Arquitectura
Cultura18/11/2023

De Matisse a Vasarely, l’art que va humanitzar el racionalisme

El COAC presenta el context dels seus frisos a la mostra ‘Picasso, l’urbanisme i la síntesi de les arts’

Barcelona“¿És possible avui en dia contemplar des del principi un treball d’equip entre arquitectes, escultors i pintors que doni com a resultat una cohesió cada vegada més estreta?” La pregunta formava part d’una enquesta que es va fer i comentar en el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), dedicat el 1947 a analitzar la reconstrucció de les ciutats després de la guerra, i el 1949 centrat en la relació entre arquitectura i art. L’enquesta, firmada per l’artista Hans Arp i l’arquitecte Sigfried Giedion, impulsor amb Le Corbusier d’aquest fòrum de debat de l’arquitectura racionalista que es va celebrar entre el 1929 i el 1958, era rellevant. Responia a la necessitat d’aportar alguna cosa més que funcionalitat a les “capses de sabates” que van començar a proliferar per tot Europa, i el món, després de la Segona Guerra Mundial. 

És cert que això, aquesta unió de les arts, ja l’havíem vist en el Modernisme, però quan el racionalisme arquitectònic es va convertir en l’estil imperant, l’ornament i tot allò que fugis de la racionalitat pura semblava anatema. De fet, encara avui no és fàcil trobar-ho.

Va ser en aquest context, doncs, en aquesta necessitat o preocupació per “humanitzar” l’arquitectura funcional, que s’emmarca la intervenció que va fer Pablo Picasso a la façana del nou edifici del Col·legi d’Arquitectes (COAC) a Barcelona. L’exposició Picasso, l’urbanisme i la síntesi de les arts, oberta al COAC fins a l’11 de febrer, forma part de l’Any Picasso, però va més enllà de l’explicació concreta d’aquests frisos, que fa no gaire es varen restaurar amb el suport de la Fundació Banc Sabadell. 

Cargando
No hay anuncios

Els inspiradors

“Dels frisos se n’ha parlat molt en altres exposicions i a mi el que m’interessa és contextualitzar les coses”, explica Fernando Marzá, comissari d’aquesta mostra, que és en realitat un recorregut estimulant per aquest intent de síntesi de les arts dels inicis del racionalisme. “Al llarg de la història sempre hi ha hagut aquesta voluntat de satisfer l’esperit a més de les necessitats bàsiques. Si als anys vint i trenta del segle XX trobem des dels muralistes mexicans fins a la Sagrada Família o el pavelló de la República, als anys cinquanta aquesta síntesi de les arts té en Le Corbusier, en el monjo dominic Marie-Alain Couturier –director durant aquells anys de la influent revista L’Art Sacré– i en André Bloc –editor de la revista Architecture d’Aujourd'hui– els seus principals defensors”.  

Couturier està al darrere d’algunes de les fites de l’arquitectura d’aquell moment, com ara la famosa església de Ronchamp de Le Corbusier; la capella del Rosari de Vence, on va intervenir Mattisse, o l’església de Notre-Dame-de-Toute-Grâce, a Plateau d’Assy, en què van participar alguns dels principals artistes moderns de l’època. Aquesta darrera, construïda per l’arquitecte Maurice Novarina, inclou obres de Braque, Chagall, Lipchitz, Matisse, Léger, Roualt i altres creadors que, animats per Couturier –que també era pintor i hi té obra– van participar en aquest moviment que, a més, volia renovar el llenguatge litúrgic i va ser fortament contestat pels reaccionaris de l’Església, tot i que després del Concili Vaticà II es va acabar imposant. 

Cargando
No hay anuncios

Fotografies de Manolo Laguillo

Al COAC, la presentació d’aquestes obres es fa a través de documents de l’època, plànols i també fotografies fetes expressament per Manolo Laguillo, que amb Marzá va visitar aquestes emblemàtiques esglésies i altres edificis similars de l’època, com ara el Museu Fernand Léger de Biot o la Fundació Vasarely d’Aix-en-Provence, per mostrar l’espectacularitat d’aquestes intervencions que van tenir gran influència en aquell moment gràcies a la difusió que en feien les revistes. 

Cargando
No hay anuncios

A Espanya aquestes idees van agafar molt protagonisme en el context dels pobles de colonització del franquisme –entre el 1940 i el 1970 es van construir de nou unes 300 poblacions– o en el de les noves esglésies que es van anar fent en ciutats o pobles turístics. L’exposició inclou l’exemple de la basílica del santuari de la Mare de Déu del Camí de Lleó, que incorpora obra de Josep Maria Subirachs i Albert Ràfols Casamada. 

Picasso va a la seva 

Le Corbusier va intentar convèncer Picasso, també temptat per Couturier, perquè s'integrés en aquest moviment d’unió de les arts. L’exposició mostra unes fotografies de la seva visita a la Unitat d’Habitació de Marsella –l’obra manifest de l’arquitecte suís–, on la seva expressió sembla mostrar clarament el seu escepticisme. “No li va convèncer gens el treball en formigó de Le Corbusier i ho va deixar córrer –diu Marzá–. En canvi, quan l’artista noruec Carl Nesjar li parla dels seus gravats sobre els murs de Naturbetong, una nova tècnica per treballar el formigó a les superfícies dels edificis, Picasso s’entusiasma i entre el 1957 i el 1975 col·laboren en 34 obres”. Entre elles hi ha les cinc que va fer a Barcelona.

Cargando
No hay anuncios

“És curiós, perquè donem poca importància a aquests murals de Picasso a Barcelona, que són impressionants i que marquen la personalitat de la plaça, que no seria la mateixa si no hi fossin, perquè són el que la fa especial”, recorda Marzá. És una operació que va ser alhora urbanística i artística perquè l’edifici de Xavier Busquets, del 1962, se situa en un angle de confluència entre la nova avinguda de la Catedral i el nou carrer dels Arcs, un espai que havia estat destrossat pels bombardejos de la guerra i que va permetre recuperar la gran Via, projectada inicialment per Cerdà. L’edifici retira la torre cap a dintre i deixa en l’edifici baix un gran mur de formigó preparat gairebé com un gran llenç. “Sens dubte, això va ser el que li va interessar a Picasso”, insisteix Marzá.