Les obres que s’ofereixen en streaming queden enregistrades i formaran part de l’arxiu del Principal. No obstant això, el director de l’espai, Josep R. Cerdà, té pensat enregistrar funcions amb interès educatiu, sense oferir-les en directe al públic general, per tal que els centres d’estudis primaris o secundaris que hi tinguin interès puguin accedir-hi, ja sigui des d’una aula o els alumnes des de casa, sempre acordant el preu i l’horari. Alguns dels títols que es preveun gravar són l’òpera La flauta màgica, de Mozart; Dados, de Ventrículo Veloz; Els condemnats, de Baltasar Porcel, i Sueño de una noche de verano, de Shakespeare, entre d’altres. El Principal ha repensat les activitats per als joves i les ha adaptat al marc de la pandèmia i les restriccions. Així, per a tots aquells joves que hi estiguin interessats, hi haurà els tallers de dramatúrgia, adreçats a alumnes de Secundària. En total s’impartiran sis tallers, que podran ser presencials o telemàtics, al llarg de dos mesos. Del primer se n’encarregarà el dramaturg i professor Sergi Baos, que coordinarà tot el projecte. També hi haurà tutories teatrals, que consistiran a treballar textos teatrals a l’aula amb professors i alumnat amb professionals del món de la dramatúrgia.
Podem parlar de teatre quan és en ‘streaming’?
El coronavirus ha disparat les iniciatives digitals del sector cultural, i això ha obert el debat entre els professionals de la dramatúrgia
PalmaClitemnestra, dirigida per Agustí Villaronga i protagonitzada per Núria Prims, és una de les grans produccions pròpies del teatre Principal d’aquesta temporada. Es basa en el monòleg que l’escriptor irlandès Colm Tóibín va posar en boca d’aquest personatge de la literatura clàssica, i es va estrenar dijous. Per a diumenge hi ha prevista l’última funció, abans que l’obra comenci a girar -si el covid-19 ho permet- per diferents teatres de Mallorca i Catalunya. Però, a més, diumenge s’ha d’emetre en streaming -val cinc euros veure-la. No és la primera obra que el Principal ofereix per internet, ni tampoc és aquest l’únic espai que ho fa. Dissabte, al teatre Principal de Maó s’hi podrà veure, en format digital, Reines de Shakespeare, tot i que en aquest cas serà un servei gratuït -“fins que puguem oferir la qualitat adequada”, explica la directora, Àngela Vallés. El coronavirus ha disparat el teatre en streaming, si és que se’n pot dir teatre. Si es veu en una pantalla, és teatre o és televisió?
“La gent va començar a dir que no era el mateix veure una obra a través d’una pantalla que des del pati de butaques, que l’streaming mataria la cultura... Ara la percepció ha canviat, es comença a contemplar com una opció interessant”, diu el director del Principal, Josep R. Cerdà, que, juntament amb el seu equip, ha decidit apostar amb fermesa per oferir aquest servei durant aquesta temporada, i les que vinguin, tot i saber que “qualsevol innovació tècnica al teatre sempre ha duit polèmica”.
La decisió d’apostar per l’ streaming es va prendre després del festival que el Principal va organitzar durant l’agost, el Fila U, en veure que aquest servei havia funcionat prou bé. Al concert d’Ainhoa Arteta s’hi varen apuntar unes 100 persones, mentre que la mitjana dels altres espectacles era de 60. Els requisits per dur-lo a terme a llarg termini eren: que fos de pagament, que l’artista, o la companyia, hi estàs d’acord, i que el resultat fos de qualitat. “Amb la reducció d’aforaments, és bo que tinguem una altra via d’ingressos econòmics i, d’altra banda, és una manera d’aconseguir que ningú quedi sense veure un espectacle per falta d’entrades”. Pel que fa a si és teatre o no el que es veu en pantalla, Cerdà és clar: “L’experiència és diferent, però quan parlam de futbol ningú no es qüestiona que el futbol que es retransmet en directe per la televisió no ho sigui”. No obstant això, assegura que el més ideal seria que l’ streaming fos un recurs per a aquelles persones que no tenen cap altra manera de veure l’obra, “quan no hi hagi més remei”.
Com amb tot el que és nou, hi ha més dubtes que respostes categòriques pel que fa a aquesta qüestió. L’actriu Esther López, de la companyia La Calòrica, té clar que no, que no és teatre. “És el que més s’hi acosta en cas que ens tornin a tancar, però és diferent. El teatre és l’espectacle en viu, i si és a través d’una pantalla, encara que sigui en directe, no és en viu”, opina. Tot i això, veu necessària l’aposta mentre els espais escènics no disposin de la totalitat del seu aforament, i també per ajudar les companyies i els artistes a tenir més visibilitat i presència al panorama; ara bé, un cop hi torni a haver els aforaments sencers, “no ho entendria”.
