Pharrell Williams fa ballar el Cruïlla

BarcelonaAhir el Cruïlla va corejar per segona vegada el famós riff del 'Seven nation army' dels White Stripes, el clàssic 'lo-lo-lo-lo-lo-lo-lo' que es canta als estadis de futbol de tot el món. La primera vegada que ho va fer va ser dijous al concert de rock, blues i garatge de Jack White. Ahir va ser una picada d’ullet dels N.E.R.D. de Pharrell Williams, que debutaven a Barcelona. Després de cinc discos, el que va començar com una mena de 'divertimento' al marge de The Neptunes -el duo de productors d’èxit que forma Williams amb Chad Hugo-, i amb l’afegit de Shay Haley, ja és una formació més que consolidada.

No calia esperar, per tant, un concert melòdic del famós cantant de veu sedosa de 'Happy' i 'Get lucky' –tot i que d’aquesta segona en va sonar un fragment–, sinó un espectacle pensat per fer ballar, amb un so rítmic i musculós i en què Williams i Haley esperonaven tota l’estona el públic per fer-los participar: acotxar-se, saltar, cridar... De tant insistir fins i tot van aconseguir que la gent ballés en cercles. El treball que presentaven era 'No one ever really dies' (2017), que firma gairebé en solitari Williams, tant pel que fa a la composició com a la producció, i va ser ell qui va liderar tot el xou, amb una important presència de ballarins i ballarines que semblaven reivindicar la connexió amb la cultura hip-hop de la qual el rap sembla haver-se anat divorciant. Amb 'Deep down body thurst' va caure el primer 'hit', o el que més s’hi assemblava, perquè les cançons de N.E.R.D. són menys conegudes que el seu cantant. La majoria del concert va seguir una tònica altament energètica amb temes com 'Spaz', '1000' i moments en què semblaven evocar el rap gamberro dels Beastie Boys. Quan van sonar més ' funkies', com a 'She wants to move', van resultar també efectius i sempre, d’una manera o altra, van posar tot el públic a ballar. El concert de N.E.R.D. saldava, d’alguna manera i encara que aquesta no fos una actuació en solitari, un deute de Williams amb Barcelona, que havia cancel·lat la seva visita l’octubre del 2014 al Palau Sant Jordi.

Havia encetat la jornada d’ahir al Cruïlla la francesa Camille, que per als seus fans més acèrrims ben bé podria encapçalar un cartell, però que es va haver de conformar amb el degoteig de gent que anava arribant a primera hora. La proposta de la parisenca presenta un format atípic –tres coristes, dos percussionistes i un teclista amb un piano gairebé desballestat– i una posada en escena teatral que sembla evocar el blau del Mediterrani. La parisenca –que presentava el seu últim treball 'Ouï' (2017)– va fer gala del seu carisma i va anar enganxant la gent amb moments climàtics esculpits gairebé amb l’única ajuda de les veus i dels tambors, però també de les danses, de vegades, amb reminiscències africanes.

A la mateixa hora, Joan Dausà portava al Cruïlla el seu nou treball 'Ara som gegants' (2018), amb el qual estrenava nova formació de directe, però no va escatimar cançons antigues, com les de la banda sonora de 'Barcelona, nit d’estiu'.

Malgrat que la programació del Cruïlla no és ni de bon tros tan atapeïda com la del Primavera Sound, els solapaments al Parc del Fòrum acaben sent inevitables, i costava idear un itinerari que permetés veure almenys alguns minuts dels concerts de Joan Dausà, Blaumut, que van tocar cançons d’'Equilibri' (2017), i Joana Serrat, que presentava 'Dripping springs' (2017) a la carpa, cosa que propiciava una experiència molt més pròxima. L’actuació dels N.E.R.D. se solapava amb l’inici de Gilberto Gil, que celebrava 40 anys d’un dels seus grans discos, 'Refavela' (1977), un treball empeltat de la tradició africana i fortament influït per la seva estada a Nigèria. Gil, llegenda del moviment tropicalista amb Caetano Veloso, ha fet nous arranjaments d’aquest disc amb una banda en la qual hi ha el seu fill Bem Gil i la cantant Mayra Andrade. Tant és el pes de la banda que el de Salvador de Bahia va trigar mitja hora a sortir a l’escenari. Per la seva banda, el raper de ' grime' Bugzy Malone va cancel·lar cinc minuts abans del concert.

L'aquelarre de Prophets of Rage

L'aquelarre de Prophets of Rage

Mentre se sentien els petards del destacament de l’Aquelarre de Cervera que va visitar el Cruïlla, els Prophets of Rage tronaven a l'escenari gran. El supergrup format per Tom Morello de Rage Against the Machine, Chuck D de Public Enemy i B-Real de Cypress Hill, que trasllada la ràbia dels seus grups de procedència a l’era Trump, va trenar un repertori imbatible amb un so rocós. Liderats per la guitarra prodigiosa de Morello –que va mostrar els missatges "Fuck Trump" i "Catalunya lliure"– i vestits amb samarreta del Barça, els nord-americans van incloure al repertori fins a sis cançons de Rage Against the Machine, un grapat de clàssics de Public Enemy, un parell de Cypress Hill i el 'Jump around' de House of Pain. Va ser un set adrenalític, sense gairebé ni temps per respirar entre cançó i cançó i amb el públic absolutament entregat a títols com 'Fight the power', 'Bullet in the head' i 'Bulls on parade'. Hi va haver poques peces originals del debut homònim del grup, com 'Unfuck the world', però van encaixar a la perfecció en un concert amb parts més rockeres i altres de hip-hop que no va decaure mai. Una base rítmica com una piconadora, els característics riffs de Morello en primer pla i les veus complementàries de Chuck D i B-Real van funcionar al mil·límetre i van portar el concert cap al clímax final amb 'Killing in the name', durant la qual van projectar el missatge "Make Barcelona rage again" i el públic es va acabar de tornar boig.

Al tancament d'aquesta crònica, la llarga matinada musical del Cruïlla encara havia de continuar amb els concerts de Damian Marley, Lori Meyers, Jessie Ware, Kygo, La Pegatina i Bomba Estéreo.