Jeroni Mas Fiol: "El pitjor càstig és condemnar-te a veure't com una persona maligna només per ser tu"

PalmaJeroni Mas Fiol (Sa Casa Blanca, 2002) acaba de veure publicat el seu primer poemari, Castigar la fera (Viena Edicions), guanyador del V Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2022. El llibre està dividit en dues parts que funcionen per separat, però també conjuntament: La fera i El càstig. Plena de conceptes cristians, l'autor convida a reflexionar sobre el bé i el mal, el càstig, la culpa i com influeix la mirada externa en la determinació de què és cada cosa.

Heu escrit un poemari certament visceral, però a la vegada meditat, o calculador. Ho dic perquè parlau de l'animalitat, d'impulsos, però des de l'observació i anàlisi d'aquests mateixos. Hi estau d'acord? Com descriuríeu Castigar la fera?

— M'agrada això que és visceral i calculador, perquè és el que volia fer. Quan em vaig plantejar el poemari volia fer un joc de veus en què mai saps si el jo poètic és la fera, qui castiga o una persona externa que ho calcula, que ho analitza. El joc de veus és això i et manté en tensió constant. També m'agrada la idea de viatge, perquè mostra com el jo poètic va acceptant el mal intern i, després, com va aflorant de dins seu i des de la societat un càstig, com una conseqüència d'aquest mal. Veig Castigar la fera com una investigació, un convit a la reflexió sobre el tema de la maldat, la ferotgia i el càstig.

Els vostres versos imposen al lector situacions en què a vegades un voldria tancar els ulls, que escarrufen un poc. És un poemari obscur. Per què?

— M'interessen els poemaris impactants, que aquestes imatges et facin tancar els ulls. Això va servir per parlar de la ferotgia. M'ha influenciat molt, en això, Jaume C. Pons Alorda, sobretot el seu poemari Era: moltes vegades, com a lector, no entens o no saps què està passant, però les paraules t'impacten i et quedes amb això. És un recurs interessant.

 Què teniu, vos, de fera?

— Un poc tot. Per jo la fera, en realitat, és la vertadera maldat de l'ésser humà; una fera és inconscient, i és des d'on neix la maldat, del no saber què estàs fent.

La moral judeocristiana que duim, molts, incrustada al fons del cervell sempre té el càstig a la punta de la llengua.

— És que pensar que hem superat la religió o el cristianisme és una mentida. Consider que és bastant cristià, aquest poemari, encara que pugui criticar la religió. La culpa és el germen del càstig, i tots aquests conceptes estan estesos per culpa del cristianisme. Veig el poemari com un convit a la reflexió, a espolsar i intentar construir, jo no faig res per construir res nou o aportar alguna cosa, senzillament pos damunt la taula la pregunta de si això està bé i què podríem fer per canviar-ho.

Com vos castigau? 

— Si el càstig neix de la culpa, et castigues sentint-te malament. El pitjor càstig és el que t'infligeixes tu mateix, quan et fiques dins el personatge de l'antagonista i penses que tot el que fas està malament.

Quin seria el pitjor càstig que vos podrien imposar?

— El càstig de jo mateix. El pitjor càstig és condemnar-te a veure't com una persona maligna només per ser tu. Ser el culpable; ser, de per si, el culpable. La idea que no hi ha bondat dins tu, que només pots ser dolent. Em sembla terrorífic.

Laia Llobera n'ha escrit el pròleg. Diu que el poemari és una "una davallada als inferns del pitjor de l'ésser humà, que viu en un món dominat per la mentida". Heu fet aquesta davallada?

— He fet aquesta davallada? Sí, però tothom ho fa. Tothom fa coses dolentes, fa un viatge cap a la culpa i a mirar si hi ha bondat o no. Crec que és una cosa bastant universal. No pens tot el que dic al poemari, però segurament sí.

La vergonya, la culpa, l'odi. La mirada dels altres: "Com el màrtir / que passeja / els seus pecats: / la monumental creu de fusta, / he aconseguit vagar / per aquests carrers / ja coneguts / convertit en el centre / de tots els udols / acusadors / i fraterns/. Com vos relacionau amb aquests conceptes? Com els pensau, com se vos apareixen?

— M'han comentat que també s'hi veu el panòptic de Foucault precisament per això, perquè la idea que només feim la bondat perquè ens vigilen és molt prenent al poemari. Hi ha, també, moltes reflexions sobre la germanor, és una manera de posar el personatge que et vigila. Una cosa és dolenta quan algú ho diu, la maldat es declara a partir de l'altre. Neix de l'inconscient, es manifesta amb una acció i es determina en funció de l'altre i de la col·lectivitat.

Fe, càstig, màrtirs, Déu, pecats, moral, rosaris, condemna... Els conceptes religiosos tenen un pes importantíssim en l'obra. Per què?

— Aquest germen de la bondat i la maldat, aquesta dualitat, ve d'aquí. L'existència d'un bo i un dolent ve de la idea cristiana de tot, i no ens podem escapar de què som societats cristianes. Per això tenen molt de pes, són la llavoreta que fa que aflorin tots aquests sofriments.

El poemari és ple de dualitats (des del títol, Castigar la fera) estranyes, de conceptes oposats que fan la mateixa por (siguin de llum o de fosca) que posen en tensió al lector.

— Està ple de dualitats perquè volia que fos un poemari dual i ambigu. M'interessava la idea de dual, el relat davant la mateixa realitat. Tot s'ajunta amb la idea del pèndol, que el que acaba dient és que no existeixen grisos, sinó que pendolam entre la bondat i la maldat... I volia això, mostrar les dualitats per veure les flaqueses que tenen. Anam transitant entre l'una i l'altra.