El pintor per qui Salvador Dalí hauria donat una mà

BarcelonaSalvador Dalí (1904-1989) va ser un apassionat de l’obra de Johannes Vermeer (1632-1675). Al començament de la seva trajectòria considerava que les representacions de la realitat del mestre de Delft eren acurades i al mateix temps estaven impregnades de misteri. Més endavant, la passió de l’artista empordanès per Vermeer va ser encara més forta: al llibre 50 secrets màgics per pintar, Dalí va explicar que s’hauria deixat tallar la mà esquerra si hagués pogut veure “Vermeer assegut" davant el seu cavallet "pintant”. També “una orella, o les dues”, si Vermeer li hagués revelat quins pigments feia servir i les seves tècniques.

Aquesta febre de Dalí per Vermeer la va recordar l’antic director del Museu Meadows de Dallas, Mark Roglan (1971-2021), el 2018 amb motiu de l’exposició Dalí. La poètica del que és petit 1929-1936. Ara, el mateix museu, que està especialitzat en art espanyol, la torna a atiar amb l’exposició Dalí/Vermeer: un diàleg, que obre aquest diumenge. És una mostra tan concentrada com eloqüent: està formada només per la pintura de Vermeer Dona de blau llegint una carta, propietat del Rijksmuseum d’Amsterdam, i la reinterpretació que en va fer Dalí el 1938 amb el títol de La imatge desapareix, propietat de la Fundació Gala Salvador Dalí. És la primera vegada que les dues pintures s’exposen en una mateixa sala. 

“L’exposició és una oportunitat única per poder reflexionar sobre aquestes dues pintures i pensar no només en l’obsessió que Dalí va tenir per Vermeer, sinó també en la manera com la va concretar”, afirma la conservadora i directora en funcions del museu texà Amanda Dotseth. “També ens preguntem què significa imitar. En anglès tenim un refrany que diu que la imitació és millor manera d’afalagar algú”, explica. Amb tot, en el cas de Dalí els camins no acostumen a ser directes. Sí que és clar que fent servir el seu mètode paranoicocrític va convertir el quadre de Vermeer en una obra en la qual veiem al mateix temps trets de Dona de blau llegint una carta i un retrat, perquè la forma de la dona llegint la carta és al mateix temps un rostre barbut: el cap es converteix en un ull, la part superior del tors en el nas i el braç, la carta en el bigoti i la faldilla en la barba. I la imatge doble de Dalí funciona perquè va afegir un cortinatge a la part esquerra que li va servir per representar el cabell.

Un altre element del quadre és el contrast entre la llum i l’ombra, que va permetre a Dalí exagerar les formes del rostre. Es podria pensar que el personatge és el mateix Vermeer en un retrat imaginari, però no és així, ja que Dalí va retratar un altre gran mestre de la pintura del segle XVII, Diego de Velázquez, i d’aquesta manera va aconseguir reunir en una sola obra dos artistes que admirava profundament. “Amb La imatge desapareix també es pot pensar que d’alguna manera Dalí està criticant una mica Vermeer perquè sembla que el vol corregir o millorar”, explica Dotseth. 

Una versió de 'La carta d'amor'

A més de les dues pintures, la mostra inclou una tercera peça, una litografia posterior amb la qual Dalí va homenatjar, canviant alguns detalls, una altra pintura de Vermeer, La carta d’amor, de la sèrie Canvis en obres mestres, on es poden veure la seva versió de la pintura, on el personatge masculí recorda els maniquins de De Chirico, i el referent. L’interès de Dalí pels mestres flamencs es remunta a quan tenia onze anys i es perllonga al llarg de tota la seva trajectòria.

Una altra obra de Vermeer li va donar l’oportunitat de fer una de les seves mítiques aparicions televisives: el 1954 Dalí va anar al Museu del Louvre per fer una còpia de La puntaire. Durant el procés es va adonar que el quadre tenia la proporció àuria, com una banya de rinoceront, i quan va tenir la pintura acabada va emportar-se-la al zoo de París per comprovar-ho. Salvador Dalí estava convençut que el rinoceront al qual li va ensenyar el quadre no l’envestiria, com efectivament va passar.