Mercè Martínez: “Si pesés 20 quilos menys, segur que tindria més feina”

BarcelonaÉs un plaer retrobar-se amb el riure que s’encomana i el parlar sense filtres de l’actriu Mercè Martínez (Sabadell, 1976). Aquesta setmana l’enganxo que ve de quedar segona al concurs musical Zenit de TV3 i que és a punt de passar les festes de Nadal al teatre Gaudí amb l’obra El tigre, una comèdia sobre la felicitat escrita per Ramon Madaula. Parlem de ser dona i actriu al voltant dels 50 anys, de tenir allò que ara en diuen un cos no normatiu i de què és la felicitat per a ella: salut, feina, un fill, una parella, i que no passi res. La calma després d’uns anys agitats.

Què és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— És que m’emociono... Que la meva mare sortís de l’hospital després de nou mesos. Li van fer un trasplantament de fetge fa un any i mig, i al cap de sis mesos justos va fer un rebuig fulminant, que en dos dies se n’anava. Va estar deu dies esperant un fetge nou i contra tot pronòstic se’n va sortir, perquè ningú no en donava un duro. Només una metgessa va creure que hi havia una oportunitat, es va haver de barallar amb tothom, va arribar el fetge i li van posar. Tenia 69 anys, era massa jove per morir-se. Va estar dos mesos a la UCI, va sortir pràcticament tetraplègica, només podia moure els ulls, i ara encara està en procés de recuperar-se.

I tu com ho has viscut, això?

— Fatal. Per sort, em va enganxar sense feina i m’hi vaig poder dedicar bastant plenament. Va ser un començament d’any horrorós, tinc ganes que s’acabi aquest any, però ara estic molt contenta. És que portava vuit mesos sense treballar, perquè aquesta feina és com és i per a les dones, quan ens fem grans, és més difícil, l’edat compta molt, l’estètica compta molt.

L’estètica, dius. Tu creus que si pesessis 20 quilos menys, tindries més feina?

— Segur, seguríssim. És així. Jo he anat treballant molt, però l’audiovisual és més exigent en això.

Quina és l’última vegada que has renyat Joel Joan per haver-te fet engreixar 20 quilos per Porca Misèria?

— No, perquè va ser una decisió meva. Jo hi vaig apostar perquè em semblava un bon projecte. No vaig mirar les conseqüències que em podria portar engreixar-me 20 quilos. M’agrada que, quan faig una cosa, no sigui pur entreteniment, que vulgui significar alguna cosa més.

A tu et canvia el cos per Porca Misèria?

— Totalment, i ara ja estem en la cosa aquesta que tinc 48 anys, que estic perimenopàusica, que la maternitat també et canvia el cos... Ser dona actriu és molt complicat.

Ho tornaries a fer ara?

— No, de fet vaig anar a fer un càsting per a una pel·lícula, estaven molt contents amb mi i em van preguntar si em tornaria a engreixar, i vaig dir que no. Més val que agafeu una persona grassa i la feu aprimar vint quilos, que no al revés. Serà més fàcil i no li destrossareu tant la vida. És el consell que els vaig donar.

Has acumulat la feina aquests últims mesos de l’any. El 4 de desembre heu reestrenat El tigre, al teatre Gaudí. Quina és la frase que t’agrada més dir, d’aquesta última obra?

— L’última de totes, que és una frase de Schopenhauer: “El mitjà més segur per no ser feliç és desitjar ser-ho”. Que la lluita per la felicitat només provoca infelicitat. La felicitat, a més a més, és una cosa que la veus a toro passat. En el moment, pots estar contenta.

Quin és l’últim moment que recordes, a toro passat, haver sigut feliç?

— Quan va sortir la meva mare de l’hospital. Que, a més, va sortir amb una pamela per protegir-se del sol, que semblava que se n’anés als Hamptons, quan ella no va mai vestida així. Va venir uns dies a casa i vam estar superbé.

Quina és l’última definició de felicitat a què has arribat?

