Peso Pluma: corridos d'amor i narcos subalterns al Palau Sant Jordi

"Gràcies per portar-nos a l'altra banda del món a representar les nostres arrels i la nostra puta bandera mexicana", va dir el mexicà Hassan Emilio Kabande Laija, àlies Peso Pluma, al final del concert al Palau Sant Jordi. Les arrels són el corrido, un dels gèneres més populars de Mèxic i amb més penetració en altres estils des de fa més d'un segle. Ara bé, Peso Pluma, de 24 anys, seguint el camí obert per l'encara més jove Natanael Cano, el propulsa amb estètica trap. És el que han batejat com a corrido tumbado, un subgènere que ja corre com la pólvora i que han tastat tant Shakira (El jefe, amb Fuerza Regida) com els vallencs Figa Flawas (Aurora).

En directe, Peso Pluma apareix acompanyat de set músics, amb una instrumentació de vents, guitarres i contrabaix efectivament connectada amb la tradició, però amb una sonoritat urbana i estripada. Al Sant Jordi la majoria dels músics anaven vestits amb samarretes del Barça; el cantant no, perquè prefereix lluir roba de la marca francesa Celine, amb el nom ben visible. Van començar amb Rubicón i Zapata, dos dels estendards del tercer àlbum, Génesis (2023), i bons exemples d'una de les tres temàtiques principals del projecte: l'autoafirmació de l'estrella per a qui "fer bitllets és la prioritat" i que ara pot vestir "roba fina" com un nen de casa bona. Peso Pluma les va interpretar amb ímpetu d'huracà impulsat pel trombó i amb el contrabaix fent de pulmó rítmic, tot i que amb una sonoritat molt millorable, que de fet va millorar cap a la meitat del concert.

El públic va reaccionar amb passió, també a l'aparició de Jasiel Núñez, que amb Peso Pluma van cantar Bipolar, Lagunas (dedicada a "totes les dones precioses de Barcelona"), Rosa pastel, Su casa ("estic enamorat de la Barceloneta i de les princeses d'aquí", va dir Núñez) i un tema nou que formarà part d'un EP que publicaran al gener. En aquest segment va manar el romanticisme melòdic i líric, que no és el format en què més destaca la veu de Peso Pluma, al contrari del que passa quan entoma la temàtica narco, la gran protagonista del bloc central del concert al Palau Sant Jordi.

Després de recuperar El belicón, el seu primer èxit als Estats Units, va posar tota la carn a la graella per glossar el món del narco, concretament el relacionat amb el narcotraficant Chapo Guzmán. Són cançons com El Gavilán (I i II), La people, Siempre pendientes i El Azul, en què el protagonista és un narco subaltern, disciplinat i lleial. "Cuido la plaça del senyor Guzmán", diu a Siempre pendientes. A diferència d'altres narcocorridos, Peso Pluma no descriu personatges tràgics o desbocats, sinó eficients (no vol enrenou, vol "discreció", com canta a El belicón). Tampoc es guia per la tradició de grans personatges enfrontats al poder com el Cipriano Armenteros de Rubén Blades i Ismael Miranda o El León, de Los Fabulosos Cadillacs, ni remena models de guerrilla política com en els corridos zapatistes, ni de bandolers. El seu narco és algú que fa bé la feina al servei del patró. Dins d'aquesta apologia ben narrada és on Peso Pluma canta amb més convicció dramàtica, i on exhibeix un carisma escènic que el públic va celebrar amb molta intensitat, contràriament al que pensen les autoritats mexicanes, que no veuen amb bons ulls aquesta legitimació del narco.

Un breu impàs dedicat al dembow i el reggaeton sense músics a l'escenari va precedir la interpretació de la sessió 55 de Bizarrap i un altre moment romanticot esquitxat de tòpics, Por las noches, a duo amb la seva parella, la cantant argentina Nicki Nicole. Altres corridos delinqüencials van donar pas al superhit de Peso Pluma, Ella baila sola, que el públic va cantar fins i tot abans que el músic mexicà aixequés el micro. I cap al final, Peso Pluma va tornar a l'inici, a l'autoafirmació, el narcisisme i el luxe, a versos on es desprèn de l'obediència subalterna del narco per reivindicar-se com a estrella. Així va sonar la cançó Lady Gaga, com a celebració del pas de l'huracà Peso Pluma per Barcelona.