pólvora", detalla Izquierdo. "Quan finalment els espanyols van conquerir l'illa, van decomissar moltes armes. Molts museus tenen armes provinents de Filipines", afegeix el director del museu.

Algunes es poden veure a l'exposició, com tres canons Lamtaka provinents de Jolo. Dos d'ells són de particulars i un prové de la Generalitat, que en plena Guerra Civil, el 1937, el va dipositar al Museu Marítim i el va salvar del seu destí: ser fos per fabricar noves armes.