— Mira, penso bastant com el meu personatge d’El tigre. La felicitat és estar tranquil a la vida, sense gaires sobresalts. És tenir feina, és estar mitjanament bé, sense que la bassa se t’esveri gaire ni hi hagi gaires onades.

Et deia l’última definició, perquè amb 20 o 30 anys potser el que volies és que tot s’esverés molt.

— Recordo un dia que els vaig dir a les meves amigues: vull que em passin coses, encara que siguin dolentes. Estava enganxadíssima a l’adrenalina. Ara no. Ara no vull que em passi res, haha... Ja estic bé així. Mentre tingui feina, tingui salut, el meu fill i la meva parella estiguin a lloc, ja estic bé.

Parlem de Zenit, el concurs musical de TV3, on has quedat segona. L’última cançó que vas cantar, el dia de la final, va ser de Jennifer Lopez. Per què?

— Perquè vaig pensar que el més fàcil per mi hauria sigut fer una balada. Allà quieta, sense bellugar-me, totes les notes ben posadetes, potència, emoció, jugar amb les armes que tinc. De fet, anava a fer una altra cançó. Volia cantar Al meu país, la pluja, de Raimon, en tenia moltes ganes, però vaig pensar que a València tot és massa recent i, més que un homenatge, podia semblar una cosa oportunista. I vaig triar Jennifer Lopez, perquè era una oportunitat única de fer el que em donés la gana, com em donés la gana. Ningú m’hauria donat una cançó així, perquè tinc 48 anys, perquè tinc el físic que tinc i quan les dones tenim aquesta edat ja tot ens la pela una mica, tot ens ho tirem una mica a l’esquena i fem tot el que no hem gosat fer durant tota la nostra vida. Les cotilles te les posa la societat, les cotilles te les posa el patriarcat i les cotilles també ens les posem nosaltres mateixes. I hi ha un moment que fora cotilles.

Doncs va tenir èxit, perquè el jurat de plató, de totes les edats, et va donar 100 punts sobre 100.

— Va ser bestial, no m’ho podia creure.

I no vas guanyar, vas quedar segona perquè el públic des de casa va donar 10 punts a Mariona Escoda.

— No podia guanyar, Albert. Perquè jo no tinc la munió de fans que té qualsevol de la generació Z. Contra la Mariona, a part que és una excel·lent cantant, tècnicament és perfecta, no pots fer-hi res, perquè ella té 40.000 seguidors a Instagram i jo en tinc 7.000, que els he aconseguit ara amb aquest programa.

T’ho has passat bé, per això?

— M’ho he passat molt bé, perquè he sobreviscut a totes les proves que m’he posat. Estic molt orgullosa d’haver-me’n sortit com me n’he sortit.

Em deies abans que t’estaves fent el teu propi espai. Què vol dir això?

— Doncs que estic escrivint el guió d’una sèrie i l’estic intentant moure. Espero que aquest any que ve comenci a donar fruits.

Una sèrie en què tu series guionista, directora i actriu?

— No, directora seguríssim que no. N’hauria d’aprendre molt. Jo soc molt perfeccionista, m’agraden les coses ben fetes i no em veig capaç de fer de directora.

Alguna cosa més que puguem saber d’aquesta sèrie?

— És una sèrie molt femenina, un producte fet per dones i per a dones. Estem molt obsessionats, sobretot a TV3 i altres cadenes, a agafar el públic jove i un dia vaig pensar: jo miro la tele i no hi ha contingut per a mi. La que mira la tele a casa soc jo, la que paga les plataformes soc jo i vull que m’expliquin coses que m’interessin a mi.

En una de les últimes entrevistes que he fet, l’Emma Vilarasau em deia una cosa molt semblant.

— Amb l’Emma Vilarasau tenim uns tractes, haha... Tenim uns tractes. Esperem que tot arribi a port i ho puguem fer.

Deies que ets molt perfeccionista. Com portes últimament la mirada dels altres, el seu judici sobre la teva feina?

