'La Víctor C.': el pes feixuc de la literatura

'La Víctor C.'

TNC (fins al 7 de novembre)

Carme Portaceli és una artista compromesa. I agosarada. Per això ha volgut obrir la seva etapa al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya amb una aposta d’alt risc però plena de compromís. Compromís feminista, perquè la vida de l’escriptora Caterina Albert és una mostra palpable del patriarcat i el masclisme de la societat catalana els primers cinquanta anys del segle XX. I compromís amb la llengua a l’hora de respectar el català de l'autora.

Una proposta que edifica un retrat de Víctor Català a partir de materials tan dispersos com interessants. La dramatúrgia alterna fragments d’algunes de les seves obres literàries amb el dibuix de la personalitat d’una artista de qui se sap ben poca cosa. De segur que, si no en sabem gran cosa, és perquè ella no va voler que se’n sabés més, perquè no hi ha dubte que Caterina Albert prenia les seves decisions fora de les convencions i els condicionaments socials de l’època. I aquest punt queda ben clar en la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart, responsable, entre altres, de la magnífica Jane Eyre que Portaceli va dirigir al Lliure fa tres anys.

La Víctor C. de Ricart/Portaceli viu els últims anys de la seva vida al llit, des que va tenir un accident i una grip i va descobrir que s’hi estava bé. A partir d’alguns testimonis, de cartes i de fragments d’entrevistes es perfila el caràcter d’una dona exigent però simpàtica, intel·ligent i independent que no rebutja cap pregunta però que no té cap motiu per haver-les de contestar totes, una escriptora que s’alegra quan Maragall l’afalaga en una crítica i es molesta quan la crítica és dolenta. És el costat lluminós d’una personalitat molt més fosca, que es manifesta als seus relats i contes que formen part de l’altre fragment de la dramatúrgia. Relats d’arrel molt literària –amb poques possibilitats escèniques– que s’entreveren amb el que hauria de ser el relat principal fins a superar-lo del tot, com és el cas del conte L’Aleixeta, una història descomposta en tres fragments que s’allarga moltíssim i que costa de seguir malgrat l’entregada interpretació d’Anna Ycobalzeta.

El conjunt mostra una poètica, amb el suport de l'audiovisual i l'escenografia (bon treball de Miquel Àngel Raió i Paco Azorín), que no supera la citada condició literària del text, cosa que acaba llastant l'espectacle, malgrat la intel·ligent posada en escena de la directora i el bon nivell dels intèrprets, amb Rosa Renom al capdavant.