Andrea Jarales: “Som una persona amb pors i inseguretats, i les exprés amb molta ràbia”

PalmaA Andrea García López li va posar el nom artístic son pare. “Li vaig dir que tenia uns cognoms molt comuns. Davant ca seva, a Salamanca, hi havia un camp d’estepes amb un cartell enorme que posava Los Jarales”. Filla de policia nacional i cambrera de pisos, fins als 14 anys va viure amb la seva germana gran a Son Espanyolet, al carrer de Barrera. “A dalt teníem un professor de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, la de baix era ceramista i davant hi vivia una alemanya fadrina i excèntrica que sempre viatjava”. Va ser allà on va començar a incubar una sensibilitat artística esmolada que ha anat saltant de la pintura a l’art sonor i de l’art sonor al punk. Després de publicar Visiones Nocturnas (La Vida es un Mus, 2021) amb Barrera, enguany parteix de gira pels Estats Units amb Fuera de Sektor.

Ens citam al Panorama, bar i botiga situada a prop del carrer del Sindicat. El lloc podria ser perfectament el resum de moltes de les obsessions d’Andrea Jarales: l’art, la moda, la música...

Així que el nom de Barrera és pel carrer de Palma on us vàreu criar?

— Just quan estàvem cercant nom per al grup, en Narcís (Oller, baixista) va passar per allà i ens va enviar una fotografia. En aquell moment el grup s’havia de dir una altra cosa, algun nom més punkarra. En Bernat (Mateu Mundial, guitarrista) està obsessionat amb tot allò militar, però jo pensava que havia de ser alguna cosa relacionada amb el personatge que estava creant i amb la música que feim, més pesada. També és un joc, per allò de les barreres que ens posam tots mentalment.

El grup va sorgir en ple confinament.

— En Bernat em va proposar començar un projecte nou aprofitant que estàvem tancats. Va ser el millor que em podia passar, perquè vaig estar tot el confinament sola. Estava bé, perquè vivia en una casa gran amb el meu ca, però allò també em va servir per centrar-me... Cap d’aquelles cançons va sortir, al final. Escrivia autèntiques barbaritats (riu). Però ara mateix tenc 35 anys i et diria que el disc de Barrera és l’únic que he fet que realment val la pena. Ho sent com un projecte molt meu, on he pogut expressar a partir de les lletres unes emocions molt meves sense desvelar qui som realment. Aquí he pogut parlar d’amor, de desamor, de gelosia, de relacions tòxiques...

Us ha tocat patir-ne moltes?

— És que som algú bastant autodestructiu, per què ens hem d’enganar (riu). Em ve de família. Si ets un poc així i t’agrada la nit, transites ambients en què succeeixen coses tèrboles. Tampoc és que Barrera sigui un projecte autobiogràfic. És un collage de pel·lícules, llibres, vivències, reflexions... Per exemple, durant el confinament vaig tornar a veure La Pianista de Michael Haneke i vaig al·lucinar amb el personatge. M’hi sent identificada, tot i que amb els anys de teràpia he après a controlar aquesta vena més patològica (riu).

Teniu pinta de ser una dona dura. Potser això atreu els problemes...

— No sé què dir-vos. Som una persona amb moltes pors i inseguretats, que les expressa amb molta ràbia. Als concerts de Barrera al·lucinava amb la resposta de la gent, la idea que es feien de mi. Es muntaven unes pel·lícules que jo al·lucinava. De fet, venia de passar una mala època, un poc descontrolada, en què estava sempre malalta, així que en els concerts jo ni bevia alcohol. Però el públic, quan acabàvem, venia amb por. Em demanaven què m’havia pres, si em trobava bé. Em ficava molt en el paper.

Com el vàreu descobrir, el punk?

— Va ser als 16 anys, gràcies a una amiga meva, na Clara, que ja hi estava ficada. A mi me n’interessava sobretot l’estètica, però ella em va començar a dur a concerts. De Phogo, de Cop de Fona, de Mostros... D’aquella època record especialment el concert de Damo Suzuki de Can amb Phogo (al Festival Centremàtic, a Sa Nostra, l’any 2006), amb aquella mescla de punk i rock progressiu, que era el que escoltava mon pare a casa.

Diríeu que la música és el fil argumental que uneix tot el que heu fet?

— La música i la moda sempre m’han acompanyat. Des de molt petita ja vaig començar a expressar-me a través de la roba. La personalitzava, la tallava, feia collages de faldes... Per a ma mare era un drama, perquè destrossava tot el que em comprava. Després, amb 16 anys, vaig veure una exposició d’Antoni Tàpies, que feia servir bocins de tela a les seves obres, i aquí se’m va obrir un nou món. Fins llavors pensava que l’art era dibuixar bé i jo feia anys que anava a l’acadèmia de pintura i no hi havia manera. Però, a partir d’aquella exposició de Tàpies, tot i que al principi la meva intenció havia estat estudiar moda, vaig optar per anar a fer Belles Arts a Barcelona i vaig tenir la sort que m’agafassin en segona convocatòria. Això va provocar que anàs a la facultat els capvespres, amb gent més gran que jo. Em va fer espavilar.

I això?

— Els professors eren més conceptuals i ja em va anar bé, perquè hi anava un poc a cegues. Era bastant innocent, però vaig tenir la sort d’encaixar-hi, perquè des del punt de vista de treball i projectes es manejaven altres conceptes i idees. Som la típica que va fer la carrera sense saber cap a on tiraria després. Per al projecte de final de carrera vaig estar dos anys pintant. Uns quadres abstractes enormes, de dos metres. Em varen donar la matrícula d’honor, però no he tornat a pintar en la vida. A la carrera també vaig fer l’assignatura Laboratori del Caos, amb Josep Cerdà, on es treballava amb el so, i el so sí que és una constant en tot el que he fet. Sempre he intentat divertir-me, passar el temps amb les meves obsessions. Encara que no ho sembli, som una persona molt rígida i obsessiva. No atur fins que no aconseguesc treure una cosa, malgrat que després ho llenci als fems. Sempre m’hi fic a mort.

Com conviuen l’Andrea artista i l’Andrea professora de Plàstica?

— Partim del fet que l’educació està en decadència total. És complicat fer classes. Sobretot a Secundària, et passes més temps fent de policia que de professor. En qualsevol cas, a mi els adolescents m’encanten. Quan era jove era molt rebel i els entenc, es generen vincles. A més, la feina em dona una rutina que per a mi és important. És cert que no som professora per un tema vocacional, sinó perquè sempre ho havia vist a casa. La meva germana és professora de Secundària. Però ser-ho no suposa cap frustració. Mai no m’he plantejat seriosament una carrera en el món de l’art ni ha estat el meu objectiu ser famosa. A mi ningú no em deu res. Tenc el meu ego, és clar. No em sent un ésser insignificant, però no crec que quan em mori em facin cap monument a la plaça d’en Coll.