Poemes encadenats per celebrar el Dia mundial de la poesia

PalmaDeia l’escriptora Carmen Martín Gaite que la lectura és una cadena que comença un dia qualsevol, amb un primer llibre que converteix qui l’agafa en lector, i que no s’acaba fins que el lector mor. El mateix succeeix, de fet, amb la poesia: que uns versos duen a uns altres i així s’estableix un lligam entre les baules de diferents poemes, autors i generacions que no s’arriba a acabar mai. En aquest Dia mundial de la poesia, que es duu a terme cada 21 de març d’ençà que la Conferència General de la Unesco així ho va proclamar l’any 1999, hem iniciat una cadena de poemes amb diferents autors de les Balears. 

La primera baula l’ha escollida Lucia Pietrelli, autora de poemaris com Fúria, Violacions, Ortigues i La terra i altres llocs que ha rebut, entre d’altres, el premi Bernat Vidal i Tomàs o el premi Benet Ribes per la seva obra poètica. Si bé en els darrers temps ha conreat especialment la narrativa, amb la novel·la Deimos com a darrera novetat editorial seva que s’ha publicat, la mirada poètica és present sempre en tota la seva obra. En tot cas, ha escollit uns versos d’un altre poeta que recentment ha debutat a la narrativa, Joan Tomás Martínez Grimalt, com a primera recomanació:

Abans dels primers mots

on era la paraula?

No romania enclosa

a les rels ufanoses

de les antigues molses

ni al miceli isard

dels fongs més primitius. 

Raïa al regne atàvic

on res tenia forma,

ni nom, ni adjectiu.

Mes l’art inconegut

dels ressorts de la glotis

en va fer consciència.

I tot el que abans era

sols fou anomenat. 

I si bé entre les novetats pel pròxim Sant Jordi s’hi troba La miopia, la primera novel·la de Joan Tomás Martínez Grimalt, amb el seu darrer poemari, Fosca negra, va guanyar els Jocs Florals de l’any passat. Abans havia obtingut el premi Miquel Costa i Llobera pel seu debut, Els Jorns, i havia publicat altres peomaris com Oabgues i solanes o Epigramari. Per la seva banda, el poeta palmesà ha volgut continuar la cadena de versos amb “un poema rodó que forma part d’un llibre rodó”. Es tracta del Cant de Neró de Les cares de la cugula, de Miquel Àngel Adrover. 

Cant de Neró

A Andreu Miquel Ferragut

El silenci és la boira.

Joan Salvat-Papasseit

No és meu el teu llegat de boira viva

l’herència de pols de la ciutat

s’esbomba pels altells de la memòria

com una plaga pels carrers d’Egipte.

És un error pensar que del ciment

en pugui surar res: les herbes grises

retornen a l’asfalt i no somien

ni esperen reverdir si un dit de por

les mena, barri enllà, camí de fosca.

Convé cantar molt fort quan cremi Roma:

i quan la lira tornarà una creu

escamparem les flames amb les mans

com qui emblanquina amb calç tota la cambra.

Per veure quarterades de Cugula

caldrà mirar de dintre les costelles

de l’ase mort de les Angoixes

i fer de no callar, somriure sempre

encara que els meus ulls

siguin tan negres com els teus,

volgudament tancats.

Aquest poemari d’Adrover va rebre el premi Miquel Bauçà 2023 i es basteix damunt quatre pilars: el temps, els personatges, la decadència i el territori. L’autor, que és membre de l’Associació de Glosadors de Mallorca i debutà ara fa cinc anys amb Ara he vist passar una mèrlera, publicat també per Adia Edicions, ha escollit dos breus poemes extrets del darrer llibre del menorquí Damià Rotger, Umbilical, publicat per la Nova Editorial Moll. “Són poemes que en molt poc text són capaços de dir-ho tot”, explica. 

Netedat

D’ençà que Mare vola,

guardo el cel

dins la banyera

per si en tornar

necessita un lloc

on rentar-se les ales.

Cesària

No em busqueu al ventre. 

Mare em va parir pel cor. 

Amb un entusiasme que és impossible que no sigui contagiós, Damià Rotger pren el testimoni triant “una poeta jove de molt alta volada, amb qui compartim moltíssimes hores, de recitals, de celebracions, de remenar llibres i versos…”. A més de poeta, faceta en què va començar a publicar l’any 2015 amb Lletrescades, un poemari explícitament influït per Ponç Pons, Rotger és també tipògraf, un vessant que trasllada sovint als seus versos. La seva recomanació és un dels poemes de Laia Martínez i López, també coneguda com Laia Malo. 

Quan vaig néixer, tenia ales

Quan vaig néixer, tenia ales.

Ho sé pel mal que em fan els omòplats

cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.

Per què em van caure o qui

me les tallà sense jo adonar-me'n

és el misteri que m'acompanyarà

mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida

que em toca.

I, sense que hagi estat cercat, la poetessa nascuda a Berga ha tancat el cercle amb la seva elecció. El primer poemari de Malo es publicà l’any 2009 i duia per títol L’abc de Laia Martínez i Lopez, i a aquest l’han seguit obres com Canço amb esgarrip i dos poemes, Afollada o Versets i cigarrets. Guanyadora de l’Art Jove de Poesia l’any 2010 per L’estiu del tonight tonitgh, Malo és també coneguda per ser la meitat de Jansky i per haver traduït autores com Patti Smith al català. I ha volgut que el final de la cadena sigui una baula que connecta amb l’inici: un poema d’Ortigues, de Lucia Pietrelli. 

III

“Una vegada, en ple hivern,

quan els borrallons de neu queien….”

de Blancaneus.

Quan un riu

et surt del cor

torna prec

per les entranyes.

Quan al semen

de l’al·lot

hi reconeixes la font

i el gorg

de la vallada.

Si a la cova

de la sang

hi pouen

les mirades

i cada afluent

amb deix antic

fuig als peus

de la muntanya.