El plany dels directors d’hotel

PalmaEls hotels són com petites ciutats amb habitants en trànsit a la recerca de la felicitat. Els encarregats de vetlar per aquesta quimera són els directors d’hotel. A les Balears l’ofici ha canviat molt d’ençà del boom turístic dels anys seixanta. Ho sap bé el palmesà Daniel Quetglas Bark, de 54 anys. És fill dels primers mallorquins cosmopolites. “Mon pare –diu– era de Santa Maria i, en acabar el servei militar, decidí anar a Alemanya a fer feina a l’hostaleria. Allà conegué ma mare i, al cap d’un temps, tornà a Mallorca, on vàrem néixer jo i els meus dos germans. Com que sabia idiomes, tot d’una començà a fer feina de recepcionista en un hotel fins que n’arribà a ser director”.

El pare de Quetglas s’encarregà d’obrir molts d’establiments no només de Mallorca, sinó també de les Pitiüses i de la Península. “Jo –apunta el fill– vaig viure en primera persona la destrucció del territori, la coneguda balearització. Record Cala Sant Vicent d’Eivissa i la platja de Talamanca quan gairebé no hi havia res”. Les recepcions dels hotels es convertiren en l’escoleta d’aquell nin: “Vaig tenir una infància molt feliç. Ma mare ens ensenyà als meus germans i a mi que havíem de fer bonda perquè érem els fills del director. Sempre havíem d’estar pendents dels clients”.

En aquells primers temps la ‘gallina dels ous d’or’ exhalava romanticisme: “En una època en què encara no hi havia internet, els turistes eren més innocents. Venien sense saber res del lloc, amb ganes d’interactuar amb la població local. A Cala Millor un conserge, en plegar de la feina, se n’enduia uns quants a espolsar ametles i garroves a la seva finca de Sant Llorenç. També hi havia turistes habituals de cada estiu que arribaven carregats de regals per als fills del personal”. Llavors ningú no feia cap problema en cas d’una sobreocupació, el famós overbooking: “Mon pare arribà a posar dues persones que no es coneixien de res en una mateixa habitació dos vespres seguits. A vegades eren fins i tot home i dona. En alguns casos es formaren matrimonis”.

L’experiència caribenya

Ben aviat Quetglas s’interessà pels espectacles d’animació que cada vespre entretenien centenars de turistes sense haver de sortir de l’hotel. De gran, no dubtà a dedicar-s’hi. El 1997, a 27 anys, li arribà l’oferta laboral de la seva vida: “Jo tenia moltes ganes de veure món i Riu Hotels m’oferí dur aquells espectacles a Mèxic. Aleshores la cadena mallorquina acabava de desembarcar a la Riviera Maya, que començava a prendre forma com a gran zona turística. Hi havia d’estar un any, però n’acabaren sent desset. Després m’enviaren set anys a República Dominicana, on m’ascendiren a director d’hotel. A Jamaica n’estaria set més fent el mateix, i a Costa Rica, dos”.

De sobte aquell palmesà passà d’animar els turistes des de dalt d’un escenari a fer-ho des d’un despatx: “Sempre havia volgut ser director d’hotel. A casa tenia un bon referent. He arribat a tenir a les meves ordres prop de mil empleats. És un càrrec que et dona molt de poder i mentalment has de ser molt fort per totes les responsabilitats que tens. He vist directors que han perdut el cap”. El 2014 fou l’hora de posar fi a l’‘Erasmus’ caribeny: “Tenia ganes de tornar. El canvi va ser brutal. Em vaig trobar amb una Mallorca que, en plena globalització, estava totalment massificada amb gent fent-se selfies pertot. Llavors em vaig adonar que ens havíem passat de la retxa. Als noranta hauríem hagut de deixar de construir hotels. Mon pare, que morí l’any passat, pensava el mateix”.

Propines a la baixa

De tornada a l’illa, Quetglas es posà a fer d’executiu en una empresa hotelera: “No vaig voler continuar fent de director d’hotel. Aquí, a diferència del Carib, és més una feina d’oficinista. A més, està mal pagada. El 2014 un director d’un tres estrelles podia guanyar uns 2.500 euros nets, res a veure amb el que es cobrava durant el boom turístic”. La crítica s’estén a la resta del personal: “Abans l’hostaleria atreia gent de la Península, que, amb el sou, es podia comprar una casa tranquil·lament. Llavors sí que es vivia del turisme. Ara molts dels treballadors són llatinoamericans, gent que està disposada a viure en una habitació en lloc d’un pis. Altres ho fan al carrer dins d’una autocaravana. Mai no m’hauria imaginat que això passàs al nostre arxipèlag. Al Carib, els hotels almenys donen allotjament als treballadors de fora”.

