Una petita gran lliçó d’història

PalmaNo és gens senzill començar el més amunt possible, com és el cas amb Daniel Harding i la Chamber Orchestra of Europe, i al llarg de tot el festival no abaixar ni un mil·límetre el nivell de qualitat, a més, amb noms i llinatges de reconegut prestigi. Un altre exemple d’aquesta afirmació la tinguérem amb l’actuació de Belcea Quartet, una formació que podem trobar a sobre de qualsevol dels millors escenaris d’arreu del món. Aquest passat dissabte vàrem poder gaudir la seva magnificència al Claustre de Sant Domingo, amb un programa que, almenys a priori, no es podia titllar d’espectacular, ni impressionant, però que a posteriori no va decebre ni un sol espectador. Encara més, si algú va entrar tenint reticències, ben prest es varen esvair amb un in crescendo programàtic perfectament estructurat, històricament rigorós i, per descomptat, interpretat amb la magistral capacitat i talent que presideix la trajectòria del grup.

 Vist amb perspectiva cronològica i, per tant, històrica, el programa abraça vuitanta anys de l’existència dels quartets, aquests petits recipients des d’on neix bona part de la música gran, la que sempre omple des dels escenaris fins als patis de butaques. Dic música gran i no gran música per a no cometre una injustícia amb el gènere que ens ocupa i no menysvalorar ni poc ni gaire un embrió de tan selectes característiques. Tornant a la cronologia, cal dir que el concert es va iniciar amb una composició de Schubert de l’any 1813, de quan el compositor tenia tan sols setze anys, Quartet de corda en mi bemoll major, núm. 10 op. 125 núm. 1. Senzill en la seva arquitectura, tant, que no abandona la tonalitat nominal en cap moment de la composició. En el seu dia la varen batejar com una composició “d’anar per casa”, com si no pogués sortir d’una llar aficionada. Interpretada per Belcea Quartet és molt més que això i la manca de complicacions estilístiques i estructurals esdevé una peça que d’alguna manera ja dibuixa les línies mestres de l’indiscutible compositor, com ho és la seva sempre amable delicadesa per a l’oïda.

Canvi de terç. Del romanticisme en estat pur al folklorisme d’Anton Dvorak en la seva etapa eslava –corria l’any 1878–. De fet, varen ser les seves Danses Eslaves les que varen propiciar l’encàrrec del Quartet de corda núm. 10 en mi bemoll major op. 51. Una composició que en el lloc habitual de l’adagio hi va incorporar una dumka, que significa pensament o elegia, cançó popular, bàsicament ucraïnesa, també lenta i melancòlica. No menys intimista que el tercer moviment, amb el qual Dvorak augmentà la dosi de refinament i situà la partitura més enllà del tradicional origen. Finalitza amb una efusiva dansa txeca per així arrodonir la comanda.

Començà la segona part del concert, i ho va fer amb un cim de la història del quartet de corda, en sol menor op. 10, l’únic que va escriure Claude Debussy, l’any 1893, però, com en ell és costum, va rompre motlles al més alt nivell sense perdre la compostura dels seus predecessors ni el respecte a les tradicions. Minimalisme avant la lettre, pizzicatos encisadors, textures de moltes gammes des de tan sols dos motius, i infinites variacions d’una elegància i personalitat que Belcea Quartet va brodar amb la personalitat i caràcter que només ho poden fer els més grans. Hi va haver propina, de la bona. No hi podia faltar una mica de Beethoven, i del gran geni ens obsequiaren amb la Cavatina. Adagio molto espressivo, del Quartet de Corda núm. 13 Op. 130.