Les Pitiüses: el paradís perdut dels fills de les flors

PalmaFou entre final dels seixanta i començament dels setanta, fa mig segle: milers de joves, de les més diverses nacionalitats, arribaren a les Pitiüses cercant una vida alternativa a la societat de consum: els anomenats hippies, ‘fills de les flors’ o ‘peluts’. Nova Editorial Moll ha rescatat, quaranta anys després de la seva publicació, el relat en primera persona d’un català, Josep Maria Rossell, que va passar 111 dies a la Formentera hippy del 1970. Blue bar fou prohibit dos pics per la censura franquista i no va veure la llum fins al 1980, a l’editorial Pòrtic.

El psicòleg Carlos Gil Muñoz, autor d’un estudi sobre els hippies de Formentera, calcula que “no menys de dos mil joves” d’aquestes característiques “han estat” a les Pitiüses els mesos que ell duia a terme la seva recerca. Rossell retrata una vertadera Babel d’orígens, llengües i nacionalitats. De 119 enquestats, Gil en registra 47 dels Estats Units, 25 britànics, 14 francesos, 8 holandesos, 7 alemanys, 5 espanyols, 3 danesos i 2 noruecs. Imaginem l’impacte que allò suposava en unes Eivissa i –sobretot– Formentera molt més poc poblades que ara i amb un turisme encara incipient.

Gil distingeix entre els hippies autèntics, “el jove que s’havia marginat voluntàriament i que tenia una certa filosofia que explicava la seva posició”, i els que només n’adoptaven l’aparença i actitud a les vacances, als que anomena ‘pseudo-hippies’, ‘pipis’ o ‘hippies de plàstic’. També Rossell diferencia entre “els veritables –que són relativament poquíssims"– i “els disfressats –que comptabilitzen prou la majoria".

Quant a l’actitud dels illencs cap a ells, Gil destaca la “convivència realment admirable” i “l’actitud complaent dels habitants (sobretot a Formentera)”, si bé amb “detractors extremistes i benefactors entusiastes”. “Convenen a l’uníson”, registra Rossell, “que les florides plèiades de joves (...) han estat les úniques protagonistes del gran salt turístic de les Pitiüses”: “No es fiquen en res ni amb ningú (...) Han salvat l’illa, a pols, i de manera agradosa”. 

No tothom pensava el mateix, és clar. L’autor de Blue bar deixa constància també dels ‘pelats’, els anti-hippies, que “alguns titllen de nazis”, i d’un ric agricultor el hobby del qual és “la caça del hippy”: és a dir, apropiar-se de la roba o els utensilis dels joves que troba a les seves terres. Així com d’una “organització il·legal de joves” que els apallissen o “tallen al zero en força casos els qui arrepleguen amb els cabells llargs”. 

Pacifisme, artesania i nins 

El consum de drogues era una pràctica que s’atribuïa a aquella colònia babèlica. Gil registra que el 77% fumava haixix o marihuana, el 72% prenia LSD o similars i, en canvi, només un 17% havia tastat l’heroïna i un 13%, les amfetamines. Rossell assegura que “els hippies i els que juguen a ser-ho no són subministradors”, és a dir, no trafiquen, “sinó subministrats. La que tenen se la guarden. I prou”. 

Per què, justament, unes Eivissa i Formentera encara sota la dictadura franquista es convertiren en el paradís d’aquells joves que volien viure en llibertat i harmonia? Gil Muñoz reconeix que “no està molt clar”, però recull que Califòrnia, Londres, París, Eivissa, Formentera, el Marroc i l’Índia “era el itinerari que un jove americà” –la nacionalitat més abundant entre ells– “considerava habitual i gairebé obligatori”.  

Assegura el periodista i editor Joan Cerdà que aquella presència, breu però intensa, “fou cabdal per connectar la societat eivissenca i formenterera amb el seu entorn, omplir de contingut i situar al mercat la indústria turística illenca i, a més, constituir el primer moviment d’oposició al franquisme des dels anys immediats a la victòria de les tropes rebel·lades el 1936”. 

Cerdà data el període hippy de les Pitiüses entre el 1968 i el 1971: el juliol d’aquell any, a Santa Eulàlia, “uns 300 joves s’enfrontaren a les forces policíaques i a grups de ciutadans que les auxiliaren; els incidents s’iniciaren quan la Guàrdia Civil manllevà els galliners d’una comuna hippy”. Un fet insòlit, ja que el pacifisme era una de les seves senyes de identitat: “Sublim, fins i tot heroic de vegades”, certifica Gil, qui recorda, com no, “una tallada de cabells a un hippy a mans d’uns brètols espanyols”. 

“En poc més de tres anys”, afegeix Cerdà, “el sistema repressiu franquista expulsà de les Pitiüses prop de 5.000 hippies de més de 30 nacionalitats diferents, mobilitzà i multiplicà les forces policíaques i les dotà de millors mitjans materials”. Rossell recull periòdiques batudes, en les quals els joves eren conduits al port per ser embarcats. “El 1973 ja no quedava a Formentera cap residu dels hippies perennes ni dels ‘hippies’ d’estiu”. 

