La por és un poema de Gabriel Ferrater al Teatre Romea

BarcelonaÉs dilluns al vespre i un taxista carrega les maletes dels turistes al Raval quan comença a sonar l'alarma avisant d'un bombardeig a Barcelona. Una dona vestida de gris, amb una maleta vella i la mirada trista, ens demana que la seguim i la trentena de persones aplegades sota l'Hotel Leonardo entrem per la porta del darrere del Teatre Romea. A dins no hi ha llum i tothom està en silenci. Som en un passadís estret, la foscor ho inunda tot i només se senten les respiracions descompassades del grup fins que la dona obre la maleta i en treu una desena de fanals que guiaran el camí. S'intueixen cordes, un fum dens i les parets negres mentre avancem cap a l'interior del teatre. "Això sembla un retorn als anys 40", diu un dels espectadors més grans i més xerraires del grup.

Ell s'ha apuntat a Timere (Acció sobre poemes de guerra de Ferrater) per sentir els versos d'un dels seus autors predilectes, tot i que ja sabia que el d'aquest dilluns no seria un recital convencional. La companyia de teatre Kamchàtka –que al juny van guanyar el Premi Max a millor espectacle de carrer amb Alter– i el grup musical Quatre Gotes han imaginat un univers d'objectes, música i espais per fer viatjar en el temps els espectadors. Ho han fet durant poc més d'una hora i en una posada en escena immersiva i efímera, pensada per encomanar el terror de la guerra en primera pell als assistents.

"Deixa'm fugir d'aquí i tornar al teu temps" recita el rapsode Xavier Miró a la sastreria del teatre. Un home s'ha tret de la butxaca retalls de poemes de Ferrater i fa sonar una capsa de música mentre ell demana al públic que els llegeixi. Els versos formen el poema Temps enrera i conjuren un cel blanc, una brusa grisa i una felicitat trencada per homes verds amb acer i banderes. Seguint la llum dels fanals, ens encaminem cap a un espai negre ple de llençols que tapen mobles i cadires i fan pensar en les restes d'una casa abandonada a correcuita. Del cor d'un llibre polsegós en surt un tros de pa blanc que els espectadors comparteixen mentre Miró llegeix el poema In Memoriam.

"Érem feliços!"

El silenci queda suspès entre els espectadors quan les paraules de Ferrater s'acaben. "Érem feliços!", crida de sobte Miró, i una de les parets s'alça perquè resulta que és el teló del teatre. A l'altra banda, dos grups més ens observen encuriosits. "Érem feliços!", retorna el crit el seu rapsode. La platea del teatre acull tots els espectadors i de cop i volta estem veient un espectacle a la italiana, amb els guitarristes a dalt de l'escenari i Xavier Miró recitant versos de Ferrater. Al seu costat, tres homes i tres dones els escolten, s'abracen i ballen mentre el rapsode invoca els records d'adolescent de l'escriptor. De les maletes en surten camises, pantalons i abrics que guarden fotografies a les butxaques.

L'espectacle ha deixat la por enrere i ha fet emergir records feliços que no espanten quan, inesperadament, la guerra torna a fer acte de presència. Als respatllers de les butxaques es projecten imatges de guerres d'abans i d'ara i al centre de l'escenari una bossa cobreix el cap del rapsode. La Cançó del gosar poder de Ferrater ha sonat just abans, i els seus versos encara ressonen:

Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.