El pitjor i el millor cinema social conviuen a Canes
'Capernaum' segueix la recargolada història d’un nen de 12 anys que marxa de casa quan els pares casen la seva germana petita amb un home a canvi d’una rebaixa del lloguer
CanesLa cineasta libanesa Nadine Labaki és intel·ligent i sap que bona part de la crítica atacarà la pel·lícula que ahir va presentar a la competició de Canes, Capernaum, per fer pornografia de la desgràcia i convertir la dramàtica història d’un nen dels suburbis de Beirut en un espectacle cinematogràfic immoral. Per això, en un moment del film, un dels personatges li retreu a l’advocada del nen -interpretada per la mateixa Labaki- que es permeti jutjar-la des de la seva posició privilegiada. Un joc metalingüístic que en el fons demostra el cinisme d’una directora que sap perfectament el territori en què es mou. Capernaum, que serà un dels èxits de la temporada en el circuit de cinema d’autor -i compta que no guanyi la Palma d’Or- segueix la recargolada història d’un nen de 12 anys, el Zian, que marxa de casa quan els pares casen la seva germana petita amb un home a canvi d’una rebaixa del lloguer. L’epopeia posterior del Zian és un catàleg dels temes estrella del cinema social: explotació infantil, desestructuració familiar, crisi dels refugiats, indefensió dels immigrants... Turisme de la misèria amb plans exquisits i música de violins que captura el dolor i la misèria dels desposseïts amb les millors intencions i els pitjors resultats.
També a la secció oficial, Ayka aborda temes molt semblants als de Capernaum amb resultats diametralment diferents. Una càmera dardenniana segueix una immigrant del Kazakhstan des que es desperta a l’hospital fins que marxa, deixant enrere el fill que acaba de tenir. L’Ayka està sola, atrapada en una ciutat hostil, sense papers i deu a uns gàngsters uns diners que no té. Ser mare no és una opció. A diferència de Labaki, el kazakh Sergey Dvortsevoy no trafica amb el dolor dels personatges per esprémer l’empatia de l’espectador: només observa la seva lluita agònica de l’Ayka (extraordinària Samal Yeslyamova) per sobreviure amb un respecte commovedor, sense jutjar-la mai, capturant amb realisme esfereïdor la cruesa gèlida del Moscou que habiten els immigrants de les repúbliques bàltiques.
