Els poetes que inspiren els músics
Els músics Anna Andreu, Roger Mas, David Carabén, Judit Neddermann i Enric Montefusco expliquen quina relació tenen amb la poesia i de quina manera els ha fet apujar la seva exigència
BarcelonaLa relació entre músics i poetes ve de temps immemorials, amb èpoques de baixa intensitat i altres d'explosió, que a Catalunya es va viure amb força als anys 60 i 70 gràcies a la Nova Cançó. Es van establir relacions molt fructíferes, com la d'Ovidi Montllor amb Vicent Andrés Estellés, la de Raimon amb Salvador Espriu o la de Lluís Llach amb Miquel Martí i Pol, entre d'altres. Els músics i cantautors d'ara han estat acusats de menystenir els poetes, fins i tot de no fer-ne cas. Però la realitat és una altra: la poesia continua molt present a la música.
A més, amb el premi Nobel de literatura concedit a Bob Dylan alguna cosa ha canviat. El cantautor nord-americà, de fet, només veu una diferència clara entre una cançó i un poema: “A tot el que puc cantar, li dic cançó. A tot el que no puc cantar, li dic poema”. Així de fàcil. I a França ningú no dubta que Brassens, Brel o Ferré van ser grans poetes populars. Aquí, potser no ho tenim tan clar, tot i que Pau Riba, Jaume Sisa, Llach i el mateix Joan Manuel Serrat ocupen un lloc destacat en l'imaginari col·lectiu.
La majoria de cantautors tenen el seu poeta de referència, la font d'inspiració, el lloc on sempre tornar. Si per a Dylan és Arthur Rimbaud, per a Lou Reed Delmore Schwartz, i per a Leonard Cohen Federico García Lorca, al nostre país, Roger Mas, per exemple, és indissociable de Verdaguer o David Carabén de Vinyoli.
En les últimes dècades s'ha produït un fenomen nou: hem vist els poetes pujar ells mateixos a l'escenari, sense intermediaris, amb projectes de diversa mena. Josep Pedrals va fundar Els Nens Eutròfics, Enric Casasses ha col·laborat en multitud de projectes musicals, Maria Callís és darrere El Pèsol Feréstec, Eduard Escoffet fa anys que treballa amb Pope a Barba Corsini, Martí Sales va ser el vocalista i lletrista d'Els Surfing Sirles... De l'electrònica al punk.
Els cantautors i músics, tanmateix, continuen alimentant-se dels poetes, dels d'ara i dels clàssics. Converteixen els seus textos en cançons i també s'hi inspiren. Hem anat a buscar-ne cinc que tenen una relació intensa amb la poesia.
David Carabén: "Una metàfora és bona quan parla de tres o quatre coses"
David Carabén confessa que, a diferència del que ha fet amb el cinema, no ha sistematitzat el seu aprenentatge de la poesia, és a dir, no ha après corrents, estils, “per saber-ne”, sinó que s'ha deixat influir pel que li arribava, com amb la música, més per plaer que per altra cosa, el que li ha permès “ser injust”.
Això no obstant, hi ha un poeta que és important per al líder de Mishima: Joan Vinyoli. Al disc Ara i res (2017), Carabén va musicar Tot són preguntes, tema que li va valer el premi Miquel Martí i Pol a lletres de cançons que esponsoritza Lluís Llach. “Amb Vinyoli sempre he tingut la sensació que no només m'arribava, sinó que tocava cordes molt profundes”, diu. I afegeix: “Et parla de l'experiència de la vida, dels límits d'aquesta experiència, dels límits de cada dia”.
W.H Auden és també indefugible per al músic. La gira d'Ara i res arrencava amb la veu del poeta anglès recitant The more loving one, que Carabén va convertir en una cançó deliciosa ballable titulada Qui més m'estima, tot demostrant que el pop no està renyit amb la poesia, així com han fet grans bandes anglosaxones com The Divine Comedy, els quals, entre d'altres, han musicat William Wordsworth. El cantant recorda perfectament com va topar amb el poema d'Auden, en un viatge Barcelona-València en què escoltava el poeta al cotxe. “Vaig entendre moltes coses sobre l'amor, la indiferència, sobre fer les paus”, diu.
