Tòfol Pastor 'Pífol', quan la història d'un poble són els records d'una persona

Palma"La vida de Pífol és un conte d'en Dickens, un 'Oliver Twist' mediterrani, és una rondalla fabulosa". Així defineix Toni Gomila a 'Jo vos prec' el manacorí de 98 anys. Quan parla Tòfol Pastor, més conegut com en Pífol, la veu no li tremola. No ha de pensar el que diu perquè té una memòria intacta i un caramull d'experiències per contar. És la història viva de Manacor continguda en un cos petit i savi. És república, guerra, dictadura i democràcia. És el poble de fusters i de perles que s'ha vist convertit en l'amant del trot i del teatre d'ara. Casa seva es distingeix pels nombrosos quadres que en decoren l'interior. Cada racó guarda alguna caricatura. Pífol és, i ha estat sempre, un artista. L'amic íntim de Guillem d'Efak, client habitual del bar s'Agrícola i, segons la seva filla major, "directiu de totes les associacions que hi ha hagut al poble", recorda avui la seva petjada al món de la cultura, el dibuix i el teatre.

Per començar, m'agradaria parlar dels anys que vàreu ser regidor de Cultura a Manacor. Com és que arribàreu a ocupar aquest càrrec?

Fou l'any 1991. Havia fet els cartells de la Federació de Pesca Submarina a Menorca i ens convidaren a passar una setmana a l'illa el temps del campionat. En Rafel Muntaner, que era el president de l'entitat i havia estat batle el temps de Franco, volia crear un partit nou, Manacorins Autònoms, i jo m'hi vaig afegir. De fet, en vaig dissenyar l'escut. A les següents eleccions, s'ajuntaren els de dretes amb els comunistes perquè Muntaner no tornàs a ser el batle. Amb el PP i la Unió Mallorquina de la mà, em vengueren a cercar per formar part del nou projecte. I em posaren a cultura, tot i que jo no tenia estudis, perquè vaig començar a fer feina amb dotze anys. Quan en tenia deu vaig anar a estudiar al col·legi dels teatins, a Palma, gràcies al fet que el superior era el germà de la monja que m'hi enviava. Allà hi vaig estar el 1929 i el 1930. Quan l'any següent entrà la república ens tornaren a enviar a casa i llavors vaig anar a l'escola pública. Però havia après tant durant aquells dos anys que sabia més del que m'ensenyaven i vaig començar a fer de mosset de fuster. També duia els comptes del taller, tan jove que era...

Vós, que heu viscut quasi un segle, com pensau que ha canviat Manacor dels anys trenta a l'actualitat?

Molt, no pareix el mateix lloc. Record que Guillem [d'Efak], en el pregó de les festes, 'Manacor ulls clucs', digué que el poble sempre s'ha construït sense tenir cura de les façanes, però en canvi, a dins les cases totes hi tenen luxe (riu). Manacor és això i per a alguns és un poble lleig, tot i que jo no l'hi trob. El pintor Riera Ferrari un dia em va dir, mentre observava un edifici de sa Bassa que no estava massa cuidat, "m'agrada més això que no una façana ben pintada i arreglada". I tenia tota la raó. També ha canviat molt perquè abans no hi havia cap carrer sense un taller de fusters. Ara, en canvi, no en veus cap. Si necessites una bossa de serradís quasi no saps on l'has de trobar, mentre que abans, de tant que n'hi havia, els feies un favor si te l'enduies a casa.

Quina impressió teniu de les noves generacions?

Els joves ja no tenen els mateixos divertiments. Per exemple, abans acostumàvem a anar a fer el vermut i a passar els diumenges amb l'al·lota. Per anar al cinema havies d'anar acompanyat amb una vella. Ara tot ha canviat. A més, en aquell temps no hi havia drogues. Només licor i tabac, tot i que jo no he fumat mai. Ens retiràvem a la una del vespre i ja havíem fet 'la volta' i era suficient. Ara els joves duen uns altres horaris.

Ha evolucionat també el món de la cultura?

De cultura sempre n'hi ha hagut molta. El meu amic Guillem deia que la Roca des Castellet donava unes radiacions que convertien Manacor en el poble amb més escriptors, músics i artistes per metre quadrat. El que és cert és que amb el teatre ens ha anat molt bé. Ha anat creixent i arribant, a poc a poc, a més gent. He de dir que jo, com a regidor de Cultura, vaig intentar contribuir al seu impuls. I m'alegra que actualment Manacor sigui reconegut arreu de l'illa per la seva tradició teatral.

