Una perversa relació matrimonial

Martin Crimp és un dramaturg i llibretista d’òpera de reputació internacional de qui s’han vist a la Sala Beckett Atemptats contra la seva vida, que va dirigir Juan Carlos Martel el 2005; El camp, dirigida el mateix any per Toni Casares, i La ciutat, dirigida el 2011 per Víctor Muñoz i Calafell, que precisament és el traductor de la primera obra citada i de la que ha arribat ara al TNC: Quan ens haguem torturat prou.

Crimp no és un dramaturg convencional. Més aviat tot el contrari, ja que el seu teatre subverteix les formes dramàtiques convencionals i projecta una mirada directa, pertorbadora i molt lliure que reflexiona sobre la societat i les relacions humanes. Quan ens haguem torturat prou gira al voltant de la pervertida relació entre un jove ric i masclista amb una dona a qui manté segrestada amb la idea de casar-s'hi.

L’obra està inspirada en la novel·la epistolar del britànic Samuel Richardson, Pamela o la virtut recompensada, que va causar furor al segle XVIII per la manera de relatar una relació matrimonial –de fet el títol original és When we have sufficiently tortured each other: twelve variations on Samuel Richardson’s 'Pamela'–. De virtut, a la proposta de Crimp ben dirigida per Magda Puyo, no n’hi ha ni gota. I de recompensa tampoc. Pamela és una joguina en mans de l’home ric, sotmesa a un poder on es poden sentir ressonàncies de Genet, de Müller. Un joc pervers en què l’actor i l’actriu s’intercanvien els papers dominats pel desig sexual, per la violència física i de paraula i amb contundents declaracions sobre la fal·làcia de l’ascensor social del capitalisme. Certament que la proposta demana un espectador actiu i obert a l’equívoc o al misteri, a la transgressió i al dubte. Més en aquest cas, ja que els dos protagonistes parlen molt i ràpid, no debades el llenguatge és també una forma de dominació.

La posada en escena és d’una gran pulcritud, il·lustrada amb tot allò que fa contemporani el teatre. Hi ha tensió, però també una certa sensació de reiteracions a mesura que avança la funció. Però sobretot hi ha una altíssima exigència interpretativa dels protagonistes. Ben segur que Anna Alarcón ha suat per trobar les maneres de circular per aquesta Pamela humiliada, somrient i a la fi casada. I ben segur que també ha suat Xavi Sáez per trobar l’ànima d’aquest mascle sense nord. Els acompanyen Cristi Garbo, la criada, i les dues nenes Neus Soler i Alba Gallén.