Segons l’antic director de Riu, la pèrdua del poder adquisitiu en l’hostaleria està relacionada amb la irrupció de l’euro a principi del segle XX: “Abans les propines eren un bon complement a uns sous que tampoc no és que fossin molt més elevats que ara. Amb el canvi de marcs o lliures esterlines a pessetes sortia guanyant molt la moneda forta. Als estrangers tot els semblava molt barat i, per això, donaven propines generoses. L’euro feu que tot s’encarís. Un cafè, de 100 pessetes, passà a costar un euro, de manera que les propines baixaren moltíssim”.

Quetglas no s’està de carregar durament contra el tot inclòs: “Al Carib els hotels són com petites ciutats enmig d’entorns amb pocs habitants i aquesta oferta és un luxe. Aquí, en canvi, és de molt mala qualitat. La nostra planta hotelera també s’hauria de canviar. Ha quedat obsoleta amb habitacions molt petites. Una manera de reduir el nombre de turistes i mantenir els guanys seria fer-les més grosses, com les del Carib”. Tanmateix, aquestes modificacions potser seran inútils davant dels importants canvis que vindran: “Cada vegada la gent viatjarà menys perquè volar serà més car a causa de l’escassetat del petroli”.

Una directora pionera

Des de Manacor, María Rodríguez, de 67 anys, també es fa creus de com s’ha degradat la indústria turística. Fa un any que es va jubilar com a directora d’hotel. Fou una de les primeres de la seva generació a ser-ho a Mallorca. Nascuda a Zamora el 1957, a quatre anys emigrà amb la família a Alemanya, on el seu pare aconseguí crear una petita agència de viatges. “Amb el boom turístic –diu– s’instal·là a Cales de Mallorca, on llogà 200 bungalous per arrendar als turistes que el seu soci li enviava des d’Alemanya. A mi aquell món m’interessà molt. Així, a 16 anys, vaig decidir venir aquí per ajudar-lo al costat de la meva mare”.

Ben aviat Rodríguez deixà el negoci del seu pare per passar a Sol Melià, de Gabriel Escarrer, on feu de secretària de direcció i, al cap d’un any, de subdirectora a la zona de Cales de Mallorca. El gran bot professional arribà a 44 anys, quan, de la mà de Riu, ascendí a directora d’un hotel de Cala Millor, que acabà sent venut a Protur. “Jo –assegura– tenc molt de caràcter. Mai no em vaig sentir qüestionada per ser una dona, però notava que havia de demostrar més que un home, que sempre ha tingut més facilitats per accedir a llocs de responsabilitat. Vaig haver de deixar de treballar durant dos anys per poder criar els meus dos fills. Avui, a l’empresa d’on em vaig jubilar, de 17 directors només n’hi ha tres que siguin dones”.

A la dècada dels vuitanta, Rodríguez presencià un canvi de dinàmica important en el sector: “Per guanyar més doblers, els hotels reconvertiren en habitacions els allotjaments que des del boom turístic tenien reservats per als treballadors peninsulars. Aquests no tingueren més remei que cercar-se la vida i assumir una despesa que abans ja tenien coberta. Eren uns allotjaments que popularment es coneixien com a ‘llorigueres’ perquè s’ubicaven a la part més lletja de l’edifici i sovint estaven mal ventilats. Amb la reforma, però, quedaren molt bé”.

Vida cara

L’entrada de l’euro feu que tot s’encarís i que la classe obrera s’empobrís. “Ara –recalca l’exdirectora– una dona de neteja cobra 1.500 euros nets. Si ha de destinar uns 800 euros a l’habitatge, ja no li queda res per viure. A l’hora de pagar, però, els hotelers se cenyeixen als convenis col·lectius d’hostaleria de les Balears, que són uns dels millors de l’Estat”. Hi ha, però, un altre factor a tenir en compte: “Avui també es cobra menys perquè estan més regulades les hores extra, que abans eren un sobresou important juntament amb les propines, que igualment han baixat. Tot plegat fa que els hotels no puguin fidelitzar els seus treballadors, tal com passava abans”.

Rodríguez és conscient de la magnitud de la tragèdia: “Durant el boom turístic no hi hagué cap mena de planificació. Tot era tenir més habitacions i fer caixa. Ara ja feim tard”. A parer seu, la solució a l’actual massificació de les Balears no és gens fàcil de trobar: “Sembla que si llevam el lloguer vacacional d’Airbnb, tot s’arreglarà. El problema, tanmateix, és més d’arrel i s’ha de tenir en compte que som unes illes amb uns recursos limitats”. Per acabar, una pregunta queda enlaire: “Qui serà el valent que s’atreveixi a prendre mesures efectives per recuperar la relació harmònica que hi havia abans entre turistes i residents?”.