Per què creis que és tan important el teatre?

Perquè té cultura. El teatre ensenya i, a més, és una manera de conèixer i relacionar-se. En el meu cas, vaig conèixer la meva dona a l'Associació, igual que altres parelles que després es casaren. És un lloc de reunió i diversió.

Com us vàreu iniciar en les arts escèniques?

Tenia uns companys que feien teatre. Jo no sabia cantar però feia de traspunt i quan algú que havia de sortir i no recordava la frase jo l'ajudava des de darrere de l'escenari. Va ser durant un assaig d''Ai, Quaquín, que has vengut de prim!' quan vaig descobrir el meu talent com a actor. El protagonista feia tard i vaig començar a llegir el paper mentre l'esperàvem, però els va agradar tant que volgueren que l'interpretés jo. Després de 'Quaquín' vengueren altres sarsueles i obres. L'any 1938 vaig protagonitzar 'El tio Pep se'n va a Muro'. Jo no sabia cantar però feia riure al públic. La gent es pensava que cantava malament a posta, però la veritat era que no tenia bona veu. També m'equivocava a posta amb la lletra i girava les frases, m'agradava l'espontaneïtat.

L'any passat, al setembre, vaig tornar a participar en 'El tio Pep se'n va a Muro', tot i que aquesta vegada no vaig fer quasi res. El director va demanar-me que hi col·laboràs perquè volia que 'El tio Pep' fos el poble, no només els joves que cantaven, sinó també els nins petits i els grans. Jo vaig sortir a l'escenari dels primers. M'asseia, els actors em saludaven i quan començava una de les discussions del guió jo m'aixecava i deia: "Uep, me'n vaig". Aquí la gent ja començava a riure i era la mateixa sensació que en els primers anys. Tornant a l'època dels teatins, record que el segon dia de la meva arribada al col·legi també vaig participar en una petita obra. Hi havia d'haver un al·lotet i jo encaixava perquè era petit. Sortia a escena per dir: "Me'n vaig". És molt curiós que la primera frase que vaig dir fent teatre hagi estat també la darrera.

Com vàreu començar a dibuixar?

Anava a veure al meu tio a Palma quan jugava amb el Baleares. Als cinc anys jo ja era del Baleares, quan s'ajuntaren amb l'Atlètic l'any 1925. El meu tio festejava una germana del caricaturista Bonastre. Mentre ell estava amb l'al·lota jo me n'anava a veure en Bonastre. L'observava i després intentava dibuixar a casa a partir de les seves caricatures. Més tard, aquesta afició es convertí en una part imprescindible de la meva vida. De totes les meves creacions, destac la del programa de festes de Sant Jaume de l'any 1957 i el logotip de moltes entitats del poble, com per exemple, l'associació de pesca, les perles, la unió esportiva de les carreres i els bars Es Mingo i s'Agrícola.

Encara dibuixau?

Sí, ja no treball amb aquarel·la perquè requereix un gran pols però continu dibuixant a llapis. M'agrada retratar els meus familiars i els personatges coneguts del poble. Cal dir que per dibuixar no he cobrat mai res. Quan m'han insistit a pagar-me sempre he respost a tothom el mateix, que "no faig rebaixes a ningú".

Continuau amb il·lusió per fer coses?

A aquesta edat ja no penses amb nous projectes, però sí que seguesc actiu. Pel setembre, volen que torni a sortir amb 'El tio Pep se'n va a Muro', si l'obra es repeteix. A més, dia 30 de maig participaré en la presentació de la nova edició de 'La ponentada gran', de Guillem d'Efak, a càrrec del Parlament de les Illes Balears. Jo mateix som uns dels personatges de la novel·la. Així em descriu l'amic en aquesta obra: "En Pífol era un 'al·lotell' tot ossos i nas, era una miqueta 'bif' i no havia vist ningú mai amb tanta bona jeia. Sempre estava content i no podia consentir que els altres no sabessin esbargir-se les nuvolades. Tenia tranc per tot i sobretot per dibuixar i per fer caricatures a la gent. Les enllestia amb un moment."