Poesia, més enllà dels versos

Palma“Quan era un infant es demanava el perquè / de la duresa de les roques, / el canvi del vi en vinagre, / per què la sobrassada torna blanca, / no sospitava la bellesa dels símbols, / el bell alenar del coneixement / i que la mirada seria un acte de creació”. Són versos d’Àngel Terrón. El poema és De rerum natura, del llibre Iniciació a la química (1977). Entre aquestes paraules s’amaga la clau que explica per què algunes persones troben poesia arreu: en un raig de llum i un solo de contrabaix, en formigues fornicant, en les llums de neó d’una festa amb la música tremendament forta, en la troballa d’esclata-sangs en una tardor esplendorosa i plujosa, en la força d’una mare que no gosa plorar davant els seus fills. On és, la poesia? Té un lloc concret? “Poesia és tot”, diu Biel Mesquida. “La poesia habita més en una mirada que en la pròpia execució o resultat d’una obra”, apunta el poeta i tipògraf menorquí Damià Rotger. Hi coincideix, amb ell, la poeta i traductora i integrant de Jansky –duet d’electrovers– Laia Malo. 

Diumenge, 27 de novembre, se celebra la gran festa de la poesia al teatre Principal de Palma, l’activitat més gran del Festival de Poesia de la Mediterrània, que dirigeix Biel Mesquida: una aposta per l’eclecticisme i la varietat, un cant a l’expressió poètica sigui en la forma que sigui, defensa el director. Recorda la interpretació al piano de Clara Peya en l’edició del 2018; la performança entre el músic Pascal Comelade i el dibuixant Max, el mateix any. I posa com a exemple, també, la performança Brossy, que Rossy de Palma i Pi Piquer varen desenvolupar a la Fundació Miró el passat 20 de novembre: una funció sobre l’amistat de Joan Brossa i Joan Miró (dos poetes de formats i llenguatges diferents) que va donar el tret de sortida a aquest festival. “Tot això és poesia, també”, reclama l’escriptor. 

Durant la festa principal del festival els 12 poetes convidats reciten els seus versos en el seu idioma: àrab, occità, basc, gallec, català. Cada any venen de llocs diferents. “El festival ha tingut sempre una singularitat, i és que hem subratllat el cantar. Defensam la poesia com a música de paraules, de sons. Les nostres festes de la poesia són concerts verbals. A més, no hi ha mai traduccions damunt l’escenari, perquè la poesia també és sonora. Hem privilegiat la música oral, la música de la paraula que, al final, és el bressol de la poesia”, apunta Mesquida, que cita Blai Bonet: “La poesia com a tradicional llibre de poemes fa temps que ha tancat el seu cicle vital”.  

La mirada poètica

Impera una visió massa estreta de la poesia? “La poesia va sorgir en forma de cançó. A final de l’Edat Mitjana, la culta ja s’escrivia i la popular estava més vinculada a les arts escèniques, el teatre o el circ”, diu la poeta i traductora Laia Malo, que recorda que no va ser fins a la popularització de la impremta que es va adaptar i transformar “per encabir-se al paper i contrarrestar la popularitat d’altres gèneres literaris en auge”. 

La relació de la poesia amb altres formes d’expressió més enllà de l’escriptura, com ara el disseny, els grafits i la música, fins i tot les xarxes socials, s’explica perquè “és viva”, defensa Malo. “No és estrictament un gènere literari: és una reexpressió informe de la realitat, que neix de l’observació hipersensible i la capacitat de meravellar-se, que pot agafar qualsevol format”. 

Glòria Julià, poeta i docent, és la cantant de Vers Endins, un projecte musical i poètic. “Sempre he entès la poesia molt més enllà dels versos. Els traspassa. La veig en una mirada, les mans d’una padrina. Fins i tot en el dolor: mirar els ulls de les víctimes dels conflictes armats, la gent que fuig de la por”, conta. Amb Vers Endins, s’ha envoltat de gent que entén “que la poesia fa volar per altres universos”, i així es fa la música per als poemes: “Cercam notes, cadències, ritmes que també puguin convertir-se en un fet poètic”. 

L’inexplicable

“L’art és art quan és poesia. Això és una manera d’expressar-ho, és la meva, però podem explicar el mateix de mil maneres. És la connexió entre nosaltres i l’intangible, té a veure amb deixar que el món ens entri pel ventre, per la part visceral i no per la racional. És una manera de sentir i viure la vida. I és un llenguatge, tingui la forma que tingui”, explica Toni Gost Curro, poeta i activista cultural pobler, promotor de l’Aula Poètica de la Fundació ACA juntament amb Antoni Caimari i persona clau en el naixement i consolidació del Crestatx Poètic, el festival de poesia de sa Pobla que ja acumula més de 20 edicions. 

“La poesia té a veure amb la capacitat de percepció de cadascú. Això és la capacitat que tenim d’emocionar-nos. És un fet personal, singular i inexplicable, segurament. És veure les proporcions àuries, les essències”. Inexplicable, apunta el poeta pobler. “Tan sols assumir la impossibilitat del dir / ens aproparà al reialme del ver”, que diu el menorquí Rotger al poema Insuficiència, del seu darrer poemari, Llibre d’esvalots (Nova Editorial Moll, 2021). “El fet creatiu ve donat per una mancança: poetes, pintors, músics… sospit que tots cream per entendre alguna cosa. Sempre hem tingut necessitat de crear perquè hi ha coses que no podem explicar. I la poesia, en qualsevol forma, fa que els impossibles siguin més nostres”, diu Rotger en una conversa amb aquest setmanari. 

El traç poètic

“La poesia sempre ha interactuat amb diferents mons d’expressió, i un d’aquests grans exemples és Joan Miró. Va a l’essència, a l’expressió mínima, a l’intangible”, apunta Gost. L’historiador de l’art i comissari Joan Punyet, net de l’artista català, sosté que tota la pintura de Miró té una base poètica onírica. “Tots els quadres estan titulats en francès perquè ell considerava que la literatura i la poesia francesa havien provocat la transformació intel·lectual de la seva obra. El varen influenciar molt, i s’hi va relacionar molt, els surrealistes de principi dels anys 20 del segle passat”, explica. Amb el llibre Les champs magnétiques (1920) d’André Breton i Philippe Soupault com a base, Miró va desenvolupar un camp de creació travessat per la poesia. 

Punyet explica una anècdota: “Quan venia a fer feina al taller Sert, a Mallorca, duia tres llibres: un de Rimbaud, un de Guillaume Apollinaire i un altre de Charles Baudelaire. Abans de posar-se a pintar, n’agafava un, l’obria i llegia en veu alta el poema de la pàgina que l’atzar havia deixat entre les seves mans. Deia que era el seu entrenament, com el boxejador que exercita els músculs abans d’entrar al ring. La poesia era el seu entrenament, la seva base”. 

 “Tots miram el món. Però aquesta química que no sabem explicar cal conrear-la, educar-la, deixar-la passar, valorar-la, tenir-la en compte. Parl del més primitiu que tenim, una part espiritual inherent a tots nosaltres”, defensa Toni Gost. Les persones més privilegiades són capaces veure-hi més enllà, dels versos, de la materialitat més propera. Entenen (i saben), com va dir un dia Paco Ibáñez, que “la vida és un miracle: a cada fulla de cada arbre hi ha un poema”.