Plega la històrica botiga de discos Arsis

TarragonaUna menys. La històrica botiga de discos Arsis de Tarragona plega. Mig segle de vida dona molts records però no t’alimenta, i el propietari, Paco Soler, abaixa la persiana. Aquests últims dies entra molta gent a comprar, però dilluns aquest local del carrer Fortuny ja no obrirà més al públic.

“És un moment de tristor, però també dels més bonics de la meva vida. Rebo moltes mostres d’afecte”, revela Soler. Ho diu amb un gran somriure, però amb el punt d’amargor de saber que si haguessin vingut abans no caldria tancar. “Els números són els que són: vermells”, conclou el seu fill Àlex. Va mamar la botiga de petit, però ja fa temps que se’n va desvincular. De fet, ni tan sols viu a Tarragona i només ha vingut a donar un cop de mà per desmuntar-la. Hi ha grans descomptes i ofertes, però molt de gènere, encara: “Ja està tot malvenut, s’ho emportaran”. Obrir és com un ritual de comiat.

¿La revifada del vinil, tan de moda, no és suficient per mantenir aquesta botiga històrica? “En una ciutat viva sí, però Tarragona està morta”, diu l’Àlex. Son pare s’arronsa d’espatlles: “La gent ja no porta ni CD al cotxe, els hàbits han canviat molt. Tot ha canviat molt. Internet ens ha portat coses bones i dolentes. Què hi farem”.

En el llenguatge musical, arsi fa referència al temps feble del compàs, que n’és també l’elevació, i es contraposa a la tesi, que és la caiguda i el temps fort. Per al Paco, però, “és quan a la missa els capellans alcen la veu”, i fa el gest d’aixecar les mans. Tarragona encara arrossega la fama de ser ciutat de capellans, militars i funcionaris, però tant se val en aquest cas. El nom no el va triar ell.

“Arsis era una botiga de petits electrodomèstics i música. Hi vaig començar el 1969 perquè treballava de DJ i em va engrescar la meva germana”. Ja no li va canviar el nom. El 1975, Arsis es va traslladar al carrer Gasòmetre, a un local més gran, i el 1996, al carrer Fortuny. No és un local amb aquella pàtina indefinidament acollidora de les botigues històriques. En un suro penjat a la paret, rere el taulell, cal fixar-s’hi per veure fotos d’un joveníssim Paco amb les actrius Bárbara Rey o Nadiuska; els cantants Joan Manel Serrat i Tino Casal, o el presentador Paco Lobatón. Un diploma emmarcat del 1979 dona fe que és “ máster de popularidad en la especialidad de discos ”. A l’aparador llueix un racó amb figures dels gegants i la Mulassa del Seguici Popular.

Una àvia s’entesta a comprar-ne una a una criatura que plora quan la mare intenta frustrar, sense èxit, l’operació. “M’encanta la gent, per ser botiguer t’ha d’agradar molt tractar-hi”, comenta. No cal que ho digui. Aquesta és la solera autèntica de l’Arsis. “És una llàstima, el final d’una època”, lamenta Francesc Vallès, mentre paga la seva compra. Sembla que pensi en veu alta quan afegeix: “Què hem d’esperar si ja ningú parla amb ningú i la gent camina encongida mirant la pantalla del mòbil”. Es fa un petit silenci fins que el trenca un “què hi farem”.

Al Paco li agrada tant l’Aretha Franklin que voldria que sonés la seva música al seu enterrament. “No ho posis, això”, demana. Al final, però, hi accedeix. Defineix molt bé el tarragoní que, als seus 78 anys, no es volia jubilar perquè li agrada la música, però sobretot la gent. Costa de creure però ho afirma: “No m’avorriré”. Adeu, Arsis.