Josep Pedrals i Maria Antònia Massanet: “La poesia no és un joc innocent i purament formal i estètic”

PalmaEncara que Josep Pedrals (Barcelona, 1979) ens atén com a representant dels poetes catalans, ell és el glosador més experimentat de l’entrevista. Una tradició ben mallorquina. En canvi, Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) admet que li fa “molt de respecte” fer-ne, de gloses. “És que jo escric sense mètrica ni rima”, s’excusa, somrient i trencant tòpics de bon començament.

D’on ve la vostra vocació?

— J.P. El meu pare [Ricard Pedrals] tenia una biblioteca espectacular. Filosofia, teologia, però també li agradava molt la poesia. Era dels que esmorzaven llegint [Josep] Carner. Des de petit, tenir poesia a casa em semblava el més normal del món i, com que era tafaner de mena, m’ho llegia tot. A set o vuit anys ja feia poemes. A l’institut, ja escrivia una mica cada dia, amb més vocació de treball. Com a poeta soc molt prolífic, també perquè treballo per encàrrec.

— M.A.M. Això motiva molt!

— J.P. Sí, si paguen! [riuen].

Motiva més que la tristesa, que se sol associar a aquest gènere?

— J.P. Soc molt poc trist. És un problema que tinc.

— M.A.M. Jo vaig començar a escriure a 25 anys, molt major. Tenc un poema autobiogràfic que diu: “Vaig néixer a una casa sense llibres”. Els meus pares no tenien estudis i, de biblioteca, res. M’encantava llegir, però ho feia de forma autodidacta, desendreçada. Pensava que escriure poesia era el que feien homes, grans, intel·lectuals, molt savis. Quan vaig començar a estudiar teoria de la literatura i literatura comparada, em vaig començar a atrevir a fer poemes humorístics per entretenir les companyes a l’hora de dinar. I aquí ja m’hi vaig iniciar.

Com són el món literari català i el balear?

— J.P. Són un sol sistema a nivell de moviment editorial, tot i que Catalunya té tendència a aïllar el que considera perifèries. Això pel que fa al conjunt: la poesia és la germana pobra, i ja no li ve d’aquí. Tots som amics.

— M.A.M. Hi ha més connexions entre les Balears i Catalunya que entre Catalunya i València. Però sí, a Barcelona tot està més centralitzat, hi ha més activitat i possibilitats, malgrat que a l’illa la fundació Mallorca Literària fa una gran feina. També hi ha més competitivitat.

Els poetes estan més connectats ara?

— J.P. La poesia és més social. Recitar un poema és més fàcil que recitar un conte. Està més a prop de la festa. Som terra de trobadors des del segle XII.

— M.A.M. Anar a recitals de gent bona em provoca una gran escriguera. Escoltar els altres pot ser un catalitzador de la creativitat. La gent cada vegada treballa més el tema de la recitació. No hi ha gaires poetes que recitin malament.

La poesia ha de ser política?

— M.A.M. És i ha de ser política. Les primeres grans obres de la literatura universal occidental eren epopeies que ja transmetien uns valors. La poesia no és un joc innocent i purament formal i estètic. Al llarg dels temps, ha servit per denunciar injustícies, exposar tirans. Els poetes han estat els primers perseguits en dictadures.

— J.P. Hi ha política fins i tot en la manera en què fas humor, en com presentes el teu ‘jo’, és inevitable. Les decisions que prens a nivell sintàctic també són política... Hi ha poesia directa a barraca que ja és un manifest. Però també hi ha una política velada. És interessant dir, mira, aquest poeta ultraconservador que fa veure que no fa política, i l’està fent subtilment, fent-se el ‘longuis’.

Com s’ha d’ensenyar la poesia?

— M.A.M. He fet tallers a primer i segon d’ESO. Quan els desmuntes tòpics, com ara que la poesia és molt difícil, no s’entén, és avorrida... i demostres passió, veig que funciona, aconsegueixen fer uns poemes brutals. Moltes vegades la poesia no s’ensenya bé. M’he trobat companys que no en llegeixen i no l’entenen. I clar, així és molt difícil ensenyar-la.

— J.P. Faig molt el burro, llavors la gent se’n recorda de mi. L’any passat, anava a fer una sessió a un primer d’ESO. En entrar per la porta, uns nois em diuen: “Eh, som els de 4t d’ESO, tu vas venir quan fèiem primer, i ens vas dir aquell poema de...”, i el van recitar sencer! Era dolentíssim el poema, també té collons. Però em va fer molta il·lusió.

Com és la vostra biblioteca?

— J.P. Gegant, perquè vaig heretar la del meu pare. Hi ha uns 30.000 llibres, i jo la vaig ampliant. No ho he llegit tot, ni de conya. Hi ha llibres de filosofia i teologia que no crec que llegeixi mai.

— M.A.M. És una biblioteca en expansió. Fa estona que va superar l’estudi per escampar-se a l’habitació, al menjador, i tenc llibres per tot, menys al lavabo.