Dos poemes inèdits del pròxim llibre de Joan Margarit

BarcelonaJoan Margarit, que va morir ahir als 82 anys, havia enllestit un poemari, Animal de bosc, que pròximament apareixerà a Proa en català i a Visor en edició bilingüe. Un dels poemes que formaran part d'aquest volum és La casa, que ara podem avançar. L'editor de Proa, Josep Lluch, explica que Margarit va escriure molt en els últims mesos i que tenia ganes de deixar fixades una sèrie d'idees: "S'hi va dedicar molt, en aquest llibre". Fins i tot havia arribat a decidir-ne la foto de la coberta. Deia als amics que era el seu millor llibre. Aquest nou poemari, apunta Lluch, és "més cru i més directe" que els últims, i l'autor es mostra com una persona que fa balanç. A Animal de bosc el poeta reflexiona sobre "la seva pròpia mort".

La casa

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

La casa organitza el seu futur oblit.

De sobte, un corrent d’aire i una porta

que es tanca amb un cop sec com un avís.

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que, al final, es buida.

Diari especial amb l'ARA

L'ARA va dedicar un diari especial a Joan Margarit, pel qual l'autor va voler regalar-nos un altre poema d'aquest llibre per a la portada del diari. És El poema i el mur. Ens l'explicava així: “És un poema sobre els arquitectes i els metges, dues de les professions més antigues del món. Hi parlo dels primers pobladors de les cavernes, de com van començar dibuixant animals a dins de les coves i quan van sortir a la llum es van fer cases amb murs a la vora del riu, per facilitar-los la vida. A les coves encara no hi havia poemes, es pintaven dibuixos a les parets. Sense els murs de la casa, la poesia no existeix. Sempre m’ha desvetllat i inquietat, aquest traspàs d’un moment a l’altre, del trànsit de la imatge a la paraula”.

El poema i el mur

Darrere l'horitzó s'alça un dia d'hivern

Negres branques de l'àlber: el sol rosat i fred

ha il·luminat el mur de pedra de la casa.

És una hora innocent i alhora perillosa:

degué ser-ho també per als que feien foc

a dins les coves amb olor de fum,

excrements i animals esquarterats.

Penso en un dia

–centenars de milers d'anys endarrere–

i una claror semblant a aquesta d'ara.

En la severitat de la caverna

sorgia, des del fons d'una mirada,

la suposició protectora del mur.

Algú, entre les ombres,

mirava, il·luminats per la foguera,

dibuixos o senyals fets en la roca.

El pensament creixia

com un gran arbre sota les estrelles,

alhora que sorgia l'escalfor

-encara lluny, confusa- de la casa.

Veient com neix el dia, agraït,

penso en l'arquitectura

i en els primers que van poder escoltar

alguns hexàmetres de l'Odissea.

He estat sempre fidel al poema i al mur.