Carabén també posa Baudelaire al centre del seu cànon poètic particular. Un dels seus temes més populars, Qui n'ha begut, del disc Set tota la vida (2007), neix de l'Envirez-vous! del poeta francès. “Un dia vaig trobar a l'ordinador aquests dos versos, “Qui n'ha begut / en tindrà set tota la vida”, i no sabia a què es referia el pronom: què vol dir?, em deia, i vaig trigar un temps a adonar-me que conversava amb Baudelaire”, recorda.
El lloc moral o polític dels poetes que ha musicat és el que guia Carabén a l'hora d'abordar-los. Veu en Auden un home que va detectar els límits de l'esquerra i es va posar “del costat de l'ésser humà”. I en Vinyoli un poeta que va ser víctima de la Guerra Civil, però que no va agafar cap bandera. “La vida es pot contenir en un got”, deia.
Respecte als poetes contemporanis, Carabén reconeix que n'ha fet tastos, que n'ha llegit alguns, però sempre a través de recomanacions o petits cops de cor. “Mai m'he imposat versionar cap poeta: són els poemes els que m'han acompanyat fins que els he anat trobant la música”, afirma. Tanmateix, reconeix que llegir bona poesia li ha servit, per exemple, per saber que una metàfora és bona “quan parla de tres o quatre coses”.
Judit Neddermann: “Quan trobes les paraules adients, la cançó es catapulta”
“Quan vaig començar, al primer disc, vaig buscar poetes que m'ajudessin a fer les primeres lletres i a tenir seguretat”, diu Judit Neddermann. La de Vilassar de Mar havia format part de diversos grups i volia llançar-se en solitari. Amb el guitarrista d'aleshores tenia una mena d'antologia i havia marcat poemes que veia transformables en cançons, de manera que va aparèixer El fugitiu, de Miquel Martí i Pol, tema que li va valer el premi Martí i Pol del 2014.
Com la majoria de músics d'ara, Neddermann manté una relació amb la poesia a través de la música. “De vegades en llegeixo, però sovint m'hi acosto perquè necessito inspirar-me o perquè tinc algun encàrrec”, assegura. L'últim va venir de part del Palau de la Música i va suposar endinsar-se en la poesia d'Anna Gual. “Va ser molt nou i una experiència molt bona per a mi”, indica. Aquells poemes no formaran part del seu cinquè disc, que apareixerà aquest 2023, però no descarta aplegar-los en un disc en el futur.
Una altra poeta amb qui ha connectat és Mireia Calafell. Van fer un concert juntes a Gualba, al parc natural del Montseny l'agost de 2021, quan havien d'actuar per separat. Van decidir barrejar-se i l'experiència va ser força profitosa, ja que, recorda Neddermann, es va adonar que “ella havia escrit moltes coses de les quals jo n'havia fet cançons”.
Per a ella, versionar poetes és un repte. “La meva música neix amb les meves paraules, però quan agafes les d'altres t'inspiren i et desafien”, diu. La poesia, alhora, li ha servit per obrir nous camins i millorar el que escriu. “Vaig començar com a cantautora perquè era músic i em sentia molt verda amb les lletres, però així que he anat creixent i entrant en contacte amb la poesia, he tingut la necessitat d'escriure millor: he vist que és una cosa tan important com la música”, admet. “Quan trobes les paraules adients, la cançó es catapulta”, afirma.
Al nou disc tot són lletres seves. Diu que li agrada ser explícita, que s'entengui perfectament el que vol dir. Admira Joan Manuel Serrat, Jorge Drexler i Pedro Guerra –de qui va musicar el seu poema Velas– per la qualitat del que escriuen i canten. I sap, com ells, que quan els músics es fixen en la poesia contemporània, “posen el focus sobre els poetes”.
