El poema
Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors
CapdeperaTambé hi he corregut jo, com un pollastre sense cap. Va ser ara fa poc, la primavera de l’any 2017. Era amb els meus pares a Cala Rajada, un poble que hi ha al llevant de Mallorca. Per aquella època m’agradava la poesia i a un bar del poble anomenat l’Infern varen realitzar un slam de poesia, és a dir, un concurs en què nou poetes es disputaven la primera posició. El públic havia de votar amb puntuació en cada actuació i no podies recitar res que no fos teu ni utilitzar cap tipus d’ atrezzo. La primera poeta que va pujar a l’escenari va recitar un poema sobre la peresa d’anar a treballar. Recitava com una nina senzilla i sensual, amb una veu fina i melodiosa. El segon poeta era un jove de Barcelona que emprà més de tres minuts de poesia per descriure una llàgrima. Posteriorment, el presentador pronuncià el meu nom i entre l’aplaudiment del públic vaig pujar al cadafal, un escenari fet per uns taulons aguantats per sota amb uns caixons de cervesa. Quan vaig començar el meu poema, vaig centrar la mirada en una noia de pell morena i cabells rebulls que tenia a l’enfront; a la meitat la noia va començar a cridar per dir que el poema que recitava era seu.
- Aquest poema és meu! Lladre!
No era vera, però el cas és que ho va dir amb tanta seguretat que va fer que el públic assistent dubtés sobre l’autoria del relat. “I ara com ho faré?”, pensava. No estava preparat per a una cosa així. Una part del públic es posà a favor seu i l’altra part, a favor meu. No gosava dir res. Ella em mirava amb uns ulls trets d’òrbita, com si estigués a punt de llançar-me l’ampolla que tenia a la mà. No portava el poema escrit perquè les regles del concurs ho prohibien, ni tampoc tenia cap paper que demostrés la meva autoria. Tan sols a casa en tenia un, però ja sabeu com som de desendreçats els poetes, que mai no ens aclarim amb tota la parafernàlia que portem, amb les nostres nits llargues i els somnis esburbats. Aleshores li vaig demanar que fos ella qui me’l recités. Per a la meva sorpresa ho va fer, no sé com però ho va fer. Vaig haver de sortir a corre-cuita d’aquell bar.