Si bé la seva cançó més escoltada a Spotify és una versió del Vou, veri, vou, les cinc integrants del grup trien altres temes a l’hora d’escollir-ne només un de vinculat a les Pitxorines. “Jo em quedaria amb la versió que Masé [Jara, membre de la banda] va fer de La ximbomba, que em sembla molt solemne però també molt impactant i m’emociona molt”, afirma Sílvia Rechac, mentre que Aina Tramullas destaca Na Catalina de Plaça, que “a ma mare li agrada molt”, i Rosa Garcias parla de Na Dolores és llarga i prima, un tema que ajunta “dues cançons de tota la vida amb un arranjament que cada vegada que el sent és com si fos el primer”. Per la seva banda, Maria Adrover s’aventura amb un possible futur tema i proposa “versionar una mateixa, per exemple, amb un guitarró de pagès” i Bel Miquel reconeix emocionar-se cada vegada que toquen “una cançó de tota la vida”. “Quan feim temes com Jo i un pastor, que tothom se’n sap la lletra i la canta, fins i tot els nins petits, són els moments que més m’emocion. Potser són temes on som menys creatives, però veure el públic tan engrescat és molt emocionant”.
Pitxorines: “Quan érem petites, només els homes tocaven les xeremies”
Grup de música
PalmaSón el més recent fenomen de l’escena musical mallorquina i sembla que encara no s’ho acabin de creure. Immerses en la gira de presentació del seu primer disc, Un so qui no es gasta, es coneix que les Pitxorines han fet moltes voltes a tot allò que es desprèn de la seva proposta. “La música d’arrel no ha estat mai en perill, és un rumor fals” és només una de les afirmacions que es desprèn d’una pitxoentrevista, com elles la batien, en què participen cinc de les nou membres del grup. “Som totes dones i som músics, sí”, asseguren, “però això no implica ser reivindicatiu de res. Potser és hora que ho comencem a normalitzar i ja està”.
Ha quedat clar amb aquests primers concerts que teníeu raó amb el títol del disc, que feis un so qui no es gasta…
— Rosa Garcias: El títol surt d’una glosa del So de pastera una mica transformat, perquè s’hi parla d’una fruita que no es gasta. Però vàrem pensar que amb aquest títol fèiem honor a una música que no es tuda, que passa de generació en generació i es transforma i creix.
— Maria Adrover: Però llavors no ens podíem imaginar que tindríem aquesta repercussió, no ens ho esperàvem gens. Aquest so és el que ens uneix a totes, però no teníem previst que es rebés així.
— Aina Tramullas: Tot i que és cert que quan vàrem treure el Verkami per fer el disc en vàrem començar a ser conscients, vàrem veure que hi havia una acollida brutal des del primer moment. Mai no t’ho pots veure venir, però és molt guapo saber que no només no es gasta per nosaltres, sinó per tanta gent que ens dona suport.
Tot comença amb una primera trobada fa un any i mig, però en quin moment decidiu transformar-ho en un projecte amb continuïtat i quan és que us compareix aquest nom tan potent i cridaner de Pitxorines?
— M.A.: Sobre el nom… Va ser Maria Antònia [Gili, membre del grup], que va fer una bona recerca per les rondalles i ens va proposar diferents possibilitats… Tampoc no ho teníem molt clar, eh? Podria haver sortit qualsevol altra cosa.
— R.G.: Com que encara no teníem la proposta musical molt definida era complicat escollir… Però aquesta paraula, ‘pitxorines’, vol dir ‘al·lotes joves i alegres’ i vàrem trobar que si ens havíem de posar un nom potser era el que més s’acostava al que som.
— A.T.: Ara bé, tampoc no hi ha hagut res premeditat ni hem fet res a la recerca de cap objectiu… El projecte ens du a nosaltres, com si fos un corrent, i tot ha estat fins ara molt natural, és una proposta en constant evolució. Es podria dir que ens hi hem trobat enmig, no és que hàgim sortit a cercar-lo.
Sou nou dones les que pujau a l’escenari en un moment en què les subvencions pels festivals de música, per exemple, tenen en compte la paritat dels cartells. Hi ha voluntat de reivindicació rere la decisió de ser un grup íntegrament femení?
— A.T.: És un tema del qual hem parlat molt… Ens vàrem ajuntar precisament perquè volíem conèixer altres dones músics de la nostra comunitat, i és cert que per molt que es faci això a les subvencions continuen faltant dones als escenaris. I que pot ser bé que a qualque programació aprofitin que som nou dones per tenir cobert això, segur que passa o que passarà. Però nosaltres només defensam la nostra feina, que la feim tan bé com podem.
— Bel Miquel: No ens dedicam a reivindicar, cosa que sí que fan altres grups, i estic totalment a favor que ho facin, evidentment. Ara bé, les dones, històricament, tenim menys espais i menys referents, menys oportunitats, i nosaltres només volem que ens deixin existir i ja està.
— M.A.: A mi m’hauria encantat veure un grup tot de dones damunt un escenari, o dones tocant les xeremies, perquè quan jo era petita només eren homes els que ho feien. I ara nosaltres ho feim. A més, crec que també és important destacar que nosaltres no utilitzam el nostre cos per vendre la música que feim, no ens cosificam, que és una cosa que darrerament es veu molt.
No sou les úniques que us dedicau a recuperar cançons tradicionals, que no fa tant semblava que estaven en perill: Joana Gomila, Júlia Colom, Marala... Quins han estat els vostres referents?
— A.T.: Cadascuna de nosaltres ve d’un món musical diferent i això també ens ha servit molt perquè ens hem anat passant informació, hem anat entrant dins aquesta xarxa immensa de persones lligades per la música d’arrel.
— Sílvia Rechac: I amb altres grups potser treballes més amb determinats sons o cançons de referència, però amb Pitxorines tot ha estat tan natural que ni ens hem plantejat com volíem que sonàs. L’hem fet així com ens ha sortit i així és com sona.
— M. A.: I sobre si la música d’arrel està en perill… Els anys 80 ja es deia això, i a finals d’aquella dècada hi va haver una trobada de xeremiers a Montuïri on es van ajuntar més de 20 colles. Sigui a una portassa sonant o a damunt una plaça, aquesta música sempre hi ha estat i avui dia són molts els projectes que en beuen. I això és el que importa: que la pensem, que la visquem i que la duguem pel món a passejar.