Roger Mas: “Encara visc influït per les imatges al·lucinants que vaig llegir de jove”
La paleta poètica de Roger Mas és, segurament, la més diversa del panorama musical català. S'ha acostat a Goethe, Verdaguer, Vidal Bonafont, Callís, a autors de moltes èpoques i segles. Durant uns anys, fins i tot, va ser jurat del premi Carles Riba de poesia. De vegades, busca els poetes per mirar-los als ulls i versionar-los. D'altres, com amb El rei dels verns, de Goethe, tot és més experimental. “Volia entrar en el món del lied i li vaig demanar a Raül Garrigassait que me'n recomanés un i aleshores em va venir amb aquest, que ja havia versionat Schubert: el vaig trobar impressionant”, comenta Mas.
Verdaguer és el seu far. No debades, li va servir per aixecar un dels millors discos del que portem de segle, Les cançons tel·lúriques (2008). Hi va entrar a través de Rimbaud i Baudelaire, que havia llegit molt de jove, “tota aquesta bohèmia tronada, aquesta sensualitat”. “Quan el descobreixo, veig que una part de la seva obra s'hi assembla molt i que tots, en el fons, són molt catòlics”, afegeix.
Una dècada després d'aquell àlbum verdaguerià, Mas va decidir posar música i veu a un grapat de poetes, encapçalats per Amadeu Vidal i Bonafont. També hi eren Toni Gol i Roca, Miquel Martí i Pol, Joan Maragall i Salvador Espriu. El disc es va dir Parnàs (2018). No hi era Maria Callís, a qui va conèixer després i amb qui va compartir espectacle al festival Clàssics sota el títol La bellesa al·lucinanta, un duet que li agradaria recuperar. “M'agrada molt com escriu, la Maria”, assegura Mas.
El cantautor explica que la majoria de poetes que ha musicat provenen de lectures de joventut. “Encara visc influït per les imatges al·lucinants que vaig llegir de jove”, diu. “Hi ha una època de la vida en què l'esponja queda molt xopa i després arriben uns anys, quan t'atrapen les responsabilitats, en què tens dificultat per absorbir coses noves”, assenyala. Mas ens avança que el proper disc serà un collage de tot això, de tot el que ha après, amb alguns recitatius, com en els primers discos.
Dels poemes que li agraden en valora la tècnica, “com la cosa s'enfila i la successió d'imatges d'impacte”. Després de vint anys de fer-ho poc, ara està tornant a llegir poesia contemporània per ell mateix. Fins ara es deixava seduir pel que li recomanaven la seva companya, la Michela, i el seu amic Garrigassait. Quan es capbussa en coses noves, és dels que aposten per lectures que “acompanyen el pensament”. “A nivell terapèutic va molt bé”, assegura.
Anna Andreu: “Amb el disc fet, vaig tenir ganes d'escriure una cançó per cantar als concerts"
Fins que va arribar al Quietud de Maria Antònia Salvà, havia estat la poesia la que havia anat a buscar Anna Andreu. No s'hi havia dedicat especialment, a musicar poetes, però sempre trobava gent que li proposava de fer-ho. Amb el text de la mallorquina, però, va anar d'una altra manera. “Amb el disc fet, vaig tenir ganes d'escriure una cançó per cantar als concerts, com una cosa que no pots trobar a Spotify i que fos com els caramels que et deixen als hotels, un regal”, explica.
Va fer una mica de recerca i va topar amb Quietud. I va recordar que, quan componia La mida (2022), un ocell la visitava mentre escrivia les cançons. El poema, doncs, va caure-li a sobre, amb l'afegit que el disc també parla molt de “la contenció i la mesura, i que està bé guardar-se coses per a un mateix”.
