Pla, Nadal i Lampedusa, que tot canviï i res canviï

BarcelonaPer a la seva sensacional pel·lícula Aspectes i personatges de Barcelona 1964, el fabulós Carles Barba es va colar al sopar del premi Nadal d’aquell any al Ritz. En un gloriós color veiem Guillermo Díaz Plaja, Tomás Salvador, Luis Romero, Camilo José Cela, Josep Maria Espinàs i el seu cunyat Néstor Luján, a més de Sempronio, cronista imprescindible de Barcelona i segurament sense parangó. “Els homes de lletres”, diu Barba amb el seu verb clarivident i mordaç, i retrata l’esdeveniment literari amb tot luxe d’adjectius per recalcar-ne la sofisticació i l'exclusivitat, sobretot, val a dir-ho, a la Barcelona de grans contrastos i desigualtats de mitjans dels anys 60. Encara faltaven quatre anys per al naixement del premi Josep Pla, sempre concedit –juntament amb el Nadal– el dia de Reis. Fa uns quants anys, en una conversa informal –abans o després d’una entrevista–, el gran Espinàs em deia que no entenia per què el premi Josep Pla havia perdut la nomenclatura original: “Premi de prosa Josep Pla”. Espinàs deu estar content, perquè ja fa alguns anys les cròniques periodístiques han recuperat la vella definició amb la paraula prosa que a ell tant li agrada. Quan vull pagar amb targeta el taxi que em porta a l’Hotel Palace –ja fa anys que no es diu oficialment Ritz–, la taxista em diu que amb American Express no, sisplau. Em deu haver vist cara de milionari. Penso en Barba, en la seva pel·lícula, en les seves paradoxes i en com el trobo a faltar.

Et dono Fementida, un collaret com a penyora: crida l’atenció el títol d’un dels cinc finalistes del Pla. Quin bon homenatge a Carme Riera i el seu Te deix, amor, la mar com a penyora. Riera va guanyar el Pla l’any 1994, però no amb tan poètic títol, sinó amb Dins el darrer blau. Veig arribar Riera i saluda afectuosament Pere Gimferrer, que deambula pels passadissos i sales nobles amb una bossa de Chanel i les seves tres fundes d’ulleres. L'obertura recent del restaurant Amar fa que el còctel de benvinguda s’hagi traslladat a la Sala Dalí. Nom amb solera, sens dubte. “Que tot canviï perquè tot continuï igual”, és Guillem Terribas qui no pot evitar la citació lampedusiana. El llibreter de la 22 de Girona llueix a la solapa la seva Creu de Sant Jordi. El seu col·lega Lluís Morral, de la Laie, ha optat per una insígnia amb el logo de la llibreria. Joan Safont em recorda que avui es compleixen vint anys des que Hèctor Bofill va recollir el Pla i es va proclamar “imparable” junt amb els seus col·legues de generació Manuel Forcano –avui membre del jurat– i Sebastià Alzamora, a qui veig aparèixer per la porta. També llueixen els cabells platejats de Gerard Quintana. “Els Reis s’han portat bé?”: quina millor pregunta per trencar el gel? “Doncs avui penso en Sol i de dol”, improvisa un periodista. I per què? Doncs per la temàtica de les obres candidates, tot són solituds i dols, homenatges als estimats que ja no hi són. El Pla i el Nadal, els dols, Lampedusa i que tot (o res) canviï.