L’estudi de Carlos Gil assenyala que el 60% dels hippies a Formentera eren de família de classe alta o mitjana-alta i el 55% sobrevivien gràcies als diners que els enviaven des de casa, la qual cosa els duia a acostar-se, de tant en tant, a l’oficina de Correus. El 46% que obtenia els seus ingressos de la feina es dedicava, essencialment, als treballs “manuals, d’artesania, com collars, peces de punt, objectes de cuiro, sandàlies, bijuteria...”, el que seria l’origen dels mercadets hippies que han arribat fins als nostres dies.

Curiosament, Gil titlla de “lamentable” la situació dels nins dels ‘hippies’, “mig nus, desnodrits, mal vestits (...) si són grandets, deambulant sense rumb, bruts i mendicant als bars”. La versió de Rossell resulta diametralment oposada: “Van ben nets (...) Els bebès disposen del suficient aixovar per canviar-los contínuament (...). Tothom en té cura, esdevenen amb certesa els fills de la col·lectivitat. D’aquí que es presentin perfectament sociables”. 

Hi jugà, Dylan, a escacs?

El Blue Bar que dona títol al relat de Rossell era un dels llocs habituals de reunió dels fills de la flors, ben igual que la mítica Fonda Pepe, tot dos a Formentera. A Eivissa, alguns dels establiments vinculats a la presència dels hippies han estat Ca n’Anneta, a Sant Carles, i Les Dàlies, a la mateixa localitat, on, segons la investigadora Elsa Cardona, “es creà un dels primers mercats hippies de l’illa”, si bé ja als anys vuitanta.

Antonio Mesperuza Rotger, d’origen mallorquí, va ser un d’aquells hippies entorn del 1970 i hi va passar dos anys entre Eivissa i Formentera. “Cadascú vivia al seu aire. Hi havia grups de gent que feien servir les coves, tots ens dúiem molt bé, n’hi havia de totes les procedències. Jo vaig viure a una pensió, després a un càmping a Sant Antoni i més tard a les coves”. Feia d’artesà i venia els seus productes al carrer. Una de les seves clientes, relata, fou Cayetana d’Alba, una habitual d’Eivissa, que “em va comprar una pedra de Mauritània”.  

Amb la gent d’Eivissa i Formentera, la relació era “bona”. Tampoc, pel que ell recorda, no hi havia gaire conflictes amb l’autoritat policial: semblaven més interessats a admirar les joves hippies que en hipotètiques activitats delictives. Evoca el Blue Bar i la Fonda Pepe i, a Eivissa, altres punts de trobada habituals, com La Tierra, La Nada, el Black Sheep o un restaurant econòmic, el Mariano. El record que té d’aquella etapa és “feliç”.  

Contacte amb la natura, vestits de colors, banyar-se i prendre el sol nus, celebrar el pleniluni... “Atenen amb vertadera estimació els animals”, afirma Gil, “fins al punt que (...) recullen tots els cans que ningú no vol, encara que estiguin malalts”. “Cans i moixos, instintivament comprensius amb les criatures” dels hippies, “practiquen amb ells jocs pacífics”, afegeix Rossell. 

L’enquesta de Gil revela que el 36% dels ‘peluts’ eren universitaris, “el que suposa un nivell cultural important” per a l’època, si bé havien interromput el seus estudis. Llegeixen autors com Camus, Poe, Proust o Dostoievski i, sobretot, Hermann Hesse, admiren El Bosch o Picasso i 2001 una odissea de l’espai de Kubrick és la pel·lícula més citada.

Però, sobretot, els agrada la música, és l’art favorit del 75%. I Formentera generà el seu propi mite musical: del Blue Bar, comenta la periodista Irene Canalís a La Marea, “es diu que l’han trepitjat (...) Bob Dylan o el grup Pink Floyd i, entre d’altres menys versemblants, el mateix Bob Marley, a més d’haver inspirat a King Crimson el tema Formentera Lady”. De fet, sembla dubtós que Dylan hagi estat mai a la Pitiüsa menor, tot i el testimoni del pianista i conseller autonòmic Pius Tur, qui relatava haver jugat amb ell a escacs a la Fonda Pepe.

Una pel·lícula amb aquest títol, Formentera Lady, l’estrenava el 2018 Pau Durà protagonitzada per José Sacristán, en la pell d’un vell hippy resident a l’illa. També l’escriptor Xavier Moret li ha dedicat Formentera blues, una de les històries del seu detectiu Max Riera, que hi hauria viscut, de jove, i investiga la mort d’una hippy, quaranta anys abans. El documental del 2017 d’Agustí Vila Dream Songs, amb guió d’Enrique Juncosa, dona veu als darrers supervivents d’aquell somni de fa mig segle que convertí les Pitiüses en el paradís dels fills de les flors.