La nit que la pista de ball del Sónar es va tornar a posar en marxa

L'Hospitalet de Llobregat"Back2normal". Tornem a la normalitat. Una celebració que algun membre de l'equip de producció va introduir de contrasenya a la xarxa wifi del Sónar. Normalitat relativa, perquè el que es va viure en la primera nit de Sónar després de dos estius sense activitat va ser de tot menys normal. Als mastodòntics pavellons de Gran Via 2 s'hi palpava l'emoció, l'excitació i l'entusiasme de viure, riure i ballar. Sobretot de ballar. D'aquí que el festival electrònic visqués una nit històrica i amb més aglomeracions i cues del que és habitual, una incomoditat que sembla que es repetirà a tots els macrofestivals d'aquest estiu. Normalment, aquí s'hi congregaven 30.000 persones cada nit; doncs aquest divendres semblaven el doble. I no perquè hi hagi entrat més públic, que possiblement també, sinó per l'hedonisme desfermat del personal, conseqüència lògica de dos anys sense trepitjar la pista de ball més estimada de la ciutat. Hi ha una cançó de Gato Pérez que parla d'aquell moment de la nit en què "todos los gatos son pardos". Aquesta crònica comença llavors, a l'inici d'una matinada que ens va recordar com érem abans de tot aquest desgavell.

Al Sónar sempre sona un beat retronant. No a tothom li importava que a l'escenari Pub s'estigués celebrant un dels concerts més esperats del festival, perquè força gent ballava al Club amb D Johnston, un punxadiscos clàssic de la ciutat, que lluïa una samarreta del grup Slint mentre sonava eclèctic i virtuós. A pocs metres, eufòria amb Conducta, reputadíssim DJ i productor anglès, que feia una sessió d'UK garage amb remescles inesperades i celebradíssimes, com la de California girls de Katy Perry a trenta mil revolucions. Aquí tothom hi troba el seu espai sempre que vulgui moure una mica els malucs.

Poder argentí

Però aquella hora la notícia era Nathy Peluso, que repetia al festival després de protagonitzar el concert inaugural de dijous. Feia gairebé un any que no actuava a Barcelona, on és adorada amb l'estatus que mereix avui dia: és una de les artistes més en forma del panorama llatí. La cantant argentina segueix allargant el xiclet de la gira Calambre, en marxa des de principis de l'any passat i que tantes alegries li ha donat. Amb una banda excel·lent –i plena de músics catalans–, Peluso va ser el torrent d'energia i potència habitual: en només quatre cançons ja havia ensenyat bona part de les seves virtuts, perquè la seva és una proposta polièdrica en què sonen seguides Celebré, Sana sana, Buenos Aires i Puro veneno. Com si sonés una mixtape de música negra i llatina. Pop, rap, R&B, salsa. Peluso va picant d'aquí i d'allà amb encert, mostrant-se poderosa, desafiant i absoluta reina de l’escenari.

El seu va ser un concert una mica més curt de l'habitual, adequant-se al format festival. Com sempre, sexualitzada, ensenyant tanga i ballant més que sinuosament amb el micro, Peluso va tenir moments d'alta brillantor, com amb Mafiosa o la cançó resultat de la sessió amb Bizarrap, clau en la seva carrera i que marca part de la seva ideologia com a artista. Pel que diu i per com ho diu: "I'm a nasty girl, fantastic. Este culo es natural, no plastic". I tal com va arribar va marxar, deixant per al record una figura messiànica, fent jugar la seva silueta a contrallum amb els audiovisuals, saltant a la corda i acomiadant-se amb Camilo Sesto. El seu Vivir así es morir de amor potser no és la millor versió que s'ha fet mai, però serveix per acomiadar-se amb un karaoke.

Matinada electrònica

De l'exuberància de Peluso es va passar a la sofisticació de Moderat, un dels plats principals del menú. Molta expectació amb el trio alemany, motivada pels cinc anys que s'han passat sense trepitjar cap escenari, ni de la ciutat ni de cap altre lloc. Especialment estimats pel públic de Barcelona (col·leccionen actuacions tant al Sónar com al Primavera Sound), van emergir de l'obscuritat i el fum amb tres grans pantalles per fer un directe força centrat en la presentació del seu últim disc, More d4ta. Aquest nou treball, que simbolitza la destrucció de la intel·ligència de l'home, traça textures obscures en les quals entren sinuoses escletxes de llum. Potser tot plegat es va fer una mica monòton, però de tant en tant van anar traient artilleria pesant, com amb A new error, un dels grans moments del festival.

L'últim gran reclam de divendres eren els francesos The Blaze, a mig camí entre el pop electrònic i el trance. Van fer un concert bastit a partir de les seves rotundes melodies i mitjos temps que s'acceleren. Un concert harmònic i ple de detalls d'orfebreria, el dels cosins Guillaume i Jonathan Alric, als quals només els podem demanar més visites (tot just era la segona a Barcelona) i una mica més d'activitat. Pel que fa a la resta, cançons com She van sonar rotundes i preciosistes. Amb The Blaze enfilàvem el final de la jornada: no hi ha temps per descansar, ens esperen noves nits de glòria després de tant de temps sense Sónar.