PalmaMalgrat que no es coneixien, la conversa va fluir entre Albert Pinya (Palma, 1985) i Lola Lasurt (Barcelona, 1983). Reivindiquen que, rere d’una obra d’art, hi ha un procés d’investigació i de pensament. I, malgrat que la seva obra va més enllà de la pintura, tots dos es consideren pintors.
Com vàreu acabar dedicant-vos a la pintura?
— -L.L. Mai no he deixat de pintar ni de dibuixar. De nena, m’entretenia amb tot allò manual per impuls, i la meva mare ho va potenciar. Ella va voler fer Belles Arts, però això no cabia al pensament de la família. En veure que m’entretenia, un dia em va dir: “T’apuntaré a fer pintura a les tardes”. Em va sorprendre, perquè no sabia que es feia pintura a la tarda. Per mi era el millor moment del món. He tingut la sort que ella no va tenir i l’havia d’aprofitar. Ara me n’adono.
— -A.P. En l’adolescència, un professor de Literatura em va impactar i em va infiltrar el virus de la poesia. La relació amb la poesia em va dur a fer feina amb la imatge. M’agradava molt la Generació del 27 –molts d’aquells autors dibuixaven. Un moment definitiu, quan vaig decidir dedicar-me a treballar amb la imatge, va ser quan vaig estar a un internat a València –la meva adolescència va ser una micona conflictiva, perquè no acabava de trobar el meu lloc. Em vaig adonar que tenia la necessitat de comunicar coses. Vaig tenir clar que volia començar a estudiar Belles Arts.
Us ha costat molt obrir-vos pas a la professió?
— -L.L. M’ha sorprès el volum de treball i el ritme que has de portar per dedicar-te a això. També tendeixo a complicar les coses: faig projectes de recerca, me’n vaig al passat col·lectiu, toco temes espinosos, necessito solucionar coses… [riu]. És veritat que m’he cenyit al paradigma professional, almenys a Barcelona, que era començar presentant dossiers a convocatòries públiques. Ho compaginava amb feinetes. La meva mare treballava en un estanc i va ser també el meu lloc d’aprenentatge. El primer projecte que vaig fer va ser un vídeo amb els clients. Treballo amb el passat i amb documents d’arxius. Vaig començar amb l’àlbum familiar, que era l’arxiu que tenia a casa.
— -A.P. Vaig començar Belles Arts, però ho vaig deixar i la meva formació ha estat poc acadèmica. Vaig fer feina de qualsevol història per tenir quatre duros i sobreviure, i vaig trobar llocs on mostrar el meu treball. M’he mogut més pel sector privat i això va implicar que em reinventàs com a pintor. Vaig recuperar el tema del cartellisme i vaig aplicar la pintura a mitjans vinculats a la publicitat i la moda. La nostra generació s’ha desenvolupat i s’ha forjat en crisis. Quan començava a enlairar-me era el 2008 i va començar la crisi del totxo. Quan podia tenir un piset i un taller, va venir el covid. Per sobreviure en aquest context com a pintor, duc una vida austera.
— -L.L. Pringuem bastant [riuen els dos]. Hi ha projectes que ara mateix em paguen la meitat que abans. A través de la galeria, vinc puntualment al sector privat. I tinc un coixí mensual que em dona la docència, que també és precària.
Què pensau de la proliferació de galeries que gairebé venen les pintures al pes?
— -A.P. A segons quines bandes han obert aquestes botigues per a estrangers sense una educació, que només compren el que els diuen els il·luminats que munten aquests espais. Això no és el mercat d’art, sinó un fenomen de consum. Després hi ha el tema de la decoració, que és molt delicat. L’art és comunicació, i la idea darrera que tenc és la d’una cosa que només vulgui caure en l’estètica per l’estètica, sense un pensament crític i una recerca darrere. Aquest tipus de botigues és antiart.
— -L.L. Sempre hi ha hagut aquest mercat amb peces i treballs decoratius. També hem d’acceptar que a la gent li agrada decorar les coses. Però el sistema cultural té a veure amb l’educació i el respecte per les trajectòries artístiques, que al final són trajectòries de pensament, igual que passa al món literari. Es tracta de prendre’s l’art com una cosa seriosa, necessària, i com a eina social. M’agradaria que qui compra entengués aquestes reflexions. Al final, una pintura és el residu del pensament, és resultat de l’evolució d’aquest pensament. Per desgràcia, ara mateix gaudim de l’art i el sabem apreciar una minoria.
Manca cultura artística a l’educació?
— -A.P. No pot ser que a les escoles sempre llevin les arts plàstiques. No et fan tenir respecte cap al món de l’art i les manifestacions artístiques. Les activitats vinculades al pensament creatiu no tenen suport. Això fa pensar, perquè és el futur. És necessari un canvi.
— -L.L. El paradigma ha canviat i anem tard. Els estudis s’haurien de reformular des del principi. Els estudis d’art estan separats de l’art contemporani i gairebé acaben amb les avantguardes. L’art contemporani s’hauria d’aprofitar molt més. De fet, es podria aplicar a totes les assignatures, i més ara que es parla tant de treballar per projectes. Però no hi ha prou professionals de l’art contemporani a les institucions educatives. Cal més respecte. És una matèria que ha de donar un professional.