L'interès per la poesia d'Andreu ve, en un primer moment, per l'estructura, per trobar alguna cosa que li posés límits. Però aviat li van aparèixer encàrrecs. Va debutar amb dues peces de Felícia Fuster, cosa que la va portar a col·laborar amb el projecte Massa mare, una antologia de dones poetes, a través de la qual va conèixer Mireia Calafell, Teresa Pascual i Glòria Coll Domingo, entre d'altres. “Si em proposen això és perquè potser hi tinc sensibilitat”, va pensar.
De petita, recorda, havia llegit molt Espriu. Quan els seus pares es van separar, va descobrir que tots dos conservaven el mateix llibre del poeta. D'aquí que no sigui casualitat que el primer poema que va musicar va ser Senyor de l'ombra. “Quin vestit li puc fer a una peça que ja té un sentit?”, es va preguntar. Andreu també ha versionat la Canción del jinete, de Lorca.
Tant Salvà com Lorca i Espriu l'han atret per una raó: “Fan poemes que, melòdicament, aporten dolçor a la meva veu i als quals els busco un contrapunt fosc”. Així és ella, creu. I així és la seva música, plena de “cançons que sonen alegres, però de cop em somio morta”. Andreu necessita aquest equilibri entre la bellesa i el dolor, i versos atemporals.
La poesia, reconeix, l'ha ajudat a fixar-se més en la mètrica, en la forma. “Quan tinc les lletres prou acabades, repasso les cançons i les trenco per algun lloc i així les melodies van amb la paraula i són molt intuïtives”, assegura. I posa com a exemple Torrent sanguini, el hit que la va donar a conèixer, el 2020.
Enric Montefusco: "Consumeixo poesia segons el projecte que tinc entre mans"
Fa una dècada, Enric Montefusco i Refree van aixecar un dels grans espectacles poètics que s'han parit en aquest país. Es deia Réquiem i contenia composicions de Bukowski, Bernhard, Pavese i Céline, entre d'altres, totes centrades en la mort. L'aleshores cantant de Standstill posava al descobert un important bagatge literari, força heterogeni. Abans havia musicat Verlaine i un poema de Miguel Hernández amb el Quartet Brossa. “Tot depèn de l'època: consumeixo poesia segons el projecte que tinc entre mans”, diu.
Al seu últim disc, Viaje al centro de un idiota, té una primera part “molt fosca” on confessa la seva devoció per La terra eixorca de T. S. Eliot, on “cada paraula ve d'algun lloc”. “No ens assemblem en la forma, però sí que ens interessa el to i el reflex de la societat”, apunta Montefusco. Té clar, tanmateix, que ell s'ajusta més a una línia “més popular”, que defuig l'elitisme i que el que vol, per sobre de tot, és que “qualsevol persona l'entengui”. Per això ha anat a buscar Hernández o Gil de Biedma.
A la segona part del disc, més lluminosa, s'ha deixat arrossegar per “una poesia més espiritual”. I aquí és on entra en joc Walt Whitman. “És un poeta que t'omple, que et dona vitalitat”, apunta. “Parlar de l'alegria és més difícil que fer-ho de la foscor”, afirma. Si aquell Réquiem, del 2012, gràcies al qual va treballar la poesia i la prosa del segle XX que caminava en paral·lel a l'estructura original de la missa fúnebre no va acabar en cap disc és “per alguna cosa”, comenta.
Totes aquestes lectures determinen la manera d'escriure cançons de Montefusco, sempre amb un alt grau d'exigència, però sense oblidar mai la proximitat al públic. Diu no estar gaire al dia del que es publica avui. “Tinc la sensació que l'avantguarda no m'ha acabat d'interessar mai”, reconeix. Així i tot, el músic participa de tant en tant en festivals de poesia i és autor d'un assaig autobiogràfic, Carne de cañón, on reflexiona sobre la creació. També ha fet el salt a les arts escèniques i ha dirigit espectacles com Tata Mala (2015).