Pinotxo contra Mussolini? Si el conte l’explica Guillermo del Toro, tot és possible

Feia temps que el cinema de Guillermo del Toro demanava una sotragada. La posada en escena del firmant d’El laberinto del fauno semblava haver-se estovat a mesura que el pressupost de les seves pel·lícules anava creixent, fins al punt de fiar-ho tot a un disseny de producció exhibicionista; una idea totalment oposada als enginyosos manaments de la sèrie B on s’havia format. Finalment, el canvi de marxa ha arribat a través de l’animació, un llenguatge nou per a Del Toro que li ha permès materialitzar un projecte llargament acariciat: una relectura personal del Pinotxo de Carlo Collodi.

Tot i que l’ha codirigit amb el veterà animador Mark Gustafson, el cineasta ha incorporat la seva signatura al títol per deixar clar que ens trobem davant d’un Pinotxo diferent dels que havíem conegut fins ara: l’acció es trasllada a la Itàlia feixista, la fada blava pren la forma d’una criatura mitològica, i el nostre protagonista ja no és un adorable nino pintat, sinó un precari conjunt de troncs i branques articulats amb claus que Gepetto talla furiosament en una nit de tempesta alcohòlica, com un mad doctor boig de dolor per haver perdut el seu fill sota el foc de les bombes. El gust pel sinistre de Del Toro enllaça de manera natural amb la foscor intrínseca al relat de Collodi, creant un festí de textures físiques que refusa vendre al públic jove moralitats nocives, com que totes les figures paternes o d’autoritat mereixen respecte.