Troballa excepcional d'art rupestre a la Noguera

BarcelonaLa Cova Gran (Avellanes-Santa Linya, la Noguera) és com una porta oberta al passat i cada descobriment, un replantejament sobre com era la vida dels nostres ancestres. La darrera troballa de l'equip del Centre d'Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPArq-UAB) és una plaqueta de fa 14.000 anys (final del paleolític superior) amb gravats a banda i banda. En una cara hi ha un herc (una cabra autòctona del Pirineu que va desaparèixer del paisatge català el gener del 2000) en moviment i, a l’anvers, la silueta de la Cova Gran amb el llit del torrent de Sant Miquel als peus. Es tracta de la primera plaqueta amb gravats del paleolític superior trobada al Prepirineu de Catalunya. L’estiu passat el CEPArq-UAB, al mateix jaciment, hi va localitzar una dona sàpiens de fa 14.000 anys.

La persona que va tenir prou enginy i talent per dibuixar una gran cabra mascle no es va limitar a representar-la. Va fer servir un truc visual per capturar just el moment en què s’incorpora després de descansar. Primer va traçar la cara sobre la qual s'assenta una imponent cornamenta, després les línies del llom i el ventre, i les extremitats. Aprofitant alguns solcs d'aquesta composició es van fer noves línies fins a dibuixar una altra figura alçada que se superposa a l'anterior. Aquests grups humans que encara eren caçadors i recol·lectors tampoc es van limitar a copsar el paisatge tal com el veien els seus ulls. Tenien una intenció i estaven comunicant alguna cosa, que avui encara no podem desxifrar: la Cova Gran combina una corba i dues línies en ziga-zaga, i ho fa amb una economia de traços que, segons els arqueòlegs, recorda el disseny d'un logotip actual. 

“És un art nou, que trenca amb les tradicionals representacions prehistòriques de les cavernes”, afirma l’arqueòleg Jorge Martínez-Moreno. “Tradicionalment, els dibuixos eren realistes, mostraven amb detall els animals, com si fossin fotografies; aquí busquen una altra cosa, construeixen figures amb traços molt simples, les figures estan minimitzades a nivell formal, però tenen un gran sentit expressiu i un alt contingut empàtic”, afegeix Martínez-Moreno. El llenguatge utilitzat, explica l’arqueòleg, té una modernitat que es pot trobar en l’art contemporani o en el còmic. 

“Hi ha plaques similars, com la plaqueta de Sant Gregori (Gironès), que es va recuperar el 1930, o les trobades a l'Hort de la Boquera (Priorat), a la Cova dels Fems i especialment al Molí del Salt, però fins ara es pensava que eren molt més tardanes”, afirma Martínez-Moreno. La tècnica del carboni-14 ha permès la datació de la plaqueta localitzada al jaciment de la Noguera.

Aquesta plaqueta es va fer sobre una roca margocalcària, un material que no apareix a la Cova Gran, per la qual cosa devien transportar-la fins a l'abric, i té unes dimensions d'11 centímetres de llarg per 8 d'ample. Les traces les devien fer amb un o diversos instruments de sílex. La restauració posterior, que ha fet Rafael Martínez Valle, investigador especialista en Art Prehistòric de l'Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana (IVCR+i), ha permès reconstruir-ne les composicions.

Una cova amb una història de 50.000 anys

La Cova Gran és un jaciment de més de 2.500 metres quadrats que guarda en els sediments la història dels últims 50.000 anys. S’hi han trobat restes materials de les comunitats que van viure al Prepirineu occidental, des dels neandertals i els primers homo sapiens fins als primers agricultors i ramaders. En els últims anys l'equip del CEPArq-UAB ha detectat a la Cova Gran altres traços esquemàtics, disseminats per les parets de l'abric, que podrien explicar moltes coses, realitzats milers d'anys després per les comunitats pastores que hi van viure. 

La cova de Santa Linya va estar intensament ocupada perquè és en un lloc estratègic, entre els rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, cap a les planes de Lleida, on aquestes comunitats baixaven a l'hivern, i els Pirineus, on ascendien quan arribava l'estiu per caçar els animals que hi pasturaven. Què explicaven i a qui ho explicaven aquests grups humans quan traçaven línies esquemàtiques en plaquetes i parets? Per què van decidir dissenyar figures deformades fins a fer-les pràcticament irrecognoscibles? ¿Era un canvi de creences, de la seva visió i comprensió del món? Són encara moltes preguntes per respondre que potser posteriors troballes ajudaran a desxifrar.