Sípia a la marinera
Tallarem la sípia a bocins i en reservarem la tinta i la melsa. Tallarem la ceba a daus. Posarem la sípia en una olla sense oli ni aigua i la taparem. La deixarem que es cogui dins l’aigua que amollarà. Quan s’hagi begut tot el líquid hi anirem abocant aigua a poc a poc, esperant que l’absorbeixi i repetint la mateixa operació fins que la sípia sigui quasi cuita.
Quan vegem que és fluixa hi posarem un raig d’oli per sofregir-la i també hi afegirem la ceba, els alls, el pebre coent, la melsa i el Brandi.
Diluirem la tinta amb el vi blanc i també l’abocarem a l’olla. Ho salpebrarem i deixarem que cogui uns cinc minuts més perquè redueixi la salsa.
Ingredients
l 2 sípies
l 1 ceba
l 2 alls
l 200 ml d’aigua
l 50 ml de Brandi
l 50 ml de vi blanc
l 1 pebre coent
l Llorer
Les onades s’esllanguien i tornaven a renéixer aquí i allà. Nosaltres, empesos per les ganes de ser arrossegats per la sabonera les perseguíem, atents a la seva crescuda i ens alegràvem quan es feia gran a prop nostre. Amb rapidesa li donàvem l’esquena i saltàvem ràpidament sense alenar per evitar que l’aigua no ens entràs pel nas. Aquesta era una de les activitats que més ens entretenia els dies de platja. M’agradava bussejar a la recerca de pedres singulars o de petits peixets que es movien dins la fredor dels corrents marins. Sempre hi havia qui havia agafat, malauradament, una estrella de mar o algun grumer. Nosaltres, que ni tan sols teníem gambaner, només pescàvem alguna copinya buida o les raspes de les sípies que de tant en tant arribaven a la vorera. Em meravellava aquella estranya espina, tota una columna calcària que l’animal deixava com a vestigi de la seva presència al mar.
La sípia és un mol·lusc cefalòpode de l’ordre dels decàpodes i de la família dels sèpids. Té un cos robust i comprimit, al dors i al ventre, amb vuit tentacles, dos dels quals són molt més llargs que els altres. La closca interna és molt característica, igual que l’aleta externa que s’ondula amb el desplaçament. Solen arribar als 40 cm de grandària i viuen entre un i dos anys. La sípia és un animal mimètic, la seva coloració depèn del seu estat d’ànim i de la zona on estigui situat en aquell moment. Un estudi de la Universitat de Sussex va demostrar que les sípies són els únics invertebrats coneguts amb reaccions específiques per a cadascun dels seus predadors. D’aquesta manera adapten el seu cos com a mètode de defensa. S’alimenten de petits mol·luscs, crancs, peixos i altres sípies.
Un mol·lusc molt apreciat
La sípia és un mol·lusc molt apreciat en la nostra cuina i ja apareix catalogat en el Llibre de totes maneres de potatges (s. XIV) en dues receptes. En una d’elles es cou amb la seva tinta i s’aguisa amb ceba, alls i espècies. L’altra és una sosenga de calamar, llagosta o sípies on es bull sencera i després es talla a bocins petits que se sofregeixen amb ceba, espècies, ametles, pa, vinagre i herbes aromàtiques. Quan el sofregit és ben cuit s’hi aboca aigua i se serveix en escudelles quan la salsa ha espessit a bastament.
Tot i ser present en els llibres de cuina medieval, a ca nostra no trobarem receptes escrites de sípia fins ben entrat el s. XX. En altres ocasions ja hem parlat com la falta de bons mitjans de transport impediren que productes com el peix fresc arribàs sovint a alguns pobles allunyats de la costa. Aquest consum tan minso es traslladava, a conseqüència, en les receptes escrites. A Eivissa, Formentera i Menorca, en canvi, sí que és més habitual que formin part de la cuina tradicional de tota l’illa. En el llibre Bon profit! (Joan Castelló Guasch, 1967), referent de la cuina tradicional eivissenca, n’hi llegim tres, una d’elles, la sípia a la marinera cuita amb la seva tinta, sembla beure de la recepta catalana del Llibre de totes maneres de potatges.
Alguns dels plats més remarcables són aguiats com la cassola de sípia amb ous, la sípia amb ceba i la sípia amb salsa o el pica-pica. En algunes receptes la sípia es cuina amb llegums com els fesols, les faves tendres, els ciurons i els pèsols. També forma part d’infinites receptes d’arròs, destacant l’arròs negre amb la seva tinta, una de les més elaborades i presents en els llibres de cuina. La sípia, igual que el calamar, és fàcil de cuinar mentre es faci molt poc o s’elabori en coccions llargues perquè resulti blana i mengívola.
La recepta d’avui parteix de la sípia a la marinera eivissenca. Esper que sigui del vostre gust.
Autora del blog taulaposada.com
