'Pobres criaturas', l’odissea sexual d’Emma Stone

¿Ha creat Yorgos Lanthimos, per a sorpresa de totes, una divertidíssima odissea feminista? ¿O és Pobres criaturas un film que planteja de manera molt intel·ligent –i fent servir les paraules d'una col·lega de professió– la perfecta fantasia masculina d'una atractiva dona-nena amb un insaciable apetit sexual? En alguns passatges, aquesta versió femenina, còmica i luxuriosa del mite de Frankenstein potser flirteja amb la segona idea (el segment de París, el personatge de Margaret Qualley), però dos elements inclinen la balança cap a la primera opció: un desenllaç radical, diferent de la novel·la d'Alasdair Gray, i el treball actoral –i autoral– d'Emma Stone, també productora del film.

En una interpretació agosarada, sense xarxa de seguretat, l'actriu encarna Bella Baxter, una dona morta que torna a la vida gràcies a un mad doctor (Willem Dafoe) que es converteix en una figura paternal controladora. Bregada en la improvisació i la comèdia física, Stone fa visible el trajecte vital de la Bella –des dels seus balbucejants i infantils primers passos a la procacitat sexual i confiança intel·lectual que exhibeix com a adulta– a través d'un treball excèntric i dislocat amb el cos. La mostra més evident és una grandiosa escena de ball compartida amb un Mark Ruffalo que s'ho passa d'allò més bé amb el seductor de pacotilla que interpreta.

L'heterogènia i aclaparadora proposta formal del director de La favorita (lents deformants, imatgeria digital barroca) està en absoluta sintonia amb el viatge de la Bella, i s'estabilitza a mesura que la jove passa de la dependència a l'autonomia, i de la ignorància al coneixement. L'escena final, una mena de gineceu utòpic, un Jardí de l'Edèn on Déu (el Pare) ha mort i ha estat suplantat per una dona-monstre amb infinita set sexual i intel·lectual, no deixa cap dubte sobre la provocadora reflexió que el film proposa.