El director del Teatre del Mar i fundador de la companyia Iguana Teatre, Carles Molinet, considera que l’ streaming “és interessant”, però que en un sentit artístic “no podem de parlar de teatre perquè no té presencialitat”. Segons diu, “parlam d’una de les úniques arts que requereixen la presencialitat per gaudir-ne de manera sublim”; ho compara amb la música, de la qual molta gent pot gaudir a partir d’una gravació ben feta, realitzada i produïda. “Encara no conec ningú que prefereixi veure el teatre en streaming en comptes de fer-ho des del pati de butaques”, diu.
Hi ha una cosa, al teatre vist de manera presencial, que és impossible que traspassi la pantalla: la respiració. “Els ritmes de la respiració que es transmeten des de l’escenari als espectadors creen unitat, marquen els tempos i les emocions de gairebé tots els presents circulen a una velocitat i intensitat concreta”. En aquest punt, Molinet coincideix amb l’actor i dramaturg Antoni Gomila, qui es mostra més cautelós a l’hora de dir si, vist en streaming, es pot parlar de teatre o no. Quant al tema de la respiració, Gomila considera que, una funció en streaming, pot considerar-se teatre si té al darrere una realització que acosti la intensitat de la dramatúrgia i els ritmes a aquells que ho veuen des de casa. Si s’aconsegueix això, “podríem” estar parlant de teatre, o “d’alguna cosa que s’hi acosta molt”. Gomila comenta una conversa que va tenir amb Oriol Broggi sobre el tema, i recorda que el director català va citar el dramaturg canadenc Wajdi Mouawad, que parlava d’algunes claus que fan que una funció en streaming sigui, realment, teatre. Primer, no val una gravació en diferit: l’ streaming ha de ser al mateix temps; després, es requereixen un mínim de dues persones mirant la pantalla: el teatre implica comunió, un conjunt de persones allà mateix, i, en tercer lloc, tampoc s’hi val mirar-ho a casa: aquest art imposa un ritual i un espai concret, per tant, és necessari que l’ streaming es vegi, per exemple, en un altre teatre.
Inversió econòmica i tecnològica
El Principal ha destinat una partida econòmica de més de 16.000 euros a la compra de material per tal d’oferir un servei d’streaming de qualitat. S’han comprat tres càmeres de resolució 6K i un ordinador. A aquesta despesa s’hi ha d’afegir l’extra de personal, ja que a cada funció que s’ofereix per internet hi ha dues persones manejant càmera i un realitzador. La idea no és plantar una càmera que enfoqui tot l’escenari, sinó jugar amb primers plans, amb zooms, canvis de càmera. Intentar, com demana Antoni Gomila, oferir una imatge treballada que transmeti els ritmes, la respiració, a aquells que ho miren des d’una pantalla. Almenys, tant com sigui possible. “Era primordial donar importància a la qualitat, quan algú compri una entrada per veure una funció des de casa seva no veurà un subproducte audiovisual, sinó un producte audiovisual de primera qualitat”, defensa Cerdà.
El Principal és un dels teatres pioners a aconseguir tenir un sistema en streaming de pagament integrat al seu sistema de venda d’entrades i a la pàgina web, cosa que implica un desenvolupament de software concret. Per això, treballen amb dues empreses: Koobin, la de venda d’entrades, i Watchity, l’empresa que s’encarrega de crear l’enllaç per veure l’ streaming. No es tracta d’un enllaç que es pot compartir amb altres usuaris, ja que en aquest cas no tindria sentit que el servei fos de pagament, sinó que és un enllaç que està vinculat al correu electrònic a través del qual s’ha fet la compra de les entrades: només ho podran veure les persones que estiguin davant aquella pantalla en qüestió.
Per aquesta temporada, Cerdà té previst fer entre quatre i cinc emissions d’obres en directe cada mes. No obstant això, la seva intenció és estudiar altres sistemes de funcionament, com ara que hi hagi una subscripció per poder veure tots els que es faran en una temporada. Ara, però, toca “fer recorregut i aconseguir que augmentin els espectadors, que poden fer ús del servei des de qualsevol lloc del món”. La decisió, segons explica el director del Principal, és una motivació també per als tècnics i treballadors del teatre, que veuen ampliades les seves funcions dins les noves línies de treball professional de l’espai.
El Principal de Maó també ha fet una inversió per oferir funcions digitals. La directora esmenta les dificultats que implica haver fet una instal·lació d’aquestes dimensions en un teatre del segle XIX, de manera que generi el mínim impacte possible. Vallés apunta que això és el futur: “En dos anys gairebé tots els teatres ja oferiran tot tipus d’espectacles en streaming, no només funcions de teatre, i l’espectador exigirà garanties de qualitat”. Carles Molinet no confia que el teatre en streaming tingui futur, però assumeix que des del Teatre del Mar no descarten contemplar-lo com a opció segons el que pugui passar, com que vingui un altre confinament. La companyia Produccions de Ferro, que gestiona l’Espai El Tub, també fa comptes per veure si la inversió de material valdrà la pena. Sigui teatre o no, el teatre en streaming, més que una aposta de futur, és una aposta de present.
