Matías Quetglas: "De petit ho vivia tot com si fos un miracle"

CiutadellaD’un ensurt de salut en va sortir un documental. El pintor de Ciutadella Matías Quetglas, de 75 anys, conta que quan va estar a punt de perdre la veu i la memòria va decidir deixar el pinzell i agafar la càmera per autoretratar-se i guardar per sempre les seves impressions sobre l’art i la vida. El resultat és Mientras vivas, brilla, una cinta autobiogràfica que divendres, dia 29 d’octubre, va estrenar-se al Teatre del Born de Ciutadella en el marc del Menorca Doc Fest; un audiovisual que ha estat possible gràcies a la col·laboració del fotògraf i realitzador Jesús Gáchez. Una festa familiar, plena d’amistats i, sí, emocionant. A ell, que és “un jove de segona mà”, en paraules seves, aquesta estrena el fa sentir com un infant amb sabates noves. Això el duu a pensar en com mirava el món quan era un al·lotet: “Vaig viure la meva infància amb un sentit metafísic molt profund. De petit, anava pel carrer i ho vivia tot com si fos un miracle: un raig de sol en una paret, un ca, la mar, el vent... M’imaginava històries de pirates quan mirava l’horitzó. Sempre he tingut un sentit existencial molt dens”. 

“M’interessen tots els mecanismes artístics. En pintura, mai he tingut cap problema per canviar de tècnica. Vaig decidir que havia de fer jo mateix el meu retrat en cinema perquè mai m’havia atrevit a agafar la càmera. La diferència entre el cinema i la pintura és que la pintura no té veu ni moviment, encara que es pugui representar. Era el moment de fer una cosa nova”, relata l’artista des de ca seva, a Ciutadella. Volia pronunciar les seves reflexions vitals, el plantejament plàstic i filosòfic que ha seguit durant els anys més intensos de feina. “La idea que la vida és com un foc encès, que al mateix temps que dona caliu, color i calor s’autoconsumeix, és la base de tota la pel·lícula”, explica. 

Quetglas ha viscut tota la vida de les seves obres. Al principi, assegura, malvivia. No va ser fàcil sent de Menorca: “Quan era un fillet de set anys ja estava segur que seria pintor”, recorda. No va començar amb mal peu: va fer feina, a l’illa, de dibuixant de sabates, patronista de calçat, fins que va arribar el moment de fer el servei militar. “Me’n vaig anar a Madrid per presentar-me a l’escola de belles arts de San Fernando, i hi vaig entrar”. 

Des de llavors, el menorquí ha fet carrera a Madrid, on ha estat instal·lat molts anys. Ara diu que està tranquil i encantat de ser a l’illa que el va veure néixer. Recorda que, quan era un jove de 19 anys, a Menorca hi havia molt poques possibilitats de saber què passava en el món. “Sempre anava davant la mar i mirava l’horitzó. Pensava: allà darrere segur que estan passant coses”. I tantes, que en passaven. També comenta que, per veure quadres i pintures, havia d’anar fins a la biblioteca i agafar algun tom de l’enciclopèdia Espasa. Com que era ambiciós, curiós i inconformista, va agafar tapins i va plantar-se a la capital espanyola. 

“A l’escola de belles arts de San Fernando vaig tenir de professor el pintor Antonio López García, que va ser un gran mestre. En haver acabat, tot d’una vaig entrar a fer feina a la galeria Juana Mordó, molt reconeguda en aquells anys a Madrid”, diu, fent memòria.  

Madrid i els contrastos

“Arribar a la capital va ser com descobrir Amèrica”. Quetglas hi va trobar, allà, un grup de joves que compartien somnis i ambicions. Eren els darrers anys de la dècada dels 60 i estava a punt d’encetar-se la dels 70. “Tot era difícil, en aquells temps, però hi havia un bull de gent amb aspiracions, amb ganes de fer pintura moderna, de veure exposicions...”, rememora el menorquí. No obstant això, el franquisme feia que Madrid fos un lloc “gris i hostil, melancòlic”. Però les galeries, els estudis dels companys i altres racons que artistes de diferents disciplines es feien seus eren “racons de llibertat”, pronuncia Quetglas. “Els artistes vivíem il·lusionats pensant que Espanya podia ser diferent, un país més viu i estimulant. Ho pensàvem tot i que l’ambient no fos propici”, cavil·la. 

Cap als anys 70, Quetglas va fer el bot a París; les mostres que hi va dur varen representar una passa important en la seva carrera professional, però el pintor concreta que on va viure realment emocions fortes va ser en diferents ciutats d’Itàlia. “Hi vaig viure un temps i he exposat a Milà i Roma. La pintura italiana m’emociona, és com una mescla de figuració amb un sentit plàstic elegant i, fins i tot, de vegades divertit. Això és molt difícil en pintura, que hi hagi humor. Sempre he trobat deliciosa la pintura del quattrocento, els frescos de Pompeia... Consider que aquestes referències han estat la meva base artística”, defensa. 

Figuratiu, però no del tot

Com que va ser deixeble d’Antonio López, a Quetglas se l’ha relacionat sempre amb la pintura figurativa i realista. De fet, al principi pintava al natural sempre, però va arribar un moment que quan pintava s’imaginava coses. “Vaig fer un canvi radical i vaig deixar de pintar amb models per pintar de memòria. Motius figuratius però que, quant a composició, no són naturalistes, sinó construccions bastant artificials”, manifesta, amb l’esperança que aquestes pintures transmetin “pensaments i maneres d’estar davant el món”. El realisme que ha practicat, diu, “acaba sent extremadament monòton”. 

Des del seu estudi de Ciutadella, l’artista llança un reclam: que la gent “deixi de tenir por de ser sensible. Hi ha massa por de mostrar la pell i que ens ferin. A la realitat li falta poesia”.u