Pianos a Pollença i al Castell

PalmaPollença.- L’equador del 61è Festival de Pollença el va marcar el pianista italià Francesco Piemontesi amb un concert que finalment va constar de dues peces de Franz Schubert: Tres peces D.946 i la Sonata en mi bemoll núm. 21 D 960. Entre una i l’altra, una petita joia de Claude Debussy. Està clar que no era un concert per delectar multituds. Potser era el menys comercial dels sis concerts, però a l’altura de la resta, pel que fa als noms i programes. Era, d’alguna manera i per part del pianista, una autèntica declaració de principis, la reivindicació de dos noms que mai no figuren entre l’elit dels pianistes més coneguts i reconeguts. Però segurament cap dels que figuren en lletres daurades dins la història de l’instrument el varen fer evolucionar tant com ho aconseguiren tant Schubert, tot i que deixeble de Salieri, com sobretot Debussy. Una circumstància que d’alguna manera va fer que l’audició fos una mica més complexa, per críptica i enigmàtica, o fins i tot gairebé harmònicament inextricable. Va ser una primera part del programa rocosa, executada amb destresa, a més d’un plus de passió per part d’un Piemontesi molt intens amb dues interpretacions que sabia que no despertarien grans emocions; això no obstant, les interpretà amb la convicció de saber i voler mostrar que es tractava de dues tremendes obres de gran calat.

Tres peces per a piano, de Schubert, no va obtenir el vistiplau dels editors fins quaranta anys després de la mort del compositor. Ell ja havia dibuixat un nou món dins els pentagrames, mesclant textures i petites dissonàncies sense sortir de les estructures convencionals, com per exemple en la tercera, d’una monotonia que frega la perfecció sense fer cap concessió. El torn per a Debussy, l’enrunador dels cànons més clàssics i de qui Stravinsky deia que li devia pràcticament tot, amb Cloches à travers les feuilles, Et la Lune descend sur le temple i Poissons d’or –en aquesta darrera, hi podem trobar alguna referència a Liszt–. Tres títols dins el corrent pictòric del moment, l’impressionisme. Un adjectiu que no li agradava ni poc ni gens a Debussy. Potser per això va dir: “Estim les fotos quasi tant com la música”, que era una manera de voler avançar una mica més en el seu tarannà innovador, rompedor, del tot suggerent i gens descriptiu.

Un intermedi perquè descansés l’exhaust pianista i també que el públic pogués pair dues interpretacions d’una densitat gens enganxosa, necessitades d’un major grau de concentració. Arribà el caramel amb la Sonata núm. 21, la darrera, d’una qualitat indiscutible i, com totes les sonates, una mica més lleugera que la resta del seu repertori, amb la qual va fer que el públic guardonés l’esforç de la primera part i el gaudi de la segona.

Bellver.- El castell deixa de ser el cau estival de la Simfònica, que se’n va de merescudes vacances després d’una temporada vertaderament atapeïda. Potser ha estat casualitat o també causalitat, el fet que acomiadés la temporada amb un concert tan exquisit com el que va oferir la formació dirigida per Pablo Mielgo i acompanyant el pianista canadenc Jan Lisiecki, de vint-i-set anys. El programa no podia ser més engrescador, amb tot el que té de subjectiva aquesta afirmació. Però no és menys cert que interpretar els Concerts per a piano i orquestra 4 i 5, de Beethoven, té un risc afegit, com és el de les referències, si més no discogràfiques. Les referències varen desaparèixer des de les primeres notes amb les quals el piano sol obre el primer moviment per donar pas a les cordes delicadament, subtilment, per iniciar el que Glenn Gould va qualificar de “màxima consecució de la unitat de l’exposició en solitari, de la imaginació i la disciplina”. Lisiecki va desplegar tota la gamma de colors i textures de la composició amb una demostració espectacular de les seves possibilitats. Des de la intensitat fins a la delicadesa, des dels arpegis fins als trinats amb molta tècnica, però també amb la saviesa de qui coneix tot el que vol expressar la voluptuosa partitura, juntament amb la precisió de l’ensamblatge entre l’orquestra i el solista.

El comentari en el descans era “ara veurem l’Emperador”, que qui més qui menys coneix millor, i així ho feien saber. El vàrem veure, però sobretot escoltar, o millor, el vàrem sentir de tal manera que segurament més d’un la posarà al prestatge de les vetllades inoblidables. El cinquè concert, que ningú sap realment la vertadera raó del sobrenom, s’inicia amb un poderós acord, el de la tonalitat de la peça, en Mi bemoll, per a continuació i sense donar treva entrar amb tot un seguit de voluptuosos arpegis el solista. Un solista que no aturà de codirigir amb el seu cos mentre no intervenia, en aquests moments tan característics en els quals el compositor dona absolut protagonisme a l’orquestra. Arriba el segon moviment, com una lied i la tendresa es manifesta de manera immensa, dolça, tràgica. Arriba un altre trinat d’aquests que tallen l’alè, per la seva perfecció, per la seva capacitat de transportar l’espectador fins a nivells de goig difícilment explicables, pel fraseig, per la precisió, pel deliri de la perfecció de tot plegat. Una meravella amb un Chopin com a propina per arrodonir un concert immens, del qual no és menys responsable Mielgo i la seva troupe.