— M’és igual. Ja t’he dit que estic en un punt que me la pela tot.

Això t’ho has de dir per creure-t’ho?

— Cada vegada m’ho crec més. Sí que és cert que me’n recordo més de les males crítiques que m’han fet a la vida que no pas de les bones. En recordo una del Marcos Ordóñez que deia: “Lo único que tiene que hacer para este papel es saber andar. Ni eso”. Hahaha... Aquesta me l’hauré de tatuar, un dia. Era molt joveneta i em va trasbalsar bastant. Però, en el fons, no deixen de ser opinions.

Ja has descobert quin és el sentit últim que tu siguis actriu i no recepcionista d’hotel?

— Podria ser qualsevol cosa, perquè sempre que faig una cosa intento fer-la al màxim de ben feta. He fet de tot. Però soc actriu perquè és absolutament innat en mi. Mai em vaig plantejar ser una altra cosa.

I d’on et ve? A casa eren actors, actrius?

— No, gens. Els meus pares venen del món del tèxtil. Ells van tenir una gran decepció, perquè el meu pare em va dir: “Tot això pensa que algun dia serà teu”. Hahaha... Però jo no em veia tot el dia a darrere d’una màquina.

I actriu serà la teva última feina o no saps mai les voltes que donarà la vida?

— No ho saps mai, perquè un cop tens família la teva carrera ja no és el més important. És la supervivència dels teus i la teva pròpia, el més important. No em cauran els anells per treballar de qualsevol altra cosa. Ara soc mestra de teatre i veu en un institut.

Quina és l’última vegada que has tingut problemes per arribar a finals de mes?

— Tot l’any passat. Números vermells cada mes. El teatre no dona. L’any passat vaig estrenar tres espectacles i vaig ingressar 21.000 euros bruts. Fes números. Treballant gairebé cada dia. Les dones normalment encara estem més mal pagades. Per què? Perquè som més, perquè som bastant bones totes les que estem treballant d’això, per tant, hi ha més competència, per tant, el preu baixa. I d’això se n’aprofiten.

És fort, perquè la imatge que tinc de tu és que t’han anat molt bé les coses: has participat en grans obres de text, en grans obres de teatre musical, en algunes de les principals sèries de TV3, cinc premis Butaca...

— Sí, és així aquesta professió. És una carrera de fons i dedicar-t’hi exclusivament està a mans de molt pocs privilegiats.

No hi ha un moment que dius: ja he fet el que havia de fer com a actriu, me’n vaig a la fàbrica?

— Per això soc mestra. Em va sortir l’oportunitat, em vaig inscriure a la borsa, em va sortir una plaça i faig mitja jornada per poder-ho fer compatible amb les altres feines. Però com a mínim tinc un sou fix cada mes. És molt dur no tenir un sou, i tenir un fill i pagar unes extraescolars i omplir la nevera, que cada vegada és més car.

Quina és l’última il·lusió que tens?

— La sèrie. Necessito que tiri endavant l’any que ve i tinc moltes més idees. Potser se m’obre un món nou.

I l’últim neguit que tens, quin és?

— El dubte de sempre: si ets una bona mare. És un dubte que tinc cada dia. Ara perquè treballo molt, em sento culpable perquè treballo molt. Quan no treballes, és que estàs nerviós i potser saltes a la mínima. T’estàs qüestionant tot el dia si fas les coses bé.

Acabem. Quina és la cançó que estàs escoltant últimament?

— Et diré una cançó que no vaig poder fer a Zenit: Your Song, d’Elton John. La volia dedicar a una amiga meva que es va morir aquest estiu, molt jove, de les persones més meravelloses que he conegut últimament, i no la vaig poder fer perquè tenia por que em passés això que m’està passant ara [s’emociona].

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Que m'he recordat molt de tu, aquests dies, perquè vaig començar a cantar en directe en un programa teu i vaig pensar que seria el primer que et diria a l’entrevista. Ha estat l’últim, però queda dit.